Dèiem l’altre dia que som una cultura cent per cent importadora d’assaig, de pensament, d’idees. O dit d’una altra manera, que les nostres idees, en tot cas, no interessen ningú. Para el desprestigio de la poesía catalana como un todo autosuficiente contamos también con el caso de los denominados poetas bilingües como Pere Gimferrer y Joan Margarit. A ustedes les debe parecer raro que yo haya cambiado de lengua, así porque sí, pero para un poeta no. Els poetes tenen carta blanca per fer el que vulguin. Encara que estiguin deixant entendre públicament que el català és una llengua de cuina i sofregit i que l’espanyol és una llengua de cultura i de món. No és cap secret que Margarit és un poeta molt popular, hereu de la limitada tradició popular de Miquel Martí i Pol. Ni que Gimferrer és un dels escriptors —el poeta— més ben situats per aconseguir algun dia l’anhelat premi Nobel. Des que en 1970 va abandonar l’espanyol com a llengua poètica en favor del català, va dir i repetir —en el cas de Gimferrer, dir i repetir pot ser repetir amb moltes ganes— que no era un poeta bilingüe, que era un poeta que havia deixat la màscara de l’espanyol —la justificació culta i culteranista té molt d’ofici— en favor de la sinceritat del català. Que en català Gimferrer era molt més Gimferrer. Entesos. Doncs bé, ara que l’eximi poeta té una nova dona, castellanoparlant ella, publica en 2006 Interludio azul Amor en vilo. Amb absolut desvergonyiment. I no passa absolutament res. El pitjor és que ningú no se n’ha estranyat ni ha dit res. Sembla que a ningú no li importa gens. 

Es podria arribar a pensar que som davant de casos aïllats i que les anècdotes no fan les categories. És cert que no. Però no és una anècdota que quan va acabar la dictadura la proporció de títols publicats a Catalunya era un 20 % enfront d’un 80 % en espanyol. Avui després de dècades d’autogovern i d’actives polítiques culturals rabiosament catalanistes la proporció és de 9 % en favor del català i un 91 % en favor del espanyol. La tendència és imparable. Les xifres de les tirades són també descoratjadores. Mentre que un tirada en espanyol, amb autors propis, segons Ernest Folch, en el seu moment president de l’Associació dels Editors en Llengua Catalana: “En autores propios, se consiguen con normalidad tiradas superiores a los 50.000 ejemplares” en català una tirada normal se situa al voltant dels 500 exemplars. El públic lector s’està destruint, es juga a ser monolingües, però en realitat moltes de les obres que es venen en català no són sinó traduccions del castellà, com L’ombra del vent de Ruiz Zafón. Són símptomes de cultura subsidiària.

L’administració catalana dedica esforços i diners a la promoció de la literatura dins del marc de les polítiques culturals per a la majoria. Fa uns anys Josep Bargalló i Xavier Antich es congratulaven d’aquestes polítiques destinades al conjunt de la població, tot i que reconeixien que així no s’aconseguia gaire excel·lència creativa. Que la cultura havia passat a ser una cosa de quatre per ser un fenomen de masses. Els exemples: la fira de Frankfurt, el Sònar i els festivals de poesia. I que la cultura esdevé una competència de la Generalitat que és qui genera, qui engendra, a través de l’administració dels funcionaris la creació cultural i literària. Marc Fumaroli en el seu llibre L’État culturel ja va prevenir l’any 1992 sobre els efectes absolutament contraproduents, perillosos, de deixar exclusivament en mans públiques un fenomen tan essencial per a un país com és la cultura. La cultura pública es fonamenta en el consens, en l’espectacle, en l’entreteniment, en les activitats subvencionades que s’adrecen a una immensa majoria. La literatura, en canvi, és un exercici que pot ser també una cosa diferent, pot ser un exercici de llibertat, de discrepància, d’alteritat, d’individualitat, d’enginy, de rebel·lia. Catalunya ha volgut fer com França, com Anglaterra —tot i que l’Arts Council ja no serà un Arts Council sinó un negociat més per obra i gràcia d’aquell conseller anomenat Mascarell— i ha escollit el camí de la democratització de la cultura i de les creacions artístiques per decret. Intencionadament es confon la cultura amb el temps lliure que s’ha d’omplir, amb les distraccions, amb l’esport i la televisió. La cultura és un mercat d’ocis de la massa, en el que, el català és un mercat molt petit. Gràcies a l’administració autonòmica que és, paradoxalment, una fragmentació territorial que aplaudeix el catalanisme polític, és un mercat encara molt més petit perquè no hi ha un espai cultural per als Països Catalans. A ningú no li importa aquí que el català s’estigui acabant a Perpinyà, Mallorca o València. De la mateixa manera que l’Estat, o la Generalitat, fa d’educador i de banquer vol fer la política de la cultura. No hi ha mecenatge privat, només públic, el qual envaeix atribucions que no li són pròpies perquè les necessitats d’aquesta societat no legitima les actuacions culturals de l’Estat. Sobre aquesta qüestió en parlarem la propera setmana.

Jordi Galves
L'enamorada llança

La falsa poesia és un senyal

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

Barcelona té poder

Jordi Galves