Hi ha un altre aspecte essencial, imprescindible, de la història de Catalunya, del que se’n parla poc. Una manera de fer, un costum, una dinàmica que podem qualificar no només de sociològica i d’històrica, també de política i fins i tot de cultural. És la tendència a parar-li un piset a la persona estimada que, per circumstàncies, ja sigui perquè els amants no poden viure junts o ja sigui perquè, vivint junts, es vol posar en relleu, fer palès, un amor molt i molt gran a través el noble art de l’arquitectura. Deixar constància d’una mostra d’amor, d’una penyora que travessi els segles, és a dir, la història. I és en la història que es veu més clarament aquest costum, i des de temps immemorial. Pensem que, en xinès el pictograma de la paraula “dona” i el pictograma de la paraula “casa” són molt semblants. Sembla que l’àmbit de la casa, del piset, és fortament femení, independentment del fet, molt clar que les dones no només han tingut un paper subordinat o marginal. ¿Què seria dels nens, dels nois, dels fills, que tenen un piset gràcies a la mama, o de la iaia, de les coves d’estudiants que, a Barcelona, estan finançades per la determinació de tantes bones senyores de comarques? No cal parlar dels pisets vulgars dels burgesos que posaven a les seves amants, amb especial predilecció pel carrer Aribau —un carrer nou quan es va obrir l’Eixample— i dels que ja se’n en fotien, posem per cas, durant la guerra civil. Quan, en ple conflicte, el PSUC preguntava, amb un cartell dramàtic, amb la imatge d’un milicià ensangonat: “¿I tu, què has fet per la Victòria?” (escrit amb una “V” baixa majúscula, per singularitzar l’anhelada victòria sobre el feixisme), la indòmita ironia catalana feia que apareguessin pintades a sota que deien: “Li he posat un pis al carrer Aribau”.

Avui els nostres burgesos, els rics del nostre país, poden tenir perfectament la seva amant amb el seu piset corresponent a altres llocs del món, al Brasil, per posar un exemple. Avui amb l’avió, ara que els avions ja no cauen com abans, és un moment anar a qualsevol lloc. El Brasil és una economia emergent i fa molt senyor de tenir un piset a Rio de Janeiro amb una senyoreta a dins. O a Tunísia o a Cuba o a d’altres destinacions del denominat turisme sexual. Però del que valdria més la pena parlar és de les cases construïdes per amor, dels temples de l’amor, com el Taj Mahal, que tot i ser un mausoleu, va ser construït per l’amor d’una dona, Mumtaz Mahal —l’escollida del palau—, la favorita de les esposes de l’emperador Xa Jahan, al segle XVII, a Agra.

Probablement els temples de l’amor, a Barcelona, són dos. El reial monestir de Santa Maria de Pedralbes i el palau de la Virreina de la Rambla de Barcelona. El primer va ser iniciat el 1326 com a regal de noces de Jaume II el Just a la seva darrera muller, Elisenda de Montcada i de Pinós. Estem parlant d’una de les joies més extraordinàries de l’arquitectura gòtica catalana, un edifici singular que avui impressiona als visitants per la seva serena bellesa i per l’harmonia de les seves formes. Un monestir que, originàriament, incloïa un palau, una sèrie de dependències separades del que era estrictament el monestir i on es va retirar la reina en quedar-se vídua del seu marit, 23 anys més gran que ella. El monestir va ser inaugurat el 3 de maig de 1327 amb monges de Santa Clara i el vell rei En Jaume II va morir mesos després, el 2 de novembre d’aquell any. La reina el va sobreviure 37 anys, va morir el 1364, exercint la seva gran influència política des del retir aparent del monestir, durant els regnats del seu fillastre, Alfons IV el Benigne i del seu netastre, Pere el Cerimoniós. Sí, el monestir és la prova de la gran importància històrica d’Elisenda de Montcada. Pensem que és una de les poquíssimes reines catalanes de tota la història, ja que els nostres reis feien diplomàcia a través dels casaments amb princeses d’altres cases reials europees i per això hi ha molt poques reines que fossin de nissaga catalana. Elisenda de Montcada va ser una dona hàbil i poderosa, protectora de les arts, com demostra els seu magnífic sepulcre, de dues cares, una orientada a la nau de l’església i l’altre, al claustre. En l’una va vestida amb els atributs reials, la corona i el coixí amb les armes heràldiques del Casal de Barcelona, les quatre barres, i les del Casal de Montcada, els vuit mancusos d’or. En l’altra va vestida amb una túnica de vídua. També hem de dir que va ser la promotora de la capella de Sant Miquel, una de les joies de la pintura catalana. Una petitíssima capella amb pintures al fresc, inspirades de la moda italianitzant del Giotto que van portar a casa nostra els Ferrer Bassa. Fa poc que han estat restaurades i obertes al públic. És sens dubte una visita obligada. Són unes pintures que parlen del gran amor per la fe que, curiosament, és representada com un rei.

L’altre monument a l’amor que es pot visitar a Barcelona és el palau de la Virreina, avui seu oficial de la regidoria de Cultura. Sens dubte és un del grans palaus de la ciutat, un sumptuós palau barroc i rococó. Va ser manat edificar per Manuel Amat i Junyent, marquès de Castellbell, que havia estat virrei del Perú. Al Perú el noble català va tenir una amant que no amagava, una extraordinària actriu criolla Miacaela Villegas coneguda com “la Perricholi”. Sembla que Manuel d'Amat la introduí a la cort, la féu participar en els actes oficials i que li respectessin la jerarquia de gran senyora. La tradició diu també que algunes obres d’infraestructura que va encarregar a Lima, com l’actual Paseo de Aguas i la plaça de Toros d'Acho, les va fer bastir per complaure la seva amant. Aquells afers veneris van inspirar a Prosper de Merimée l’obra La Carrosse du Saint-Sacrement (1829), i a Jacques Offenbach l’òpera La Périchole (1868). Però no, el palau de la Virreina no va ser per a la bella peruana sinó per al darrer amor del marquès. El 1779 es va casar amb Maria Francesca Fiveller de Clasquerí i de Bru, novícia del Monestir de les Jonqueres de Barcelona a la qual triplicava en edat, coneguda popularment com «la virreina», ella fou la destinatària del sumptuós regal.

Cal destacar la doble escala principal del famós edifici, testimoni de les reunions galants de la ciutat que va conèixer escassament la inquietud de la il·lustració però sí en canvi les formes de vida opulents i aristocràtiques de la noblesa combatuda per la revolució francesa de 1789. Evoquen el món del Calaix de sastre del baró de Maldà, el gran fresc de la vida barcelonina i catalana durant gairebé cinquanta anys.  Les escales del palau que duen al terrat són en certa manera els de l’excitació llibertina que busca en el voyeurisme la contemplació inquietant de la privacitat aliena, del secret amagat. Descobrir des de la distància el que està vedat i que, precisament per això, resulta tan interessant, tan transgressor. Amb la ullera anglesa de llarga vista que posseïa el baró els barcelonins van ser observats des de les alçades com el naturalista contempla el comportament dels éssers vius, amb una barreja de fascinació i d’angoixa. Són unes escales que el baró pujava i baixava amb molta cura, fent sempre atenció a no prendre mai mal. 

Jordi Galves
L'enamorada llança

Claustres volàtils

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

Barcelona té poder

Jordi Galves