El Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona exhibeix un petit misteri a la vista de tothom. Quan el visitant entra per la porta del Trentenari se’l trobarà de cara si gira a mà dreta, en direcció al racó. És el domàs que penja del mur. Inútil que intenteu endevinar quin escut és el que hi ha brodat: no correspon a cap indret ni família. A cap dels municipis agregats a finals del XIX i principis del XX.  I tampoc no serveix de res intentar entendre la preciosa llegenda feta amb lletres gòtiques tan ben lligades i daurades: Només és un dibuix que imita l’escriptura; de dir-hi, no hi diu res. ¿Què hi fa doncs, al Saló de Cent, entre aquesta col·lecció de símbols de la identitat barcelonina i catalana, què hi fa un senyal buit de contingut?

El misteriós domàs és igual als altres. No forma part, però, del subgrup que exhibeix missatges sobre l’autonomia política i la grandesa de la nostra ciutat: “En l’any del Senyor de 1267 el rei Jaume d’Aragó va fundar a Barcelona el Consell dels Cent Jurats”. O “Insigne ciutat, cap de l’estament reial i metròpoli i mare d’aquest regne” (Consellers de Manresa, 1610). Correspon al grup de vuit domassos dedicats a commemorar l’agregació a Barcelona d’antics municipis independents del Pla entre finals del segle XIX i principis del XX: Sant Andreu del Palomar (1897), Gràcia (1897), Sant Gervasi de Cassoles (1897), les Corts de Sarrià (1897), Sant Vicenç de Sarrià (1921), Sant Martí de Provençals (1897), i Sant Joan Horta (1903)-Santa Maria de Sants (1893). Si repassem la llista veurem que cada domàs representa un sol municipi excepte el darrer que en representa dos. ¿Quin sentit té un domàs sense representació i, en canvi, un altre amb dos ex municipis representants? 

Podem oferir dues possibilitats d’explicació: és un simple error de còmput i algú va deixar un espai lliure mentre es dedicava un sol domàs a dues poblacions. O bé hi ha una segona explicació. Durant la controvèrsia que es va originar a començaments del segle XX amb l’expansionisme barceloní un sol municipi, Sant Adrià de Besòs, va ser l’únic que va ser agregat a darrera hora (definitivament en 1929, però sense executar-se) i no va ser fins al 1955 que l’annexió va ser revocada. ¿Estaven els decoradors al corrent de la incerta incorporació de Sant Adrià a Barcelona?

 

Enric Monserdà (1917-1925), és qui acaba la tasca de recuperar l’antic esplendor del Saló de Cent, parcialment destruït pel bombardeig d’Espartero. El dissenya, seguint Domènech i Montaner, amb l’assessorament de l’escenògraf Maurici Vilomara. Des d’aleshores els murs del nostre Saló llueixen domassos amb barres vermelles i fons groc. És una estètica medievalitzant i catalanista que no es correspon gaire amb l’autenticitat de l’edat mitjana però, per  altra banda té un atractiu innegable, una potència ben viva. Aporta una personalitat diferenciada i subratlla el gran amor dels barcelonins per aquesta joia de la nostra arquitectura civil. Vull recordar, per fer honor a la justícia política, que com la recuperació de les quatre columnes que avui s’alcen a Montjuïc, aquests domassos van mantenir-se durant els diversos governs socialistes gràcies a la persistència de Jordi Portabella, mentre va ser el cap de colla d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Barcelona. Els socialistes van intentar llevar-los més d’una vegada perquè deien que no eren gaire històrics, però probablement amagaven una raó que tothom pot imaginar-se.

Jordi Galves
L'enamorada llança

Els palaus de l’amor

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

La falsa poesia és un senyal (i III)

Jordi Galves