Se sentia fascinat pels viatges. Als nou anys les discrepàncies familiars obliguen George Santayana a traslladar-se amb la mare a Boston, on es formarà, adoptarà l’anglès com a llengua literària i arribarà a esdevenir catedràtic de Filosofia a Harvard. Mai, tanmateix, com a home en trànsit, no s’assimilarà a la bona societat bostoniana representada per la influent família Sturgis, a la qual té molta estimació personal. Tampoc la vinculació afectiva amb Àvila i amb la família Santayana no en faran un espanyol en terra americana. George Santayana viatja constantment —tant com s’ho pot pagar— entre la llar paterna i la ciutat on viu amb la mare. Trasforma el negatiu en positiu. El desacord i la dificultat de la distància es transformen en desig d’ubiqüitat, en ambició viatgera.

Santayana és un filòsof fred, un escriptor distant, com va destacar la crítica en publicar la seva extraordinària novel·la L'últim purità. De la identitat de viatger neix el seu escepticisme filosòfic, la hieràtica aproximació materialista a les idees, el distanciament respecte a qualsevol tipus d’eufòria idealista. El seu platonisme està fet de rigor. D’allà ve el seu tremp fet de contrastos,  l’intel·ligent eclecticisme que adopta per no prendre partit. No navega a favor ni contracorrent: és a la vora. “Necessito veure els dos costats, escriu a Persones i llocs, i no situar-me en cap dels dos per poder abraçar-los idealment als dos, cantar-os a tots dos  i estimar les diferents formes que el bo i el bonic són en criatures diferents” Tanmateix, això no implica que “el bé i el mal siguin indistingibles o dubtosos... La mancança o l’error en la percepció natural és un mal irreparable. Però és, en tot cas, un motiu de tristesa per a l'esperit, no d’indignació; tal mancança o error estan predestinats o són involuntaris... El do del riure m’ha ajudat tant a adonar-me d’aquests defectes com a resignar-m’hi”.

Persones i llocs relata la biografia intel·lectual de Santayana, parant gran atenció a les seves amistats a Harvard i la Gran Bretanya com William James, George H. Palmer, Robert B. Potter i Bertrand Russell, el cèlebre filòsof anglès, al que considera “un fracassat en relació a les capacitats que tenia” (“Es va desinflar. Va malbaratar el seu temps i la seva energia, i fins i tot els seus diners, en propòsits que no valien la pena”.). No són millors les seves opinions sobre Emerson (“orgullós”, “profètic, es creia el centre del món”) o Henry Adams, que presenta com un intel·lectual maximalista i arrogant, indiferent a la lliçó de realisme que t’ensenya la falta de diners. L’implacable sentit crític de Santayana es mostra tothora, i potser només la figura de Henry James és aplaudida sense reserves: “era calmat, li agradava veure les coses com són, i sentir-se lliure després per imaginar com podien haver estat. Era subtil i suau per naturalesa, apreciava tots els punts de vista i li divertien les limitacions dels diferents punts de vista”.

El desinterès, la mirada crítica de Santayana, també van afectar les seves relacions amb la universitat, i el 1912, després de rebre una abundosa herència, va renunciar a la seva càtedra de Harvard per no tornar mai més als Estats Units. L’estudi de les humanitats, sosté, “ens inicia en la història de la vida i de la ment humanes; no és la recerca de la ciència ni de la salvació”. Es va instal·lar a Roma i es va dedicar a escriure i a viatjar per Itàlia, Grècia i el Pròxim Orient. Creia que l'educació universitària era una finalitat per ela mateixa i que no havia de ser esclava del mercat laboral, com pensaven els propietaris de Harvard. Els seus propis alumnes li semblaven, a més, cada vegada “més estandarditzats i més genèrics”. Tampoc no se sentia a gust als Estats Units. “L'exageració embafadora i la completa falta de perspectives s’havien fet habituals en l’apreciació americana sobre eels americans. Existia una conspiració de l’afalac”. Però les seves opinions van arribar molt més lluny. Va denunciar “la inutilitat de les institucions parlamentàries” i la ingenuïtat del romàntic ideal de llibertat nord-americà. “La Declaració d'Independènciaera una peça literària, una amanida d'il·lusions. L'admiració pel bon salvatge, pels antics romans, barrejades amb les màximes quietistes del Sermó de la Muntanya, pot inspirar a Rousseau, però no pot guiar un Govern”.

                El vell viatger va decidir traslladar-se a Roma, on mor el 1952. El seu gest emula Petrarca, Goethe, Gibbon, però en certa manera s'assembla sobretot al d'Ernst Jünger, que viatjarà a la Ciutat Eterna el 1968 buscant el testimoni d'un temps històric diferent del que li havia tocat viure, lluny del món actual. Santayana deia que li hagués agradat viure a l'època del renaixement. Com en el cas de Jünger, el sentit crític, suposadament insubornable, es transforma dramàticament en fatiga de l'esperit, en rebuig de la novetat. Te la consciència tranquil·la, però l’esperit confós. Malgrat que ho sabia, a la seva autobiografia havia escrit: “No aprendre. La gran temptació de la llibertat”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
L'enamorada llança

El filòsof que viatja

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

La invenció de l’amor

Jordi Galves