De la força dinàmica neix l’emblema de les escales de Joan Miró, escales de la fugida i de la inquietud a la manera de Marcel Duchamp, escales d’una impossible ascensió al paisatge estel·lar. L’escala del passatge del Crèdit, núm. 4 on va néixer l’artista ens convoca avui, demà mateix, per entendre les noves formes de la pintura contemporània que fan de l’escala un signe ple de sentit. Són les típiques escales burgeses de finals del segle XIX, els de la ciutat metropolitana que Walter Benjamin estudià al seu llibre dels Passatgesa propòsit dels de París. Abans d’esdevenir el pintor de les constel·lacions, el feliç pastor de les formes còsmiques de les darreres etapes de la seva producció, Joan Miró pinta les escales de l’evasió com a una manera de proclamar el seu rebuig al drama de la guerra civil, els conflictes obrers i l’enorme carnatge de la Segona Guerra Mundial. L’escala com una bandera de dissidència. Gos bordant a la lluna, (1926, Fundació Joan Miró, Barcelona) o L’escala de l’evasió(1939, Xicago, col·lecció privada) són proclames pacifistes contra les formes industrials de la violència. Els objectes es deformen sota la mirada que els observa, sota el pinzell de l’artista que vol desentranyar la vertadera identitat del món real. No som lluny de les inquietants escales que poblen alguns dels poemes del seu amic J.V. Foix, de la irònica prevenció sobre el propi domicili —el poeta advertia a les visites: “carrer de Setantí, 5 (ara 9), 3r 2a. 64 graons!— o de l’evocació desconsolada a la mort de Gabriel Ferrater de Tots hi serem al port amb la desconeguda, escrit sobre el darrer graó de la seva casa a Port de la Selva. Miró es presenta deformat en el seu autoretrat de 1937, indicant els monstres que amaguen l’aspecte habitual dels éssers vius. L’escala solitària de les seves pintures simbolitza l’esforç per sortir del fangar i del món gris que ofega pel seu tedi i indiferència. El desig d’evasió és tant fort que només la pujada a l’escala li permet de retrobar-se amb la nit estelada, amb la callada música dels cossos celests que conjuren l’instint de la mort, el torbament per l’esfondrament de tot un món en què ha cregut. L’arquitectura de la grisa Barcelona de la postguerra, mancada, en general, de la protecció de la creativitat i de la bellesa, reflecteix l’angoixa existencial de la ciutat, un cop més atrapada per unes muralles, en aquest cas tan invisibles com fermes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
L'enamorada llança

Moderns tanmateix

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

La invenció de l’amor

Jordi Galves