Així com França va tenir el cardenal Richelieu, nosaltres vam tenir el cardenal Margarit. Així com John Elliot va desxifrar les claus de la conducta del gran polític francès, Santiago Sobrequés i Vidal (Girona, 1911-1973), va fer el mateix amb el gran polític nostre, un dels catalans més importants i que coneixia del cert la naturalesa del poder. La història mai no és la mateixa, són els humans els que s’assemblen entre si que gairebé sembla mentida. Només així podem entendre les suggeridores casualitats del relat d’un historiador enfrontat —alhora— al tema del llibre que fa i al període històric que li va tocar viure. Represaliat pel franquisme, Santiago Sobrequés, catedràtic d’institut de Girona, després de l’amarga experiència de la Guerra Civil va decidir el 1951 apropar-se a la nostra altra Guerra Civil, la del segle XV, a través de la biografia d’un dels personatges històrics més importants, interessants i desconeguts de Catalunya, Joan Margarit i Pau (Girona, 1422-Roma, 1484), el gran cardenal català, el bisbe d’Elna i Girona, el més gran polític que fou alhora un poderós escriptor llatí, un orgullós humanista seduït per la història antiga, un fidel súbdit del papat i també dels nostres controvertits reis Trastàmares. Sobrequés, amb talent viu i competència, amb una sensibilitat particular que li permet apreciar amb claredat el que és significatiu, fa una cosa que només poden permetre’s els grans historiadors. Aconsegueix rescatar un nàufrag de la història i vindicar-lo, restituir la importància d’uns fets històrics determinants, convertir en central el que havia quedat als marges, reescriure la història fent-la més rica i complexa, més apassionant, tan sols a través de la força d’una escriptura honrada i convincent, que invita a reflexionar.

La biografia va estar inèdita molt anys. Només n’hi havia una altra d’alternativa i que el mateix Sobrequés havia patrocinat, la del catalanista d’Irlanda del Nord Robert Brian TateJoan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona (1976) va escriure en espanyol el 1951. L’historiador gironí volia reprendre el personatge més important de la seva tesi doctoral, dedicada als orígens de la Guerra Civil entre Joan II i la Generalitat a través de la família Margarit. Tenia l’ajut i el consell del seu gran amic Jaume Vicens i Vives, al qual va confiar en una carta la intenció de presentar-se al famós premi de biografies Aedos, redactant en el termini rècord d’un mes una biografia de més de 400 pàgines sobre el cardenal Margarit. Sobrequés ja es veia guanyant el premi, sabia que el que podia escriure era molt bo i que l’efecte damunt dels lectors seria notable. Tanmateix, el premi va ser, de manera feridora, per a un desconegut Hipólito Romero Flores, autor d’una biografia de Sanxo Pança. Per aquest motiu i no per cap altre el mecanoscrit havia quedat inèdit.

No em cansaré de dir que és una feina molt pulcra, molt ben feta, sempre pendent de la documentació, sense estirabots i partidària de fer pocs comentaris però que siguin saborosos i adients. Els ideals de la generació que va viure la Guerra Civil del segle XV s’estavellen contra una realitat mesquina i sense volada, el somni altruista d’homes de lletres com Margarit i el seu íntim amic el Papa Pius II (Eneas Silvio Piccolomini), que es podrà dur a terme una croada que contindria el Turc i recuperaria Constantinoble per a la cristiandat acaba ofegant-se davant qüestions baixes, mercenàries i subalternes. L’afany pels diners només és superat per l’estupidesa humana en els conflictes urbans i en les lluites de la guerra oberta entre el rei i els seus súbdits. Margarit és l’home del seny, el tutor de Ferran II per al qual escriur el Corona Regum i l’extraordinària Paralipomenon Hispaniae, fonament de la idea d’una construcció dinàstica d’Espanya, —alhora que recuperació intel·lectual de la Hispània romana— que, segons el projecte original havien de dominar els catalans. Una Espanya catalana com s’havia aconseguit un Aragó català. La Guerra Civil catalana, en realitat, no va ser la del poble contra un rei estranger, com repeteixen absurdament alguns, sinó la lluita d’uns privilegiats contra uns altres privilegiats, els que feien costat al rei. I tots igualment indiferents al problema dels camperols de remença, l’autèntic problema polític del moment. Ironies de la història, aquest problema va ser resolt per Ferran el Catòlic en la sentència arbitral de Guadalupe. En parlarem un altre dia. De moment acontentem-nos amb descobrir aquests orígens catalans de la idea d’Espanya.

Jordi Galves
L'enamorada llança

Viatge a Catalunya

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

Tocqueville

Jordi Galves