La corona catalana, sempre itinerant i escassa de peculi, ens ha deixat algunes mostres arquitectòniques del seu poder. Tenia diversos palaus i retirs dins i fora de les muralles de Barcelona que no representaven en absolut la grandesa de l’imperi comercial i militar que els catalans senyorejaven a la Mediterrània. L’anomenat Palau Reial Major mai no va ser sinó un edifici petit i incòmode, generosament reformat en temps d’En Pere IV el Cerimoniós per a la construcció del Tinell, i que es reservava tot sovint només a cerimònies i reunions d’aparat. La vida quotidiana i els sojorns dels reis a Barcelona es feien a una altra banda. El poder de Barcelona l’hem de cercar en altres testimonis arquitectònics, com les esglésies, les cases de la Generalitat i de la Ciutat i, especialment, en les extraordinàries drassanes reials. És en aquest àmbit on es troba una escala que mostra el poder, d’una riquesa i majestuositat tan clares, que durant un cert temps ha estat erròniament identificada com l’escala noble del gran palau reial mai no construït, somniat durant uns anys pel Cerimoniós a la vora del mar de Barcelona. És al vestíbul Galceran Marcet, a la nova entrada del Museu Marítim, adossada al costat de ponent de la denominada torre de Pere IV i, per només aquesta escala, justifica una visita. 

És de pedra, de dos trams en escaire, amb forma d’L, i sembla estrany que una escala tan ben feta hagi estat destinada a un simple magatzem del port. Té un primer tram de tres graons —n’eren cinc abans que l’arquitecte Adolf Florensa elevés el nivell del paviment—, un replà i un segon tram de vint-i-quatre que porten fins al primer pis. Però els estudis arqueològics realitzats en 2000 demostren que el paviment de pedra de la planta baixa i el primer pis de l’edifici estan construïts en pendent, amb jàsseres de fusta recolzades en permòdols de pedra que sobresurten dels pilars en diferents alçàries, de manera que conformen un pendent continu d’aproximadament l’1 per cent. Tampoc els tipus de paviments identificats, un d’enllosat de pedres i un d’enrajolat no semblen els adients per a un edifici de categoria i menys encara per a les primeres obres d’una residència palatina. No per això perd importància aquesta escala, més aviat al contrari. Un simple magatzem de l’època de la revolució comercial que va protagonitzar la Corona d’Aragó justificava la construcció d’una estructura tan gran i de tan bella factura. Una construcció útil, eficaç. Palesa la disposició dels barcelonins de l’època a augmentar el seu poder en les activitats econòmiques que la ciutat multiplica com a àmbit privilegiat per a la xarxa d’intercanvis. La recerca de la bellesa no només és pròpia de les edificacions sumptuàries, també de les funcionals en l’època medieval, perquè la bellesa arquitectònica contribueix a l’estímul psicològic col·lectiu i esdevé, econòmicament, un valor-refugi. La riquesa es crea en la ciutat quan hi ha imaginació ja que la prosperitat només s’instaura amb el foment de la imaginació creadora. I si calgués convèncer-se encara més potser només un exemple. L’escala de cargol que Pere Comte va edificar a la Llotja de València i que encara avui podem admirar com un prodigi. Com un tul de seda, com la tremolor d’una flama s’enfila, com un artifici màgic. Caldrà esperar a l’escala de la Torre de la Creu —Sant Joan Despí— de Josep Maria Jujol per trobar una meravella semblant. 

El negoci, com l’art, adopta dinàmiques d’experimentació i de superació. Els homes de negocis, mercaders, empresaris i comerciants protagonitzen una tasca cada vegada més determinant per al conjunt de la ciutat. Ells mateixos són els primers en adonar-se’n. Dels mercaders mateixos neix el principi de responsabilitat civil, la convicció que existeix una dimensió moral en les activitats econòmiques. La moral del treball que arrossega la vida urbana es tradueix en un imperatiu ètic que, alhora, configura la identitat de la ciutat. No és casual, per tant, que l’apel·latiu que identifica els governants de Barcelona sigui el de “ciutadans honrats”. El negoci, el creixement econòmic és impossible sense l’honradesa, sense l’aplicació estricta d’unes determinades regles de joc que despertin la implicació emocional i la conformitat de la majoria. El consens urbà substitueix de mica en mica, afortunadament, l’eixut imperatiu feudal. Això explica que sigui precisament un franciscà com Francesc Eiximenis el gran defensor de la moral burgesa en el seuRegiment de la cosa pública(1383). Barcelona passa en els segles XIII i XIV, vitalment, de la rígida moral del Císter preocupada pel més enllà del romànic hieràtic, a la ductilitat franciscana preocupada pel més ençà, pel viure de cada dia. Eiximenis imagina un programa basat en cinc fonaments per a la comunitat, que són: la concòrdia, l’observança de les lleis, la justícia, la fidelitat i la saviesa de consells. L’ideal és que la llei pactada esdevingui sobirana i s’imposi a la discrecionalitat del govern, als capricis del poder. Que la virtut cívica i la solidaritat siguin adoptades en tot moment. I que la mà mitjana, els mercaders, esdevingui l’hegemònica per al desenvolupament de la naturalesa humana, és a dir, per a la llibertat, sí per a la llibertat. Això també és l’Edat Mitjana. Una teoria pactista que neix en el moment de l’eclosió de les grans ciutats mediterrànies. Barcelona es consolida aleshores amb aquestes idees de pacte que perfumen l’ambient, el fan més respirable. Per això i també perquè és la capital de la monarquia que sap prosperar com a ciutat, com a nucli —durant molts anys sense port— des d’on s’exporta per mar l’enorme riquesa agrícola de Catalunya i a on arriben gran quantitat de les importacions del país. Els pagesos troben en la ciutat un àmbit on s’eliminen els monopolis senyorials o, almenys, es redueix molt la fiscalitat que grava els intercanvis. L’economia floreix quan s’esborra l’avarícia.

Passem de l’acabament dels monopolis feudals a l’inici dels monopolis mercantils. La gran ambició de Barcelona serà monopolitzar ni més ni menys que tot el blat de la Mediterrània, controlar el peu del pa de cada dia que mengen els seus riberencs, que són milions, i en alguns moments estarà ben a prop d’aconseguir-ho. El centre de la ciutat de Barcelona serà una plaça que s’anomena precisament la plaça del Blat mentre que, a marina, infinitat de naus comercials i algunes de guerra passen a formar part habitual del paisatge urbà, “e així staven-se surgides en la plage sobra les àncores, denant la ciutat de Barcelona” dirà Bernat Desclot en la seva Crònica (CLXVI, 30-31). Els sobirans no només es presenten com els caps de la nació i els cabdills militars, també s’identificaran com a reis burgesos, semblants en part als duxs de Venècia o als cònsols i podestàs de Gènova. El gran heroi que venç els francesos i que incorpora Sicília al seu domini, Pere el Gran, el referent per excel·lència de la cultura cavalleresca, és el primer rei que pensa en construir un gran palau, precisament al costat de les reials drassanes que ell ha fundat. L’escala del rei és també l’escala per la qual transiten els seus obrers, menestrals, bastaixos i comerciants. El poder del rei, la riquesa del rei són el poder i la riquesa comercial de la nació.

Jordi Galves
L'enamorada llança

Claustres volàtils

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

Una Generalitat imperial

Jordi Galves