L'escriptor i advocat Jordi Cabré i Trias (Barcelona, 1974) va guanyar el 59è Premi Sant Jordi de novel·la, atorgat Òmnium Cultural amb Digues un desig, que acaba de publicar Enciclopèdia Catalana. Cabré es va alçar amb el guardó després de ser finalista del premi dues vegades, amb Rubik a les palpentes, l'any 2004, i amb Després de Laura, l'any 2010, ha obtingut finalment el guardó amb la seva vuitena novel·la. Parlem amb Cabré 8 anys després de la seva darrera novel·la, i d'haver publicat els assajos Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic) i Greatest hits: el gran éxito de vivir (ED Libros), i d'haver coordinat el volum col·lectiu El canvi cultural a Catalunya: Retrat d'una generació (Pòrtic), amb una incursió en el món de la política -una de les seves passions- i la gestió pública.

Jordi Cabré Ariadna Arnés

És la tercera vegada que et presentaves al Premi Sant Jordi, després de dues edicions en què vas quedar finalista, i a la tercera va la vençuda...

I amb una novel·la que no era gens fàcil, delicada per algunes editorials, que em van dir directament que era massa arriscat. Jo pensava que no la publicaria mai i vaig decidir provar sort, a la desesperada, i presentar-la al Sant Jordi. La nit que deliberaven jo ja no hi comptava, s'acabava el dia i no m'havien trucat. A dos quarts de dotze de la nit, amb el pijama posat, vaig rebre la trucada.

Has estat molt de temps escrivint la novel·la?

Calculo que he estat uns quatre anys per acabar-la. La política m'ha distret molt. Jo vaig tenir un càrrec polític i aquesta responsabilitat és molt absorbent, et distreu molt i estàs molt exposat. Gestiones diners públics i tens l'obligació de ser-hi nit i dia i de fer un bon paper. A més, estàvem fent la independència de Catalunya i això és molt intens com per poder acabar una novel·la. Tenia una idea inicial que no era aquesta, però sempre em passa: començo amb una idea, penso que anem bé, però quan porto tres o quatre mesos m'acabo adonant que la idea no era ben bé aquesta.

Malgrat aquest pas per la política, no és una novel·la on puguem trobar traces d'aquestes experiències...

La política només apareix en un punt, quan parlo del nomenclàtor dic que la Plaça Cinc d'Oros es diu Plaça Independència, com si ja s'hagués fet la independència, però ho deixo aquí.

Això sí, en aquesta Barcelona del 2026 on s'ha acabat la Sagrada Família.

És una reivindicació de la Sagrada Família davant tanta gent que diu que és una mona de Pasqua que no s'ha d'acabar. La mona de Pasqua són ells i només fa falta tenir una mica d'orgull de ciutat, de sentit de la transcendència i de l'originalitat d'aquesta ciutat per creure-hi i saber que serà un reclam molt més important que la Torre Eiffel de París, sense cap mena de dubte. A més de ser un temple expiatori i tot el que significa això d'expiar els pecats, és un esclat de creació i de somni enmig de la quadricula, una excepció de fantasia i imaginació enmig de la rutina i del càlcul d'aquest noucentisme que ens mata. A mi em recorda molt la Torre d'Ivori de La Història Interminable, de Michael Ende, i, si veieu la pel·lícula, veureu que té una semblança evident.

La fantasia i la imaginació, que són ingredients vitals de la novel·la

La novel·la és una reivindicació del poder de la ficció i de com la ficció ens pot canviar la realitat.

Fins a límits insospitats fins i tot per a un escriptor

Un autor de ficció, que fins llavors havia estat un bon autor de ficció molt venut, s'adona que als prestatges de no ficció apareix la seva autobiografia no autoritzada. Fixa't que a les llibreries l'oposat a la ficció no és la veritat, sinó la "no ficció".

Una negació...

Per tant, quan llegim no ficció no vol dir en absolut que siguin veritat.

A les llibreries l'oposat a la ficció no és la veritat, sinó la "no ficció"

Jordi Cabré Ariadna Arnés

Som en els temps de la postveritat i l'autoficció, justament.

Intento dir que tot té relat: la política, la nostra identitat, la ciutat, el país, la independència... Som més deutors del que pensem, de la nostra imaginació i els nostres desitjos del que pensem. Per això la novel·la es diu com es diu: Quan tu pronuncies una cosa, com "proclamo la independència de Catalunya", ho estàs fent. Quan li dius a la teva parella, "ja no t'estimo", estàs provocant un abans i un després... Les nostres paraules, els nostres desitjos, les nostres fantasies, les nostres il·lusions i imaginacions compten molt més en la construcció de la realitat del que ens imaginem. La construcció de la Sagrada Família és això, justament.

En aquest sentit, per un escriptor el desig més íntim només pot ser esdevenir un personatge de ficció?

Aquest escriptor té una vida avorrida i rutinària i pensa que a vegades li agradaria ser un personatge de ficció. El problema de desitjar les coses és que es fan realitat. Vol ser un personatge lliure, sense lligams, sense fils, i de tant desitjar-ho li acaba passant, i llavors ha d'assumir-ne les conseqüències i saber que quan no té fils, que a partir de llavors voldrà dir que menteix, s'equivoca, se'n vas amb gent inadequada i acaba sent una persona. Una persona imperfecta. Si això no li agrada, haver desitjat ser una altra cosa!

Ella, aquest misteriós personatge femení que pertorba la vida de l'escriptor, no vol que li ensenyin a mentir.

Ella és alumna a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu, on tots dos tenen una mena de debat sobre si hem d'escriure del que coneixem o podem inventar. Ella defensa que és millor escriure sobre el que coneixes, sobre la realitat, i ell, com a autor de ficció, creu que la realitat és molt avorrida. Ella li acaba demostrant que la realitat explicada d'una determinada manera també pot ser apassionant, també pot ser perillosa, i és més, tu acabes transformant-te en un personatge, sense voler, i t'acaba destrossant la vida. Quan parlen de la creació de personatges i d'atmosferes, d'un clímax o d'una emoció, sense voler li està ensenyant que també es pot crear una vida. I la novel·la parla d'això, si no crees tu el teu personatge, t'ho farà algú altre.

Aquest és el paper d'Ella.

Un personatge sense nom. Ni ell ni ella tenen nom. Hi ha molta psicoanàlisi en aquesta novel·la.

De fet, és una novel·la sobre la identitat. Per què ens continua interrogant la identitat?

De primeres perquè en tenim dues com a mínim. I no parlo de la que ensenyem als altres, sinó també de la manera distorsionada en què ens mirem al mirall. No ens veiem ben bé com som o, almenys, no ho veiem tot. D'aquí l'avantatge de la psicoanàlisi, dels somnis, del subconscient... La invitació d'aquesta novel·la és a explorar el vessant fosc del teu cervell, fet de traumes infantils, de prejudicis, d'estigmes culturals que tens que no reconeixes perquè van amb tu...

Com una música de fons.

O com un fil musical. Quan tu t'atreveixes a enfrontar-te a la teva part menys reconeguda, a vegades més monstruosa, aleshores comences a conèixer-te de veritat.

Al llarg d'aquests dies de promoció t'hauran preguntat moltes vegades què hi ha de tu en l'escriptor protagonista. Jo el que hi he detectat és un univers de referents molt propi: La Sagrada Família, Antoni Gaudí, Ramon Casas, Salvador Dalí, Cadaqués...

En qualsevol novel·la hi poses una part de tu però en aquesta és evident que hi he posat referents com els que deies, és a dir, està ple de mi. Però jo no he matat a ningú i, a més a més, tampoc t'ho diria. I, sobretot, no sóc un best-seller ni un xulo piscines. Però he volgut exagerar el personatge d'un home molt confiat i segur d'ell mateix que acaba rendit com un insecte que es fa petit davant d'una dona que ell considera molt espectacular. És, per tant, una cura d'humilitat d'una certa concepció de la masculinitat.

Penso que la identitat masculina perplexa és un altre dels fils imprescindibles del llibre, oi?

Com li baixen els fums a aquesta identitat masculina, principalment. És cert que també tinc ironies cap al feminisme, però la història és bàsicament sobre la crisi de la masculinitat en un moment de canvi que als homes ens estan costant una mica. Elles pateixen el triple, però a nosaltres ens està costant molt.

La novel·la és una cura d'humilitat d'una certa concepció de la masculinitat

La influència de Dalí no és només pels quadres que s'esmenten, sinó un univers simbòlic molt dalinià que impregna tot el llibre.

Cadaqués, el rellotge aturat, que està aturat a les 6'57 com els rellotges de Dalí... Dalí m'interessa com a obra d'art. Ja no només per les seves obres sinó ell mateix com a obra d'art. El seu missatge és troba't a tu mateix. Ell deia que de petit volia ser una cuinera, d'adolescent volia ser Napoleó i "ara vull arribar a ser Salvador Dalí i no he aconseguit". És una forma molt sincera i psicoanalítica de crear-te el teu propi personatge.

Dalí seria el paradigma del creador del seu propi personatge

L'obra d'art de Dalí és ell mateix. Sense cap mena de dubte.

Quins han estat els teus referents literaris per escriure aquest llibre, per què no s'assembla gairebé a res...

Quan em poso a escriure miro de passar uns mesos sense llegir res que em pugui influir, però l'espurna em va venir després llegir molt de Dalí i de veure molt Woody Allen. La idea em va venir després de veure Manhattan, on l'exdona del personatge d'Allen, interpretat per Merryl Streep, està escrivint un llibre de despit contra ell. Vaig veure que era una bona i la vaig retorçar encara més: què passa si et trobes la teva autobiografia feta a les llibreries? És el llibre on més m'he volgut acostar al ritme paranoic i de mania persecutòria que tenen les pel·lícules de Woody Allen.

Amb 'Digues un desig' m'he volgut acostar al ritme paranoic i de mania persecutòria que tenen les pel·lícules de Woody Allen

Jordi Cabré Ariadna Arnés

Amb aquest llibre fas un salt creatiu evident.

És el millor llibre que he fet. Amb la major part dels llibres portava la crossa de la història -Beethoven, el port de Barcelona, les bruixes de Viladrau...- però aquí és molt despullat, m'obro els hemisferis cerebrals en canal i parlo de coses que són una mica més meves, més actuals,... Tan actuals que faig un salt al futur, amb un punt oníric o irreal.

La millor manera de parlar d'un mateix és la ficció?

Potser no hi estaràs d'acord, però penso que Josep Pla fa això, justament.

Josep Pla és el ran creador de la seva autobiografia.

Estarem d'acord en el fet que ell crea un univers d'una manera molt realista, hiperrealista. Una tècnica pictòrica molt efectiva i efectista, però una tècnica pictòrica al capdavall, que té un autor i un creador. Per tant, jo arribo a un contracte amb Josep Pla per creure'm el que diu.

De fet, ell crea un personatge que és ell mateix.

Ell fa com Dalí!

Darrerament havies escrit obres d'assaig, n'estàs escrivint algun, potser? Al voltant de Dalí, tal vegada?

Estic intentant explorar què hi ha d'explicable en la relació que van tenir Dalí i Walt Disney, amb una trobada molt intensa a Cadaqués. Van decidir fer Destino, un curt que està acabat a posteriori, però havien iniciat converses per fer un Quixot. M'interessa molt la lluita entre imaginaris que van tenir. Sembla que Dalí va espantar Disney, que tenia un imaginari menys sàdic. Dalí tenia uns malsons molt bèsties.

Jo crec en la Barcelona modernista, i penso que hem delegat massa coses a la política, a l'administració pública, especialment la cultura, i ens ha faltat fer el nostre propi imaginari cultural

Exploraràs aquest vessant d'aproximació a personatges com a Ara que no ens escolta ningú?

Veuré si això és una novel·la o un assaig, però m'interessa molt aquest xoc de civilitzacions que hi ha entre Cadaqués i els Estats Units.

Cadaqués és el teu univers?

Jo he descobert Cadaqués relativament tard, però hi vaig sempre que puc. Quan arribes a Cadaqués tens la mateixa sensació que quan arribes a Nova York, que exemplifica l'Estàtua de la Llibertat inspirada per Dalí que hi ha a plaça de l'entrada, amb els dos braços alçats amb dues torxes. Voleu llibertat? Dues torxes! Aquí hem vingut a crear i a ser lliures del tot.

Barcelona, com la veus?

Jo crec en la Barcelona modernista, i penso que hem delegat massa coses a la política, a l'administració pública, especialment la cultura, i ens ha faltat fer el nostre propi imaginari cultural, fet de tertúlies a l'Ateneu, de societat civil organitzada que fa esvalotar el galliner. La Barcelona dels Quatre Gats, per més que fossin quatre gats, va ser molt important. I tot això ens ha faltat per un excés de noucentisme. El noucentisme és organització, administració, ordre, anem a fer un estat... Bravo, ho aplaudeixo, però és una delegació que ens ha fet perdre esperit creatiu i transgressor. Tinguem una mica més d'alegria, perquè si no la política ens assecarà la imaginació.

Hi estàs treballant d'alguna manera?

Segueixo molt intensament el que està passant. Vull que la independència es faci efectiva, que els meus amics surtin de la presó, vull que deixin de ficar-se amb ells i vull que ens perdonem. Tinc la certesa que vam arribar tan lluny com vam poder, que vam posar "una pica en Flandes", però ha estat insuficient i frustrant. No és tant que s'hagi mentit, com que s'ha fet una ficció. I aquesta ficció és molt positiva, creativa i tindrà fruits. Haver fet l'1 i el 27 d'octubre ens marcarà per sempre l'imaginari. I com que ens marca l'imaginari fa realitat.

En parlem el 2026?

El 2026! (riu).

Haver fet l'1 i el 27 d'octubre ens marcarà per sempre l'imaginari. I com que ens marca l'imaginari fa realitat

Jordi Cabré Ariadna Arnés