És sorprenent la virulència, per part d’alguns, amb què es nega que l’occità és una llengua pràcticament morta. Usen una virulència només comparable amb la que els francòfons t’acullen quan t’atreveixes a dir dues frases en occità a Montpeller. A dreta llei no es pot negar que ningú no pot conèixer el futur i que, fins i tot, ben pocs, saben alguna cosa, petita, del passat. Passa el mateix amb el català. Dir avui que, d’aquí poques dècades, ens quedarem sense poesia catalana, sense literatura catalana i, al capdavall, sense llengua catalana, no demostra saber-ne més que ningú ni tampoc vol dir ser millor persona. I viceversa. És un exercici de ferma i pensada desconfiança sobre l’actual situació del català. És la discrepància que contraria els professionals de les bones intencions, les brigades de l’aplaudiment remunerat, els adoradors del progrés pel progrés, els apòstols del poder il·limitat de les utopies per sobre de les realitats. La majoria d’aquest oponents són legítims però la seva fe s’intueix sospitosa: o han estat o son servidors de l’administració pública o han format part del ressistencialisme antifranquista multicondecorat per la Generalitat de Catalunya. En definitiva, som davant de la versió local, específicament catalana, del debat entre apocalíptics i integrats que va descriure fa quaranta-tres anys Umberto Eco a propòsit de la cultura de masses en el seu famós llibre Apocalittici e integrati. ¿Una cultura per a la majoria és, per definició, contradictòria amb una cultura minoritzada com la catalana, amb serioses possibilitats de desaparició? El debat que continua ben viu. 

La poesia i la probable mort de la poesia és una qüestió incòmoda. Arreu la poesia té més prestigi que vida autònoma, forma part de la runa sobre la qual es basteixen d’altres coses, des d’una novel·la a un pont sobre un riu, per dir-ho com li agradava a Martin Heidegger. Mai no voldrem acceptar la mort del que estimem. També perquè la nostra societat s’avergonyeix de la mort i no para d’amagar-la per viure la il·lusió de l’eterna joventut, del present perpetu i il·limitat. Sembla que només ens interessi el present i així ens és tan difícil de parlar del futur i, encara més, del passat. Potser per això el cànon literari, si és català i es deixa atrapar, aviat s’esmuny de les mans. Tampoc no es pot oblidar la natural indiferència de la poesia, en la seva lògica interna i exclusiva, per la realitat del món. És allò que diu Hölderlin i analitza Heidegger, que la poesia és “d’entre totes les feines, la més innocent”. És un món del magí fet només de paraules, que allibera el poeta de l’angoixós dogal de la realitat. El nostre Josep Carner també ho diu en un article, La dignitat literària, publicat a La Veu de Catalunyael 2 de juny de 1913: “La poesia és l’obra més perfecta del món en el sentit que és la menys tributària a la contingència. Quan una literatura ha llevat una expressió poètica sobirana, es fa senyora de tot temps i tot indret, parla a tots els homes, es ramifica en transcendències en la vida universal.” Però ningú no negarà que sense l’objectivitat i verificabilitat pròpies de la ciència i de la tècnica, no es pot imaginar cap mà que apami quan una poesia és vertaderament sobirana i quan és filfa o, simplement, un engany. Hi ha restaurants on s’hi menja bé, malament, i altres que ni bé ni malament. Però... ¿com determinar quina és la bona literatura? ¿Com podem assegurar si té bona salut o és a les acaballes, pràcticament morint-se? Amb els usos i costums habituals una cosa és clara: és molt més fàcil imaginar que ser. És molt més descansat proclamar-nos la millor literatura del món que treballar per ser-ho. ¿Qui podria negar que ho som? ¿Amb quines proves? ¿Amb quina objectivitat? ¿Qui s’atreviria amb nosaltres, sempre fent l’almogàver? Alguns poetes i escriptors en general ja han descobert, i més si es tracta d’una llengua minoritzada con la catalana, amb un públic potencial ben escàs, que els llibres no cal que siguin entesos. Fins i tot han descobert que no cal que els llibres siguin llegits. Que, fet i fet, poden ser escrits per no ser mai llegits. Només cal que circulin. Tampoc no cal ni que siguin comprats. M’estic referint a alguns llibres que tots hem tingut a les mans i que mai no han estat corregits per cap corrector, ni mal ni ben pagat, ni tan sols vistos per editors que més que llegir entre línies llegeixen entre paràgrafs o entre pàgines. 

Amb gairebé vint any de professió com a crític literari puc oferir el meu angoixat testimoni de llibres formalment editats que, en realitat, havien passat directament de l’ordinador de l’autor a les meves mans sense cap intermediari humà. Hi textos que s’escriuen però no que mai no es llegeixen, com passa amb els manuals d’instruccions o els programes dels partits polítics. Com passava amb el Pravda, el que calia és que hi fos i que pogués intimidar. N’hi ha prou amb el prestigi. Es publiquen en català tants llibres a l’any. I tal poeta ha escrit tots aquests llibres. Com si la literatura anés a pes, a pes de paper. És com en el conte del Vestit nou de l’emperador, només els ignorants no el veuen. Tothom afirma categòricament haver-ho llegit tot, com quan jo mateix vaig parlar en un cenacle literari de la venerable poetessa belga Stella Artois i alguns feien que sí amb el cap. Segur que tothom l’ha sentida anomenar la Stella Artois perquè, en realitat, és el nom d’una coneguda cervesa belga, concretament de Lovaina, amb un 5,2 % d’alcohol. 

Hi ha alguns altres llibres que tampoc no estan escrits per ser llegits sinó per fardar, llibres avantguardistes falsament sofisticats, no com els de J. V. Foix, Joan Brossa o Perejaume, envejables i duradors. Sinó aquells que consideren el públic actual indigne de la seva alta literatura i que confien que una posteritat, més sàvia, arribarà a posseir la clau del seu misteriós alfabet. Posaré un exemple que vaig publicar a La Vanguardia el 6 d’octubre del 2004:

“De llenya establerta per altri

Caretes de lluç hi seran

venerades amb el menut trobat 

per l’infermer del refugi

d’ucronies allà i fum aparences

filharmòniques”.

Potser es veu millor el que vull dir en aquest altre exemple:

“Del somiatruites penjat pels ous

copsar la involució

d’esmolet fluís de ventre i

reu s’esforcen autoodi

desitgen sinergia desafiant”.

I fins i tot m’agrairan tota la vida que reporti aquí que:

“per a l’èmfasi de colló de mico en són

plenes les cares de sabatot

les dels bellugadors en les passades”.

Tots tres fragments són de Menja’t una cama de Carles Hac Mor, un llibre de poemes pel qual és va produir la següent distribució: aquest poeta va rebre el premi Rosa Leveroni i jo vaig rebre un càstig per haver-lo criticat. Crec que com diu Carner en l’article citat fa un moment que la crítica ha de ser “violenta, personal, aristofànica contra la imbecil·litat: que es faci anar Bòria avall tothom que hagi perdut el sentit de la vergonya de sa nuditat.” No és difícil endevinar que si la situació de la poesia catalana és moribunda, la de la crítica literària és directament cadàver. Amb l’enfonsament del sistema tradicional dels periòdics basat en la publicitat, la modestíssima crítica literària catalana pràcticament ha desaparegut i ha estat substituïda per la promoció cultural, és a dir, per comercials més o menys encoberts de les editorials que no critiquen els llibres sinó que els “recomanen”. S’ha prescindit de la independència de criteri i de la capacitat subjectiva per defensar uns llibres i criticar-ne d’altres. Una poesia, una literatura està tocada de mort quan no produeix paral·lelament una significativa quantitat de textos crítics, lliures, analítics, engrescadors, discrepants o no discrepants, que ajudin a explicar la literatura que s’està fent, que mirin de donar-li coherència, consciència, sentit de conjunt i una carta de presentació internacional significativa. La literatura noucentista no hauria estat el que va ser sense l’esforç crític de personalitats com la d’Eugeni d’Ors, o la literatura dels anys 20 i 30 no hauria tingut el relleu que havia tingut sense el treball crític de Jordi March, Carles Riba. Els llibres no es llegeixen sols i ni tant sols la Divina Comèdia del Dant va fer camí entre els seus primers lectors sense la companyia dels comentaris crítics de Boccaccio. 

En una situació de necrosi, de dissolució, de greu malaltia, probablement terminal, d’una literatura, hi ha alguns símptomes. No només que als lectors se’ls vol donar gat per llebre, com passa comercialment arreu. També que la crítica queda atrapada en una troca d’interessos ben obscurs i acaba dissolent-se. Després del suposat èxit fulgurant de la literatura catalana a la Fira de Frankfurt les coses han continuat degradant-se per al català, amb algunes notòries excepcions. Quan s’intenta promocionar a Estocolm un escriptor català perquè pugui aspirar al Premi Nobel, el primer que troben a faltar a l’Acadèmia Sueca és que l’obra literària vingui acompanyada d’un conjunt de textos crítics que l’expliquin, que la defensin, uns textos crítics que puguin convèncer. Només les literatures autosuficients i arrogants creuen que no cal explicar res. Quan Josep Carner va estar a prop d’aconseguir el Nobel comptava amb infinitat de textos que l’identificaven com el Príncep dels Poetes, a més a més dels de l’Émilie Noulet, la seva dona, i els prestigiosos noms de T.S. Eliot, François Mauriac o Salvatore Quasimodo. Si voltem per una llibreria catalana, la que vostès vulguin, veuran un fet significatiu: tot l’assaig, en un 99 % es traduït. El gènere emergent no té producció pròpia catalana de qualitat. Només cal sortir a l’estranger, potser trobarem un llibre de Quim Monzó, de Maria Barbal o, amb molta sort d’Enric Casasses, traduït. Però d’assaig, zero. Som una cultura cent per cent importadora d’assaig, de pensament, d’idees. O dit d’una altra manera, les nostres idees, en tot cas, no interessen ningú. En continuarem parlant el proper dia. 

Jordi Galves
L'enamorada llança Barcelona té poder Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança Claustres volàtils Jordi Galves