Denis de Rougemont es va atrevir a explicar a la seva famosa obra L’amor i Occident la història d’aquest sentiment del que se sent orgullosa la humanitat sencera i que, segons alguns medievalistes i antropòlegs, no és pas un fenomen natural sinó una innovació cultural, una invenció tan invenció com ara la roda o el porró. L’amor no és pas, des d’aquesta perspectiva, el sentiment que experimentà Hèlena de Troia per Paris o Marc Antoni per Cleòpatra sinó una altra cosa més concreta que va aparèixer a l’Europa del segle XII com a resultat de l’eclosió de la societat feudal i de l’aparició de l’art gòtic: l’amor cortès, la fin’amorso amor refinat. És un amor que no està determinat per les convencions socials que fan de la dona, concretament del cos de la dona, una mercaderia en la complexa xarxa d’aliances entre famílies, entre els interessos del clan. L’amor refinat de l’Europa cavalleresca és dibuixat com alguna cosa més que simple atracció sexual entre un home i una dona, també com alguna cosa més que aliances entre iguals. L’amor s’estableix, per primera vegada, en el centre de la creació artística i literària perquè esdevé la principal experiència per a la formació personal i íntima d’un individu, d’una persona. L’experiència irrepetible de l’amor és el que fa individual un ésser humà i no cap altra circumstància. Sobretot perquè l’amor no és un fenomen previsible en la biografia d’un cavaller o d’una dona, és una conquesta que s’ha de realitzar com un ritual de pas cap a la vida adulta, cap a la vida individualitzada. En efecte. L’amor tal com el viuen els feudals, l’amor refinat, és una emoció que genera sempre un conflicte.

Per això la poesia dels trobadors és una poesia atrevida, fins i tot dissident, per això la literatura dels primers poetes medievals és una poesia perillosa, adúltera, que s’atreveix a pensar més enllà de la cohesió familiar i social, que s’atreveix a subratllar la importància del desig per damunt dels sermons religiosos i de les convencions familiars. S’atreveix a parlar, a subratllar per primera vegada, el desig de les dones, s’atreveix a situar en la parada amorosa alguna cosa més que vincles contractuals i protecció de la propietat privada. L’amor refinat és un amor que manté el desig sexual a través, precisament, del refinament, de l’exploració, de l’experimentació de les emocions entre dues persones. L’amor refinat és el que situa l’atracció entre dues persones per damunt de qualsevol altra consideració, per damunt dels reglaments socials i de les prevencions religioses, l’amor refinat es presenta a ell mateix com una innovació, i el que és més important, com una conquesta de la civilització, de manera que cal situar-lo per damunt de tot.

L’amor cortès és refinat, exclusiu, subtil, sumptuós, propi només de persones que tenen prou qualitat humana per comprendre’l i viure’l. És també un esnobisme, per això és tan arrogant, tan descarat. El primer trobador conservat, Guillem IX d’Aquitània, el que serà avi d’Elionor d’Aquitània i, per tant, besavi de Ricard Cor de Lleó, és un dels homes més rics i cultes de la seva època, però també és un esnob contundent, un barrut, un groller d’allò més divertit. Es descriu a ell mateix componen un poema mentre dorm dalt d’un cavall (dorm i compon, perquè és quan dorm que hi veu clar, com diria Foix), un cavall que de vegades sembla un altre tipus de cos, potser el d’una dona. El primer trobador, el primer dels poetes que escriuen sobre l’amor refinat, és sorprenent i burleta, punyeter, dissident, atrevit. Diu que, de fet, està escrivint sobre el no res, el no res més nítid. Ens parla del buit, de la paradoxa, de l’exaltació i del dolor d’una existència masculina elaborada a través de la seva moral subjectiva, una moral íntima que té especial predilecció pel sexe recreatiu, per la bellesa dels objectes i el que l’envolta. I, per damunt de tot, té una especial predilecció pel poder anestesiant i alliberador de l’humor.

És curiós que, si bé tot el que es fa servir acaba gastant-se, acaba minvant, li cons (literalment, el cony), en canvi, no. Com més es fa servir més gran es fa. Guillem d’Aquitània és el trobador burleta i contundent, la desmesura del divertiment i de la pròpia personalitat, la vitalitat del poeta que a través de l’amor explica les seves contradiccions i malenconies com si fos un escriptor d’ara. Fa la paròdia de l’amor dels trobadors, de l’amor refinat, sense deixar de creure-hi, perquè encara és pitjor l’amor del que parlen els homes d’església, perquè sense amor refinat el sexe cru no és ni tan gustós ni tan emocionant. El primer trobador, Guillem, és un enamorat de les dones perquè primer de tot és un enamorat del món. Com a enamorat és un desventurat, un rebel que busca en l’expressió literària l´íntim refugi, la tortura del dolorós problema de l’expressió escrita. Analitza també, no oblida, les escasses possibilitats que té l’ésser humà davant de la cruesa del món. És un testimoni excepcional, de primera magnitud, del dolor humà com a constructor de la personalitat individual. L’amor com a dolor i com a goig il·limitats. Vet-ho aquí.     

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
L’enamorada llança

Marejar la perdiu

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

Salvat pel cos de la dona

Jordi Galves