John Carlin i Oriol Malet, dos reputats especialistes en el camp del periodisme internacional i de la il·lustració, signen el seu primer treball conjunt: l’àlbum il·lustrat Mandela i el general (que publiquen Comanegra en català i Penguin Random House en castellà). Es tracta d’una anàlisi de la relació entre el líder antiapartheid y un general sud-africà ultradretà blanc que va decidir abandonar la violència i negociar una sortida al conflicte. John Carlin és un periodista britànic, fill d’escocès i d’espanyola, que s’ha dedicat tant a temes polítics com esportius. Va treballar a Sud-àfrica sis anys, en temps de la fi de l’apartheid i es va fer popular amb el seu llibre El factor humano, que Clint Eastwood va dur al cinema com Invictus. Oriol Malet és un il·lustrador català que ha realitzat els dibuixos d’àlbums com Max i els superherois, de Rocío Bonilla, i ha realitzat els seus propis llibres com La Mariona i els seus monstres. ElNacional.cat els ha entrevistat per a saber-ne més sobre el seu àlbum sobre Mandela.

mandela i el general winnie carlin malet

Com sorgeix aquest llibre?

O.M. Aquesta iniciativa va sortir de França. L’editora francesa de Carlin li va demanar una història que reflectís bé el personatge de Mandela. Ell els va proposar centrar-se en la connexió entre Nelson Mandela i el general Constand Viljoen i de seguida van acceptar. Van ser els francesos que van buscar un dibuixant i em van trobar a mi... Ens van posar en contacte, va haver-hi química i vam començar a treballar.

Comprar Mandela i el general no és només comprar un bon conte, sinó que és comprar una autèntica obra d’art

I com és que vostè, que ve del món de la il·lustració, es va veure involucrat en un còmic encarregat per una editorial francesa?

O.M. Jo he fet il·lustració durant molts anys, però en realitat vinc del món del còmic. La qüestió és que mai no m’havia atrevit a fer còmic a Espanya, perquè aquí no s’hi pot viure d’això (a diferència del que passa a França, als Estats Units o al Japó)... Quan em van proposar aquest projecte, jo tot just començava a fer contactes a França, en el món del còmic...

J.C. La clau d’això és que els francesos tenen un bon sistema d’observadors... Han sabut valorar molt bé els dibuixants catalans i espanyols, i n’hi ha molts que ja no publiquen aquí. Editen a França, i aquí no els coneix gairebé ningú. Els francesos van tenir molt bon ull en fitxar a Oriol Malet. Comprar Mandela i el general no és només comprar un bon conte, sinó que és comprar una autèntica obra d’art.

El còmic ha sortit amb força...

J.C. De moment s’ha publicat en francès; ha sortit en anglès per als mercats dels Estats Units, la Gran Bretanya i Sud-àfrica; també hi ha edicions en turc, en àrab i en coreà (per a Corea del Sud); i ara apareix en català i castellà. I esperem que en surtin més...

A la Sud-àfrica de l'apartheid les violacions de drets humans eren sistemàtiques

africa ensangonada terreblanche mandela i el general carlin malet

Senyor Carlin, vostè va arribar a Sud-àfrica el 1989, quan encara estava en vigor l’apartheid. Com era aquell país?

J.C. Vaig arribar a Sud-àfrica després de passar 6 anys a Nicaragua; vaig anar directament d’un país a l’altre. I a Sud-àfrica em vaig passar un any presenciant l’apartheid pur i dur. I el contrast amb l’Amèrica Central de l'època era impressionant. A nivell de violacions de drets humans brutals, com matances, assassinats i tortures, Sud-àfrica jugava en una divisió inferior a Guatemala o Nicaragua. Però les seves violacions dels drets humans eren més sistemàtiques. Era el que Mandela anomenava “l’extermini moral”, l’intent de liquidar la dignitat de la gent, d’una gran quantitat de gent...

La injustícia devia ser molt patent

J.C. Frapava la nitidesa en la discriminació entre blancs i negres, la riquesa dels uns i la pobresa dels altres. Al cap de poc temps d’arribar vaig presenciar un judici en què van condemnar a mort a 14 persones per l’assassinat d’una sola... Era un blanc. Només hi havia un assassinat, però es va condemnar als 14 negres per complicitat... I vaig decidir que calia lluitar contra això.

La de Sud-àfrica va ser una història dramàtica amb un desenllaç feliç, una cosa que generalment no passa

El còmic reflecteix uns moments molt difícils, el camí cap a la fi de l’apartheid. Com ho va viure?

J.C. Va ser la meva experiència periodística més vibrant i enriquidora. Et feia sentir molt bé, perquè a nosaltres ens feien molt de cas. La premsa britànica tenia molt pes a Sud-àfrica (a diferència del que passava a l’Amèrica Central)... Tenia la sensació de ser un actor polític en aquells moments clau. Era una història tremendament dramàtica que jo mirava des de primera fila. I a més a més, va ser una història dramàtica amb un desenllaç feliç, una cosa que generalment no passa. La pel·lícula va acabar amb un petó... Com el petó metafòric entre Mandela i el general, entre la Sud-àfrica blanca i la Sud-àfrica negra... Després van venir molts problemes, però les pel·lícules tampoc ens expliquen les baralles que sorgeixen entre els protagonistes després del petó...

En aquells moments, vostè pronosticava que això acabaria bé, com va acabar?

J.C. Com a qualsevol pel·lícula bona, estaves en un procés de tensió permanent. No es sabia com podia acabar... Des que Mandela va sortir de la presó fins que va arribar a la presidència, en aquests 4 anys, oscil·làvem entre pensar que tot sortiria bé o que tot sortiria malament. Fins i tot pensàvem que podia haver-hi una guerra civil...

Vostè va conèixer Mandela? És un mite el seu carisma? Tothom que va tenir relació amb ell sembla que es rendia a la seva influència...

J.C. Vaig conèixer Mandela, i és la persona més encantadora i més seductora que he vist mai. I entre els personatges polítics, no n’hi ha cap que li arribi ni als turmells... Amb Mandela es demostrava que qualsevol noció d’”objectivitat periodística” no existeix. Tots els periodistes queien als seus peus. Apareixia Mandela i bavejàvem... Tots... Fins i tot els més estirats, els més seriosos... I encara bavegem quan ens reunim i parlem d'ell.

El general Viljoen s’enfronta als seus com Mandela ho fa amb els seus

mandela i el general viojoen carlin malet

És més sorprenent la seva fascinació pel general Viljoen, que havia estat representant dels sectors durs de l’apartheid...

J.C. Per a mi és el personatge més interessant del llibre, per la seva evolució. Va ser un heroi de l’exèrcit sud-africà, una persona molt arrelada en les idees que li van ficar al seu cap quan era jove. I als seixanta-tants és capaç de donar un tomb immens en la visió del seu país, de la política, de tot....

O.M. El repte dins del còmic era doble, perquè calia reflectir els dos personatges. Calia transmetre què era i com era Mandela, i també el general Viljoen. Però Mandela es manté igual al llarg del temps. En canvi, el general té una evolució. Era un ídol per als blancs racistes, tant com Mandela per als negres... Però canvia... En realitat, Viljoen és realment el personatge central del còmic, perquè muta.

J.C. És una de les persones més admirables que he conegut. Una persona que surt de la ultradreta, antidemocràtica... I que canvia de posició... És tan exemplar com Mandela

O.M. De fet, Viljoen s’enfronta als seus com Mandela ho fa amb els seus...

Com va acabar la ultradreta sud-africana integrada per blancs que s’oposaven a la fi de l’apartheid?

J.C. Mandela convenç al general Viljoen que abandoni les armes, i aquest convenç als seus perquè deixin la lluita armada... Però no tots li van fer cas; alguns van continuar amb atemptats... Mandela arriba al poder i sap que la seva prioritat no és l’economia, tot i que és urgent, sinó evitar la guerra. Mandela va anar captant sectors de la població blanca, com va fer amb Viljoen... I això s’explica molt bé a la pel·lícula Invictus. El dia de la final de la Copa del Món de Rugbi de 1995, Mandela desactiva, en un sol dia, la possibilitat que aparegui un moviment terrorista blanc, perquè els treu tot suport popular. I quan va morir Mandela, va doldre tant als blancs com als negres. I això és terrorífic.

A Sud-àfrica hi ha una justícia independent, una cosa que alguns països d’aquí haurien d'imitar.

Vostè que ha anat seguint la situació internacional, com ha canviat Sud-àfrica des de la retirada de Mandela?

J.C. Inevitablement, és una història que acaba amb moltes decepcions. Quan va arribar Mandela al poder vaig escriure que seria probable que l’ANC es corrompés. I la corrupció va començar aviat, tot i que Mandela ho intentés frenar. I també es va disparar la ineficiència en la gestió. Hi havia una cosa previsible, que l’ANC es passaria 25 anys al poder i es corrompria. Això passa arreu del món, amb tots els partits, com va passar amb CiU. I malgrat tot, el llegat de Mandela sobreviu. Mandela no va prometre el paradís terrenal, com Fidel Castro; va prometre una democràcia estable i evitar una guerra. I això ho va aconseguir. Va aconseguir una democràcia estable i va allunyar el risc de conflicte. I a Sud-àfrica hi ha una justícia independent, una cosa que alguns països d’aquí haurien imitar.

A Sud-àfrica hi ha una convivència entre blancs i negres més harmònica que als Estats Units

mandela i el general parlan carlin malet

Creu que el somni de Mandela de construir una nació multiracial era realment possible?

J.C. No era fàcil. El racisme és una cosa que no eliminarem en les nostres vides, i dubto que s’elimini en cent mil anys... Això es veu a qualsevol país del món. Jo conec bé Ruanda, on una de les tribus va intentar exterminar l’altre... Quan el racisme és entre blanc i negre és més fàcil de detectar, però entre el mateix color no deixa d’haver-hi racisme. A Sud-àfrica hi ha una convivència entre blancs i negres més harmònica que als Estats Units. Potser és per la cultura de la gent d’allà, però també pel missatge de l’ANC i de Mandela, que sempre van predicar un missatge d’antiracisme. La relació quotidiana entre blancs i negres és molt més fàcil a Sud-àfrica que als EUA.

Oriol Malet, vostè no coneixia Àfrica; com es documenta sobre el tema?

O.M. Com que no podia anar a Sud-àfrica, bàsicament per problemes de temps, i com que tenia unes dates de lliurament molt fixes, em vaig proposar convertir-me en un mini especialista en el tema de l’apartheid. M’havia de motivar molt, m’havia de fascinar... Però em calia documentar-me. Per a això, per sort, tenia la gran ajuda d’en John Carlin... Al cap d’un temps d’informar-me ja tenia la sensació que ho havia viscut tot... El treball de documentació em va prendre mig any, perquè no partia d’un guió previ. Les pàgines, en realitat, les vaig fer en 4 o 5 mesos, una autèntica bogeria...

He fet servir imatges icòniques per a crear les il·lustracions

parlament sudàfricà Mandela i el general carlin malet

En els seus dibuixos, té influència del fotoperiodisme? Moltes imatges rememoren fotografies clàssiques...

O.M. Jo vaig usar molt la fotografia, John Carlin em va recomanar fotògrafs que treballaven el tema, com David Goldblatt . He fet servir imatges icòniques per a crear les il·lustracions. Són gestos de complicitat, descarats, directes...

Perquè aquesta opció per un còmic amb negres i grisos i amb tocs aïllats de color?

O.M. L’estil és figuratiu, que no realista. Els personatges reals s’havien de reconèixer. Els acabats són gairebé expressionistes. Per qüestions de temps inicialment no vaig pensar en el color. Però quan l’editor va veure les primeres pàgines va adonar-se’n que el blanc i negre funcionava. Em va proposar que no acolorís el còmic, per no destruir la potència de la línia. I jo vaig decidir fer només un ús simbòlic del color. Uso el gris-blau per fer ombres, el color groc terrós, càlid, per reforçar els protagonistes positius, i el color vermell per als violents, agressius... L’ús és tan sols simbòlic. Hi ha pàgines que no estan acolorides. Són elements molt creatius que he fet gràcies a que l’editor em va esperonar.

John Carlin ha participat en la revisió i definició dels dibuixos o ha donat llibertat completa a Malet?

O.M. El preguió el vaig dissenyar jo, perquè en John el visualitzés, perquè venia de fora del món del còmic. Vaig fer un storyboard del còmic sencer perquè veiés que funciona... I a partir d’aquí vam fer moltes modificacions.

J.C. El meu paper, en aquesta història, era posar les paraules, però també ajudar a explicar la història de tal forma que es mantingués la tensió. A qualsevol escrit que he fet el gran repte era mantenir la tensió del lector... a Mandela i el general hi ha moments explicatius, però a vegades cal ficar-hi una mica d’acció i generar incertesa. Vaig intentar ajudar a Malet a visualitzar les coses i a ser fidel a la història.

O.M. Calia combinar explicar una història, però alhora fer una pel·lícula distreta... Hem descartat moltes coses que eren al guió previ per evitar que el còmic es convertís en un totxo insuportable...

J.C. La regla essencial sempre és instruir delectant.

Carlin i Malet, tenen projectes de futur junts?

O.M. En tenim ganes... Res concret... Però ja estem fent volar coloms.

I tenen previst fer alguna cosa sobre el que ha passat i està passant a Catalunya?

O.M. Jo vull fer una cosa força important usant el llenguatge de còmic... Voldria parlar del judici, dels presos... Ara estic fent dibuixos del judici per a la premsa, i quan acabi Comanegra els publicarà en forma de llibre. Però el projecte és fer alguna cosa més gran, en format còmic.

La situació política de Catalunya a mi m’interessa molt, però al món li interessa molt poc...

I vostè?

J.C. Sobre la situació política de Catalunya no penso fer res més que les habituals columnes que faig a la premsa... A mi m’interessa molt, però al món li interessa molt poc... I jo intento que tots els meus projectes tinguin repercussió global.

Quins projectes té, doncs, ara?

J.C. En el darrer any i mig he estat treballant en un projecte de 6 documentals, sobre el futbol a tot el món. Ha estat una cosa grandiosa. Hem filmat a 20 països... I volem fer documentals sobre futbol, no per a futbolers, sinó per a gent que no té cap interès especial pel futbol. I tinc diversos projectes més de documentals... No puc parar... I tampoc puc permetre’m el luxe de parar perquè deixaria de menjar...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat