¿On són els resultats que fan de la Generalitat la protectora de la literatura catalana? Ara per ara s’ha mostrar incapaç de gestionar la cultura i en el seu lloc ha fet propaganda política i formació de l’esperit nacional català en el millor dels casos. Les preferències d’una camarilla en el poder envaeix l’oci de les masses i l’oci de les masses va cap a les obres intel·lectuals prèviament avalades per l’Estat. Els recursos que es distribueixen són enormes, però només per a uns quants. Si ho comparem amb el passat podrem dir que es veu molt clarament qui fa avui d’August o de Mecenes però no trobem cap Virgili o ningú que faci de Virgili. Veiem qui fa de Prat de la Riba però no tenim notícies de cap d’Ors o de cap Carner. Si els resultats que es poden mostrar en la competència de Cultura són tan poc significatius per no dir que són contraproduents, és legítim per a la ciutadania que reclami per a la societat aquesta competència. Potser és que ni l’Estat ni la Generalitat han d’exercir aquesta competència de la mateixa manera que no exerceixen determinades altres competències que, per consens social, s’ha determinat que no s’exercirien. L’intervencionisme del món de la política no sempre és una participació positiva que pot oferir eficàcia i eficiència. 

Després de passar-nos molt de temps dient que Espanya és diferent, que comparada amb Catalunya és poc europea, potser val la pena reconèixer que la política cultural catalana té un perfum d’una Europa molt determinada. Si no és espanyola, Catalunya retira més al Sud transalpí, a la Itàlia insular més meridional. Perquè si no és així, ¿com poden explicar-se que les relacions incestuoses i il·lícites entre política i cultura siguin les més comuns en el nostre territori? ¿Qui decideix les polítiques culturals i amb quin criteri? L’endogàmia dins l’establishment cultural català és sensacional: l’editor que dirigeix l’Institut Ramon Llull; el poeta que determina els ajuts públics; l’autor que fa de periodista; la universitat que calla. La premsa que no té res a dir perquè molts dels protagonistes de l’esfera informativa que aspiren —si encara no hi són— a formar part d’aquesta endogàmia remunerada. En paraules d’un bon escriptor d’èxit, independent, al·lèrgic als jocs d’intercanvi de favors amb el poder, Albert Sànchez Piñol, a propòsit del CoNCa, va declarar per escrit que era “una merda com un piano”. L’element aglutinador del catalanisme com a generador de cultura ha desaparegut en favor d’una lògica exclusiva que afavoreix només les lleis del mercat. Sense l’element cohesionador de la cultura com a convicció social compartida, únicament sotmesa a les lleis de mercat, esdevé molt més vulnerable. Si una cultura com la francesa experimenta, per aquest mateix motiu, un sentiment d’inseguretat, de feblesa, respecte a la cultura anglosaxona. ¿Com s’ha de sentir el català davant el formidable poder econòmic i social de l’espanyol i del francès?

El 22 d’octubre del 1981, Joan Sales escriu a Mercè Rodoreda i li diu, entre d’altres coses:

“Mentrestant, a l’Avui d’avui surt la notícia que la conselleria de Cultura de la Generalitat o sigui en Max Cahner concedeix unes subvencions a mitja dotzena d’editorials catalanes. Ho considero un desencert total. Només ajudarà els ineptes (si venen llibres ¿per què els caldria subvencions?) i els eterns «sablistas». I en efecte entre els subvencionats ja veig que hi ha en Castellet i l’Oliver (és a dir, Edicions Aymà-Proa, però és de creure que el que necessita mig milió de subvenció no és pas en Cendrós, que compta els milions per milers!).

El nostre CLUB no ha demanat mai res, fora de l’import dels llibres venuts. Ni demanarà mai res fora d’això. La cara em cauria de vergonya.

Pobra literatura catalana si per caminar li calen crosses!

Però això que quedi entre nosaltres. Ja fa molts anys que vaig fer vot de silenci, per no contribuir a la desmoralització general. Ho vaig dir en conversa amical a l’Albert Manent i li ho tornaré a dir sempre que em pregunti el parer, però Déu me’n guard de deixar-ho traspuar en públic.

«Edicions 62» s’hauria de dir «Edicions El Sabre». L’intrèpid Castellet, amb els cops de sabre que clava, ja hauria pogut conquerir la independència de Catalunya. Li haurien de fer un monument com aquell d’en Prim, a cavall i amb un sabre a la mà.”

Aplicar a tota una literatura la lògica de la literatura de consum, tan pel que fa a les eines polítiques, com pel que fa al discurs, de fet és equivalent a negar la pluralitat a una literatura autènticament viva i passar a la modalitat protegida, subvencionada. De la mateixa manera que es manté la població de l’ós al Pirineu. Amb la diferència que no és una qüestió tan transcendental. I més encara quan hem substituït els criteris de l’Estat assistencial pels criteris i la lògica de l’empresa privada. La política cultural que generen els departaments de Cultura dels diferents nivells de l’Administració s’estableixen com una pobra visió del màrketing. No hi ha cap previsió ni ajut significatiu, com reconeixen els editors, per exemple, per a la producció de llibres i tot l’esforç s’orienta cap a la promoció del que ja ha estat elaborat. El discurs dominant de tot el sector cultural és aquest, tot i que no és gens responsable: vendre sense preocupar-se de què produïm. Convertir tota activitat cultural en una secció del gran mercat. Des de l’Institut Ramon Llull també es parla de vendre a tot el món vist com a mercat. En l’Ensenyament Públic i la Sanitat també s’ha establert aquest discurs, amb la diferència que ni l’un ni l’altre poden ser abandonats per l’acció del poder polític si volem continuar tenint els resultats que, com a societat, tenim. Els resultats en matèria cultural i lingüística són tot un altres que qüestionen fortament quin paper real han de continuar jugant les administracions públiques més enllà de la protecció política d’alguna determinada iniciativa.

Fixem-nos en l’exemple dels centenaris i altres commemoracions que, com una mena de calendari laic i alternatiu al religiós va fixant cada any motius per a la rememoració pública. El balanç de l’any Rodoreda, per exemple, més enllà de la inauguració de plaques commemoratives i dels canapès sembla que només ha servit per a la realització d’alguns espectacles sense cap efecte durador. Es representa la Plaça del Diamanta daptat al TNC, es fa Aloma per Dagoll Dagom mentre que el teatre escrit per Mercè Rodoreda no es representa mai i, a més a més, està descatalogat. La presència de Rodoreda entre les lectures de batxillerat és arbitrària i canviant. Durant alguns anys desapareix i torna periòdicament per donar cabuda a altres escriptors en un curiós sistema de quotes.

L’exposició que es va fer de Quim Monzó, per exemple, seria un altre exemple d’ús discutible dels diners públics (al voltant de 300.000 euros) que no ha aportat res de tangible ni de permanent per al desenvolupament cultural ni per al coneixement ni popularització d’un escriptor molt estimat pel gran públic. O el que passa amb els premis literaris. Si comparem el sistema de premis literaris —on gairebé cada ajuntament o institució púbica té un o varis premis literaris— amb, per exemple, el que passa a altres cultures del nostre entorn com l’alemanya, la francesa o l’anglesa veurem una fenomen alliçonador. Mentre a Catalunya tenim una mitjana d’uns mil cinc-cents premis a l’any amb dotacions econòmiques molt diverses però que són de tota mena (dels 1.000 euros als 90.000 euros del premi Ramon Llull) la resta de països en tenen molt pocs i amb dotacions econòmiques molt petites si les comparem amb les catalanes. En canvi, aquestes altres cultures veïnes, precisament perquè posseeixen llengües que no tenen alarmants problemes de subsistència, tenen un sector consolidat d’escriptors professionals independent que viu, en gran part, al marge de les francesilles o de les subvencions públiques. Xavier Mallafré, director financer de Planeta, va calculat, per exemple, que les traduccions en català haurien de ser subvencionades en un 60 % del seu cost per tal de compensar la competència de les traduccions castellanes, amb un públic potencial infinitament superior.

En el món de l’edició veurem com l’arraconament del català com a subsidiari de l’espanyol, com a inferior jeràrquic sembla inqüestionable i inqüestionada El català funciona com una llengua que té atributs simbòlics però que no és econòmicament real ni possible més enllà de la subvenció pública. En l’actualitat, el món de l’edició catalana és gairebé, en un 95 % un quasi monopoli controlat per l’editorial Planeta que veu el català com un complement de luxe, de prestigi per al negoci real que és l’edició en espanyol. Una de les poques editores independents, Maria Bohigas, m’explicava com la venda de l’editorial Club Editor per part de Planeta és un cas únic. Fins al moment mai Planeta no s’havia venut cap segell, cosa que indica el valor que té un fons com el de Club Editor per a un grup com Planeta. Des d’un punt de vista estrictament mercantil, en el sector del llibre en català no hi ha mercaderia més devaluada que els autors de la tradició catalana. Vegem, en aquest sentit el que està passant amb el fons literari català, amb l’enorme patrimoni que està enterrat en editorials que no hi creuen perquè no pensen que vendran ni un sol exemplar. M’estic referint a Selecta, Proa, Destino i Pòrtic entre d’altres.

La llengua catalana i la seva poesia estan més a prop del final que de la seva consolidació social quan veiem el problema lingüístic que tenen les editorials a l’hora d’exercir una funció bàsica com és, simplement, la comunicació amb el públic. A diferència dels temps de la dictadura, la presència social del català ha millorat ostensiblement i pot arribar a aparèixer en els mitjans audiovisuals. El català té una certa presència tot i que és molt minoritari en els mitjans que es consumeixen majoritàriament a Catalunya. La qual cosa ens porta a constatar un fet que tothom coneix. Una proporció important dels lectors catalanoparlants llegeix en castellà molt més que no pas en català. La mecànica comercial dels segells editorials en català, massa obertament orientada al negoci —un negoci que, al capdavall, no funciona tal i com està plantejat— fa que molts lectors desconfiïn de les ofertes de lectura només perquè són en català. Perquè la llengua que s’ofereix no és acurada ni adaptada literàriament. Perquè no és una operació comercial seriosa. Segons el baròmetre de la comunicació i la cultura sobre el mercat del llibre a Catalunya fet l’any 2008, sobre el total de la població de més de 14 anys a Catalunya —6 milions 345 mil—, un 42 % diu no haver llegit cap llibre en els darrers dotze mesos; un 20 % n’ha llegit entre un i dos; un 11 % n’ha llegit fins a cinc; un 18 % n’ha llegit més de sis. Els lectorssón, per tant, 3 milions 683 mil, una xifra petita. Cal afegir-hi la interferència que provoca la diglòssia —el predomini esclafador del castellà com a llengua de lectura: 928.000 persones que es declaren alhora lectors i catalanoparlants —la seva llengua habitual és el català— no llegeixen maien català. Per un altre cantó, un 18 % de lectors de llibres en català són castellanoparlants.

Pel que fa les tirades, segons les xifres oficials del 2009 (emeses per l’ICIC): 25% dels llibres produïts en català tenen una tirada inferior als 1000, 33% la tenen inferior als 1500, 20 % inferior als 2000. Sumen 78 % de la producció els llibres que no arriben als 2000 exemplars de tirada. El que és increïble és que aquesta nanolectura és una xifra que es correspon només amb la xifra habitual d’una editorial com Club Editor en els anys de censura i prohibició del català.

La formació dels lectors a l’escola, constantment qüestionada en el seu model lingüístic és un aspecte controvertit però que dóna pocs símptomes per a l’optimisme. És difícil que el català sigui una llengua literàriament vàlida si es planteja un únic model, un únic registre per al català que és la llengua de la televisió. Un lector no llegirà en una llengua determinada si aquesta llengua no li sembla vàlida. La literatura catalana és la gran absent de les escoles catalanes: s’ha reduït fortament l’horari lectiu, hi ha una escandalosa predilecció per la literatura juvenil en detriment dels clàssics, per una presentació del català com una llengua desvinculada de la seriositat intel·lectual i de l’esforç acadèmic: segons l’únic informe que hi ha sobre les lectures dels nostres instituts veiem que, mentre la literatura castellana que s’ensenya a Catalunya és bàsicament, el mateix model que s’estableix arreu a base, majoritàriament, de clàssics dels segles xixi xx, a Catalunya, les lectures són majoritàriament obres de poca consistència lingüística i cultural, obres de gènere juvenil en les quals, continua destacant El mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo com fa vint i trenta anys. El català és una llengua poc considerada en la pràctica per a la cultura de nivell. Citem per últim una altra carta de Joan Sales, en aquest cas adreçada a Xavier Benguerel del 31 desembre 1960: 

“Els únics premis que atreuen públic són els castellans. Ja fa cinc-cents anys que els catalans només s’interessen per la literatura castellana… […] El país ha trigat 22 anys a crear el [premi] Sant Jordi –i no és pas duros que falten… El Sant Jordi ens xuclarà cada any la millor novel·la d’aquell any (almenys la “millor” en el sentit publicitari). Per la resta, completament d’acord amb tu, que l’única obra eficaç és la del Club, o sigui donar sistemàticament bones novel·les, llegívoles, intel·ligents, que enlairin el to general de la nostra literatura, que li donin sobretot un aire “normal” de literatura de debò, o sigui per a ser llegida, lluny, ben lluny d’aquestes col·leccions de genis incompresos que solen ser les col·leccions catalanes. Hem de sostenir aquesta batalla vint anys més: aleshores en farà trenta. Si aleshores veiem que el país segueix en aquest estat d’indiferència pel que fa a la pròpia llengua, ho deixarem córrer. Amb la mort en el cor, ja que serà el fracàs de tota la nostra vida: però a un cadàver se l’enterra, per més que l’estimessis en vida. La Renaixença tenia un gran interès perquè era això, una renaixença; ara seria tot el contrari, la perpetuació d’una mòmia. O la prolongació absurda d’una agonia sense cap esperança…”

Jordi Galves
L'enamorada llança

La falsa poesia és un senyal (II)

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

La falsa poesia és un senyal

Jordi Galves