—El pare em va dir: «Només et demano una cosa, que no em facis abaixar mai el cap» –explica Joana Biarnés, la primera reportera gràfica del periodisme català i espanyol. Més tard admetrà que tot el que ha fet ho deu a aquella exclamació. Que tota la seva carrera ha estat fruit d’aquella promesa de no decebre el seu pare. Recorda emocionada el moment en que acabats els seus estudis a l’Escola Oficial de Periodisme li va dir al seu progenitor, el fotògraf esportiu Joan Biarnés, que volia traslladar-se a Barcelona perquè Terrassa, la seva ciutat natal, li havia quedat petita. En ple franquisme, això suposava lluitar per valer-se per si mateixa en un món d’homes, on només el 15% de treballadors eren dones i qualsevol que sortís del model establert de mare i mestressa de casa era mal vista.

Som a la seu de Photographic Social Vision un matí de març ennuvolat. Acabem de saludar-nos quan la Silvia Omedes, la directora de la fundació que representa la seva obra, agafa un mocador de paper i amb un gest tendre li repassa l’excés de maquillatge dels pòmuls i la mandíbula. «És que em cuida com una mare –exclama ella–. I hauria de ser al revés». Fa anys que pateix el pitjor que li pot passar a un fotògraf: la pèrdua progressiva de visió a causa d’una malucopatia degenerativa. D’un ull no hi veu, de l’altre amb prou feines té un 30% de visió. No obstant això, segueix fent fotografies. Però, no ens avancem.

Joana Biarnés - Arxiu personal

Joana Biarnés de jove, el seu pare i algun altre fotògraf en un camp de futbol als anys cinquanta/ Arxiu personal de Joana Biarnés.

La vida de Joana Biarnés és la d’una jove que no sabia què fer amb el seu futur i va acabar sent una pionera. Així la defineix el periodista Jordi Rovira al llibre antològic del seu llegat fotogràfic Joana Biarnés. Disparant amb el cor. Nascuda a Terrassa el 1935, ella mateixa explica que no era bona estudiant i que tot i que no tenia especial interès en la fotografia va començar a ajudar al pare. Primer, revelant les imatges que aquest feia com a corresponsal de El Mundo Deportivo al Vallès; després, acompanyant-lo als esdeveniments esportius.

Carnet de premsa - Arxiu Joana Biarnés

Un dels carnets de premsa de Joana Biarnés/ Arxiu personal de Joana Biarnés. 

—Llavors, hi havia una altra cosa que em deia el pare –evoca fent memòria–. De tant en tant, però sovint, em deia: «És que si fossis un noi, muntaríem un equip».

Això li va quedar clavat a l’inconscient i quan a finals de gener de 1953 el seu pare, que anava molt enfeinat, va haver de declinar fer les fotografies d’una gruta que un grup d’excursionistes acabava de descobrir, ella es va oferir per fer la feina. Amb només 17 anys, l’1 de febrer d’aquell any, penjada d’una corda amb la càmera i el flaix –una Leica i un Blaupunkt alemany que pesava quilo i mig–, va baixar a la sima de l’Avenc del Llest i va fer les fotografies del que va ser el seu primer treball professional en solitari. El seu pare va quedar impressionat amb el resultat i ella va pensar: «Bueno, doncs no sóc aquest noi amb qui hauries fet equip –recorda–, però sóc la noia que et pot ajudar».

Foto sima - Arxiu personal Joana Biarnés

Els excursionistes a l’avenc del Llest, 1953/ Joana Biarnés. 

D’aquesta manera, la incursió a l’avenc va suposar també la incursió a l’ofici de fotoreportera amb unes fotografies que es van publicar a El Mundo Deportivo i, posteriorment, a Tarrasa Información amb la firma de ‘Biarnés hija’. Un símbol més de l’època –signar com a filla– per justificar que la dona que s’escapava dels rols de gènere assignats exercia la seva professió a l’empara d’un home.

El drama de les riuades del Vallès

Riuades Terrassa - Joana Biarnés

Les riuades del Vallès van causar centenars de morts i nombrosos desperfectes. A la imatge, les vies de ferrocarril penjades al seu pas per la riera de les Arenes. Terrassa, 25 de setembre de 1962/ Joana Biarnés

Tres anys després d’haver acabat els estudis de periodisme i vivint ja a Barcelona –en una època en la qual li costava trobar feina de fotoperiodista, entre altres motius, pel fet de ser dona–, va viure un dels moments que han marcat la seva carrera i la seva vida per sempre més. Era el 25 de setembre de 1962 quan Biarnés va agafar l’últim comboi cap a Terrassa –hi anava de visita– abans que l’aigua desbocada dels rius a causa d’unes fortes pluges –van caure precipitacions de 212 litres per metre quadrat en menys de tres hores– s’endugués les vies del tren i tot el que va trobar al seu pas. Van morir 700 persones i Joana Biarnés i el seu pare van ser els encarregats, a través de les seves imatges, d’explicar a tot l’Estat què havia passat.

—Va ser un periodisme que vaig fer sense pensar que estava fent periodisme –admet Biarnés–. Vull dir, va ser un treball que em va sortir de l’ànima.

—Les imatges que es van publicar, tot i mostrar la tragèdia, no són explícites–afegeixo–.

—Aquest document el tenim, però no per publicar –continua Biarnés–. El pare sempre m’havia dit que no hi ha un mort que sigui bonic.

Joana amb Hasselblad

Joana Biarnés enfocant a través d’una Hasselblad/ Arxiu personal de Joana Biarnés. 

Nova etapa a Pueblo

L’octubre de 1963, tretze mesos després de retratar el drama de les riuades de Terrassa, gràcies a un encontre fortuït amb el llavors relacions públiques de Pueblo, Carlos María Franco, va rebre un encàrrec pel diari madrileny. Les fotografies van agradar tant al director, Emilio Romero, que li va oferir començar a treballar en règim de col·laboradora. Un any més tard, ja formava part de la plantilla del rotatiu, on hi estaria fins el 1972. Pueblo va veure créixer Biarnés com a fotoreportera, que va captar amb les seves càmeres la crònica social i els protagonistes de la faràndula de l’època, sempre a la recerca de ‘la foto’ –el detall que millor podia definir la notícia–, tal com li havia ensenyat el seu pare. Des de Salvador Dalí, Lucía Bosé, Joan Manuel Serrat, Raphael fins a personatges del panorama internacional com Orson Welles, Rossana Yanni, Rudolf Nurejev o Jackie Kenedy.

14. CarmenSevilla Biarnes gran1

Sessió fotogràfica amb Carmen Sevilla. Madrid, 1969/ Joana Biarnés. 

Pueblo era un vespertí que als anys seixanta va arribar a convertir-se en un dels diaris de més difusió d’Espanya. Tot i ser l’òrgan oficial dels sindicats verticals del règim, creu que hi havia marge per fer periodisme? –li pregunto.

—Tots els diaris estàvem sota la batuta d’aquesta gent. Tots teníem censura, tots havíem d’obeir. Però jo defenso Pueblo perquè vam tenir un director, l’Emilio Romero, que ha sigut el mestre de grans periodistes. Pueblo va ser una escola de periodisme de veritat.

—Les seves imatges són un viatge al passat perquè en el fons la seva obra retrata tota una època.

—El diari era un transmissor del que passava al carrer, a la societat –explica–. Hi ha gent que em diu: «És que tu has fet molt taxun, taxun» –referint-se amb aquesta onomatopeia al món artístic i dels famosos–. Però no, jo estic ensenyant que en aquella època hi havia molt de taxun, taxun.

—Precisament per retratar celebritats i personatges del món de l’espectacle va saber utilitzar l’empatia per connectar amb ells i aconseguir unes imatges pròximes i espontànies. Com per exemple, el retrat de Carmen Sevilla.

—Aquesta fotografia era per una pel·lícula i s’estava provant cotilles a veure què. I ella, que sempre va ser molt puritana, de seguida se’l va pujar fins amunt i li vaig dir: «Pero bueno, ¡te lo vas a poner hasta el cuello!». I ella em va respondre: «¡No se me vayan a ver los pezones!». Llavors li vaig explicar que a mi no em servia de res que se li veiessin els mugrons, que estigués tranquil·la, que tot i que li sortís un pit no ho publicaria –rememora–. Això em va donar peu a fer-li moltes més fotos després.

—Aquest estil d’imatges fresques i originals també les veiem en les seves fotografies de moda on va treure les models al carrer quan aquí ningú ho feia.

—Jo vaig dir al diari: «Si voleu que faci les fotos de moda, m’heu de deixar sortir al carrer». Aleshores em van dir que jo fes les fotos que volgués que després ja veuríem si els agradaven per publicar –relata–. Aquí tenia una altra provocació més de dir «les has de fer i molt ben fetes».

—De fet, s’inspirava en publicacions estrangeres com Vogue, Paris Match o l’italiana Oggi –comento–.  

—Sí, jo em comprava moltes revistes estrangeres i m’apassionava llegir a Oriana Fallaci, per exemple.  Jo vaig aprendre italià gràcies a aquestes revistes.

—La periodista italiana va ser un referent per a vostè?

—M’agradava molt perquè posava en apuros a polítics, artistes, a qui fos. Sempre tenia ‘la pregunta’ que podia fer mal i jo em veia una mica Fallaci com a fotògraf –utilitza el masculí, des de sempre, com a forma subtil de subvertir l’hipotètic rol destinat a la dona.

Joana Biarnés 04

Joana Biarnés entre companys periodistes/ Arxiu personal de Joana Biarnés

Fallaci i Biarnés no només tenien en comú la caça de ‘la pregunta’ o ‘la foto’. Totes dues van apostar per la seva feminitat a l’hora d’exercir l’ofici de periodista, fins aquell moment un reducte exclusivament masculí. Tot i haver de fer front a autèntiques adversitats –per exemple, la insultaven quan cobria partits de futbol i la policia no la deixava entrar a Las Cortes encara que anés degudament acreditada–, en d’altres ocasions Biarnés va saber girar al seu favor la seva condició de dona. Prova d’això són les fotografies que va fer dels Beatles a l’avió Superconstellation d’Iberia que els va portar de Madrid a Barcelona en la seva visita a Espanya el juliol de 1965. Gràcies a la bona relació que tenia amb el relacions públiques de la companyia aèria, José Luis Ceballos –«Aquest senyor era una mica vell verd, se li anaven els ulls quan veia una noia jove», reconeix Biarnés–, va aconseguir un bitllet per al vol.  

Beatles - Joana Biarnés

Joana Biarnés va aconseguir retratar els Beatles a la suite de l’hotel Avenida Palace després de fotografiar-los a l’avió que els dugué de Madrid a Barcelona. Barcelona, 1965/ Joana Biarnés. 

—Tot i que les fotografies dels Beatles siguin les més conegudes, a banda de les imatges de personatges famosos, de moda o de rodatges de pel·lícules també va captar l’Espanya franquista menys amable.

—Totalment. He fet coses complicades, molt complicades i compromeses, també. És que no és solament els Beatles! Jo he baixat a fer tota la ruta de l’urani a les mines –reivindica–.

—I també aquell reportatge amb el periodista José Luis Navas, en el qual van denunciar els maltractaments a nens orfes i fills de mares solteres a l’internat del Colegio de San Fernando de Madrid.

—Que com bé saps vam haver de marxar del país –puntualitza, fent al·lusió quan Emilio Romero va decidir enviar els periodistes a Finlàndia perquè havien rebut amenaces dels Guerrilleros de Cristo Rey arran d’aquella publicació–. Ens hagueren apallissat. A mi m’esperaven al portal de casa –declara–.

Orfenat San Fernando (Madrid)- Joana Biarnés

El reportatge de Joana Biarnés i José Luis Navas a Pueblo sobre els maltractaments del centre San Fernando de Madrid/ Arxiu personal de Joana Biarnés 

Donant rostre a les dones

Una constant en la carrera de Joana Biarnés han estat les fotografies a dones que sobresortien en algun àmbit: la primera dona acreditada com a torera a Espanya, l’única participant del Gran Premi Automobilístic de Madrid o la primera dona que es preparava per ser guionista a l’Escola Oficial de Cinematografia.

—Creu que si no hagués estat per vostè aquestes imatges no s’haguessin fet mai?

—Sí, n’estic convençuda; no s’hagueren fet segur. Per pròpia iniciativa no els hagueren cobert. Jo vaig voler recolzar les dones. Per exemple, en un dels viatges que vaig fer a Mèxic vaig voler retratar les dones que havien tingut un paper destacat en la revolució mexicana. Així és com vaig  fotografiar la «soldadera» de Cuernavaca, que portava les cartes a Pancho Villa –detalla–.

Joana amb soldadera Pancho Villa 0001

Joana Biarnés i la seva amiga Heidi amb la soldadera de Cuernavaca. Mèxic, 1976/ Arxiu personal de Joana Biarnés

Retirada i redescoberta

Quan va deixar Pueblo el 1972, Biarnés va treballar per la revista Blanco y Negro de l’ABC, i posteriorment per varies agències com Contifoto i Sincro Press –de la qual en va ser fundadora junt amb el seu marit i periodista Jean Michel Bamberger–, fins que l’any 1985, després de més de 30 anys treballant com a fotoreportera, va decidir abandonar la professió. Decebuda pel pes creixent que estaven agafant les notícies del cor i la figura dels paparazzi dins del món del periodisme, Biarnés va penjar les càmeres per gaudir d’una altra de les seves passions: la gastronomia. Una decisió que, segons afirma, va ser molt dolorosa, però un cop presa, va passar pàgina. D’aquesta manera, va muntar amb gran èxit el restaurant Cana Joana a Eivissa, que va regentar fins a la seva jubilació, el 2007.

Joana Biarnés Agència Sincropress

 Joana Biarnés amb els companys de l’agència SincroPress / Arxiu personal de Joana Biarnés

Tancada l’etapa eivissenca, Joana Biarnès i el seu marit van retirar-se a Viladecavalls, al costat de la seva Terrassa natal. Allà estaven oblidats els negatius de tota una vida dedicada al fotoperiodisme, fins que el fotògraf Cristóbal Castro, encarregat per l’Ajuntament de la capital vallesana de preparar una exposició sobre les riuades del Vallès, es va presentar a casa seva i va començar a descobrir tot l’arxiu de Biarnés, una crònica del final del franquisme i la transició espanyola. A partir de llavors, va venir la filmació del documental sobre la seva vida Joana Biarnés. Una entre tots –que es va estrenar el 2015–, va ser convidada al Seminari de Fotografia i Periodisme d’Albarracín dirigit pels fotoperiodistes Gervasio Sánchez i Sandra Balsells, es va publicar un Photobolsillo dedicat a la seva obra i va començar a recollir tota mena de premis i condecoracions, des de la Creu de Sant Jordi fins la Medalla d’Honor de Terrassa. Actualment, un equip de Photographic Social Vision ajuda a Biarnés a gestionar el seu arxiu, que en aquests moments està format per un 70% de la seva obra.

—S’imaginava una jubilació així?

—Mai, mai. Parlo amb la mà al cor. El dia que em van trucar per donar-me la Creu de Sant Jordi jo em pensava que era una presa de pèl.

Explica que aquell dia esperava la trucada d’en Ramon, el seu carnisser, a qui li havia encarregat un pit de gall d’indi per fer una recepta i que quan el llavors Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, va trucar-li a casa el va confondre amb el carnisser, en un primer moment, i després es va pensar que es tractava d’una broma.

—«La Creu de Sant Jordi! Però jo què he fet?», em preguntava. És que jo no vaig creure mai en la meva feina –confessa–.

Joana Biarnés

Joana Biarnés revisa una de les seves fotos del llibre antològic de la seva obra Disparant amb el cor/ Arxiu personal de Joana Biarnés

Tornar a agafar la càmera

 —El 2013 va assistir al Seminari de Fotografia d’Albarracín on després d’una xerrada apassionada i davant d’un públic emocionat en una sala plena a vessar va assegurar que tornaria a fer fotografies. En quin moment va sentir la necessitat de tornar a agafar la càmera?

—T’ho explico –comença, entusiasmada amb la pregunta–. Hi ha un gran amic nostre que és metge retirat, el doctor Manolo Álvarez, que un dia em diu: «Juana, tendrías que ir a visitar un día a los chicos con parálisis cerebral de Prodis. No sabes cómo agradecen la visita de gente que trata de comunicarse con ellos». Total que hi vaig anar i me’n vaig endur la càmera. I un cop allà, vaig rebre uns impactes emocionals tan grans, tan forts, que vaig veure que allà hi havia fotos. Ho recordo i se’m posa la pell de gallina.

—Però la seva malucopatia degenerativa no ha estat cap impediment per tornar a fer fotos?

—No, no. Aquí hi ha una cosa, i és que estic molt agraïda que el digital enfoqui per mi. És l’únic que necessito perquè l’enquadrament el fas tu i a l’hora de disparar ho fas amb el cor –diu convençuda–. Això no es mou –fa un gest com si disparés amb el dit– si no hi ha una emoció que ho faci moure –sentencia–. 

—Una darrera pregunta: per a vostè, què és la fotografia?

—Per mi és vida. La fotografia és vida i el camí directe a la memòria.

Sesión de moda en plena calle. Barcelona, 1962

Sessió de moda al carrer. Barcelona, 1962/ Joana Biarnés 

Mai no és tard

Al Palau Robert, en un migdia d’entre setmana, Joana Biarnés es troba atenent a la premsa en motiu de la seva exposició Joana Biarnés. A Contracorrent, una mostra de 90 fotografies del seu ampli arxiu que ha rebut més de 80.000 visitants. «Es diu aviat, eh. A mi em sembla una burrada», exclama ella.

De cop i volta, un grup d’estudiants de fotografia, d’uns 60 anys, que visiten plegats l’exhibició, es topen amb ella. La il·lusió de conèixer a qui admires es respira en l’ambient. Ells no dubten a apropar-se i parlar-hi. Ella els atén amb l’amabilitat i el somriure que la caracteritzen. «Al carrer està tot», explica assenyalant una de les imatges que presideix l’entrada de la sala. Es tracta d’una fotografia de les seves sessions de moda al carrer. La model es troba immòbil davant d’una boca de metro de Barcelona, mentre vàries persones caminen al seu voltant. «Jo sabia que amb el corrent d’aire que hi havia, allà passaria alguna cosa», recorda Biarnés que els explica apassionada que l’interessant d’aquesta imatge no és pas la model, sinó la dona del seu darrera que, efectivament, amb la corrent li volen les faldilles; com si es tractés d’una versió menys glamurosa d’una de les escenes més emblemàtiques de la història del cinema: la faldilla blanca de Marilyn Monroe volant a causa de l’aire de les reixetes del metro a La temptación vive arriba de Billy Wilder.

A l’acomiadar-se una dona del grup se li acosta i li diu: «Jo ara estic pensant de començar a fer fotografies». Biarnés se l’escolta i engrescant-la li respon: «Mai no és tard, mai no és tard».