Joaquim Montaner i Castanyo (1892-1957) va néixer a Villanueva de la Serena, província de Badajoz. El seu pare havia estat governador civil de la ciutat de Girona, i des de jove va viure a la capital del Principat. No només parlava català perfectament, sinó que, a més, va traduir força obres catalanes a l’espanyol, com per exemple La corona d’espines i L’estudiant de Vic de Josep Maria de Sagarra. Va ser redactor de La Publicidad, El Día Gráfico i El Sol. En aquest rotatiu escrivia a les ordres de Manuel Aznar, qui li va fer comandar la secció barcelonina del diari. El seu germà Antonio Montaner gaudia de bona fama com a orador, era amic de Giner de los Ríos i va exercir càrrecs polítics durant la Segona República. Vinculat al Partit Republicà Radical, va arribar a ser governador civil de Sevilla i Saragossa.

Els amics barcelonins de Joaquim Montaner figuraven entre l’elit literària de la ciutat. Josep Maria de Sagarra i Josep Carner eren persones que freqüentaven el seu tracte. Montaner formava part de la famosa Penya de l’Ateneu que liderava Quim Borralleras, i que era com el pinyol de la cultura barcelonesa de l’època. Quan Valle-Inclán, Baroja o Maeztu (que va viure a la capital del Principat l’any 1919) visitaven Barcelona, no faltaven a la seva cita amb Joaquim Montaner. Tots es trobaven a les tertúlies. Entre 1911 i 1933, es va cartejar amb Miguel de Unamuno. De 1928 és el seu breu estudi El teatro romántico español i, de l’any següent, la seva traducció d’una obra d’Alberto Moravia, Los indiferentes.

La seva poesia ha estat catalogada com a post-simbolista. És a dir, que es va quedar ancorat en l’època de Rubén Darío i Francisco Villaespesa. I va escriure quilos i quilos de poesia: Cantos (1909), Sonetos y canciones (1911), Poemas inmediatos (1913), Dios en mí (1914), Primer libro de odas (1915), Meditaciones líricas (1918). Tant modern era, que fins i tot va composar un poema èpic: Mississipi (1948). Cantos l’havia publicat amb tant sols divuit anys. Durant la dècada dels vint (devia anar curt de cabals) es va dedicar al teatre en vers: Los iluminados, El hijo del diablo i El conspirador van ser èxits escènics seus. Durant l’estrena d’El hijo del diablo es va produir un incident memorable. Mentre el públic cridava “¡Muy bien, muy bien!”, Valle-Inclán, que era entre les butaques, va començar a cridar: “¡Muy mal, muy mal!”. Don Ramón era especialista en batusses i provocacions. Aquella nit va acabar a Comissaria. I allà es veu que va insultar o desafiar el comissari, que el va posar en llibertat no se sap si per respecte, por o pensant que tenia davant una mena de ximple estrambòtic.

Potser ja el coneixien d’abans, o havien escoltat llegendes.

Bohèmia i política

Durant la seva vida, Montaner va ser íntim amic de Lluís Companys, el futur president màrtir de la Generalitat Republicana. Tots sabem que Companys era un home de carrer i que li agrada molt sortir de nit a seduir i enredar-se en històries amatòries. Montaner era un dels seus companys de gresca habituals. Màrius Aguilar, un altre noctàmbul impenitent, li va donar feina sempre a la redacció d’El Día Gráfico. La seva secció en aquell diari va arribar a ser diària. Fixeu-vos quina velocitat grafomaníaca. Déu els feia i ells s’ajuntaven. També Luis Araquistáin, quan dirigia España, li va demanar que escrivís a la revista sobre els problemes catalans, l’any 1921. Per tant, podem concloure que Joaquim Montaner no distingia de colors ideològics a l’hora de posar-se a col·laborar amb els seus contactes. Era una mena d’esperit lliure zorrillesc.

L’any 1925, el règim de Primo de Rivera el nomena Secretari General de la futura Exposició de Barcelona. Un càrrec destacat que va li comportar una sèrie inacabable de maldecaps i enveges. La República va arribar quan Montaner encara no havia liquidat els comptes de 1929, i va pagar amb ostracisme públic la seva col·laboració amb la Dictadura. Coses que passen.

Montaner i Companys van creuar un gros nombre de cartes on concretaven quines havien estat les seves gestes de faldilles amb senyores ben conegudes a la ciutat. L’any 1940, quan Companys va ser assassinat, Montaner no sabia què fer amb aquell feix de papers comprometedors. Els seus biògrafs diuen que les va voler cremar per a protegir la memòria del President. Una versió més versemblant és que decidís cremar-les per seguretat, o fins i tot per allunyar sospites. Tot amb tot, la manera que va escollir Don Joaquín per a cremar les epístoles és notable i romàntica. Dins del recinte del cementiri de Montjuïc (abans “del Suroeste”), prop de les despulles del seu amic, va anar-les cremant, discretament, una a una.

Durant el franquisme, Montaner va malviure penosament, però adaptat als temps, com tants d’altres. Luys Santamarina li va obrir les portes de Solidaridad Nacional. També escrivia a La Vanguardia, on exercia de crític teatral, i a ABC. De tant en tant col·laborava amb Radio Nacional. Carlos Barral el va retratar com a una personalitat obesa i espectral. Es veu que quan recordava Companys (i els moments de glòria) s’emocionava força. L’any 1953 va publicar un llibre remarcable, sobre Cervantes i Barcelona, i quatre anys després, tot just abans de morir, un assaig breu curiós sobre Ortega y Gasset i el “nuevo teatro”. Montaner va estar molt ben relacionat amb els líders intel·lectuals de la Generació del 14: Ortega i Juan Ramón Jiménez. Era un home generós, que va ajudar a empentar molts joves de l’època que tenien més talent que ell. Li devien petits favors Josep Pla o Eugeni d’Ors. Pla li va demanar que intervingués per tal de poder ésser nomenat corresponsal a Londres. Moltes de les seves obres les va escriure pensant en Margarita Xirgu, que també era molt amiga seva.

En definitiva, podríem concloure que la figura de Joaquim Montaner és l’arquetípic cas de personatge interessant, de vida novel·lesca i bohèmia, però que escriu una literatura menyspreable, aferrada al passat i al romanticisme tardà més arnat i tronat. A més, no li va fer gens d’angúnia col·laborar amb dos règims dictatorials. Factors que el van menar a l’oblit més absolut. No obstant això, la recuperació de les seves cartes i crítiques constituiria un bon document d’època.

Fotografia de portada: 

La Penya de l'Ateneu, Drets, Vicenç Solé de Sojo, Antoni López Llausàs, Joaquim Montaner i Joaquim Borralleras. Asseguts, Josep Pla i Salvador Tayà i Josep Barbey.