Aquest endins del blau de la paraula/blau cap a blau, cap a més blau encar/és com parar migdialment la taula/dels somnis, per atzar/a trenc de mar/quan gira el far, escrivia Joan Vinyoli a “Cançó Blava”. 

Aquest endins del blau de la paraula amara, avui, tres parets del Grand Palais de París, i du el nom de Blau I, Blau II Blau III. Una completíssima retrospectiva de Joan Miró, comissariada per Jean-Louis Prat, es pot visitar des d’aquest 3 d’octubre fins al 4 de febrer de 2019 al palau dels Camps Elisis.

Bleu II/Joan Miró/Grand Palais

Blau II, de Joan Miró/Grand Palais

Que jo sàpiga, Joan Miró i Joan Vinyoli no es van tractar mai gaire. De vegades, però, els poemes i els quadres es troben, quan, una vegada al món, s’alliberen dels poetes i els pintors, i fan camí tots sols.

No és estrany que Miró hagués volgut, des de ben jove, casar la seva pintura amb l’escriptura poètica. Volia que la seva pinzellada anés de bracet amb els versos d’aquells poetes que va conèixer a París, quan, cansat del provincianisme barceloní, s’hi mudà l’any 1921. “Decididament, mai més Barcelona” –escrivia en una carta a E. Cristòfol Ricart, des del taller que rellogà a Pablo Gargallo, a la Rue Blomet—: “París i Mont-roig i això fins la mort”—. 

Tot i que passà a França la major part de la seva vida, Miró va dur gravada, durant tota la seva trajectòria, l’empremta del seu poble d’adopció, Mont-roig, que reconegué sempre com la seu del seu alè artístic, com “La força que m’alimenta (...), el xoc preliminar, primitiu, on sempre torno”.

Els primers anys a París van ser severs. D’aquesta època en data El carnaval d’Arlequí, en el qual Miró intenta captar, sobre la tela, les al·lucinacions que li provocava la fam. Mentrestant, però, anava teixint-se una xarxa d’amics poetes que filaria, al seu torn, la seva manera d’entendre la pintura i la realitat. L’obra de Miró fruitaria, des d’aleshores, d’una mirada simbòlica del món, i es ramificaria cap al cel i cap a la terra.

Ceci est la couleur de mes reves/Joan Miró/Grand Palais

"Ceci est la couleur de mes reves" Joan Miró/Grand Palais

D’Artaud, Bataille, Queneau, Breton o Éluard, Miró n’admirava manifestament la iniciativa a l’hora de fundar un nou llenguatge poètic, la capacitat de reinventar-se i la potència i la intimitat vigorosa de la paraula que cultivaven. Trobava que pintura i poesia tenien en comú quelcom fonamental: es fan, deia, com es fa l’amor. Potser per això Miró va dedicar gran part del seu temps a litografiar i gravar reculls de poemes i centenars d’obres literàries, i fins i tot es va aventurar, ell mateix, a deixar entrar versos i paraules en algunes de les seves teles. 

Després d’haver peregrinat pel fauvisme (1915-1917), desafiat el cubisme (1916-1919) i temptat el detallisme (1918-1922) –sempre des d’una pinzellada pròpia i distintiva—, Miró s’immergia, partir del 1925, en un univers poètic que l’alliberaria definitivament de la tradició. És en el període del surrealisme que el pintor comença a desenvolupar un sistema propi de símbols, un corpus d’elements —absolutament idiosincràtics— carregats de potencial líric, que volen capturar la capacitat i la força poètica dels objectes.

De fet, Miró reconeixia al surrealisme el fet que “m’ha permès depassar de lluny la recerca plàstica, m’ha dut al cor de la poesia i al cor de la joia: joia de descobrir el que faig després d’haver-ho fet, de sentir inflar-se en mi, a mesura que faig un quadre, el seu símbol i el seu sentit”. 

Data d’aquesta època la magistral sèrie Pintures de somni, amb la qual Miró pretenia restituir i pintar la tela mateixa del somni. Perquè, si bé ell mateix no somiava mai a la nit, segons assegurava en una entrevista als anys vuitanta, no deixava mai de fer-ho despert. L’interès pel món oníric i per l’expressió de l’inconscient seguirien fent brotar l’obra de l’artista durant els anys de la guerra civil. 

Les etapes del recorregut artístic de Miró són nombroses i prolífiques. El fet que mai arribés a pertànyer del tot a cap escola —tot i que sí que s’interessava per les avantguardes del seu segle— va permetre que assagés un llenguatge lliure i propi, i que perfilés una trajectòria curulla de descobertes a cada període, tan pel que fa a la perspectiva com pel que fa a la pràctica artística. Això sí, sempre el va guiar aquell anhel rebel, que reconeixia el 1920, d’assassinar la pintura.

Autoretrat/Joan Miró/Grand Palais

Autoretrat, de Joan Miró/Grand Palais

No és, però, fins després de la guerra, que Miró inaugura una nova llengua ideogràfica de pictogrames, absolutament determinant per l’obra posterior. El llenguatge pictòric se simbolitza encara més i desenvolupa un sistema absolutament codificat de signes: punts i cercles pels ulls, arcs i creus pels astres, signes verticals i horitzontals pels ocells i els sexes. 

El 1956, Miró va a parar a Mallorca, en una vil·la als afores de Palma. La dècada entrant s’estrenarà com a escultor, concebent una sèrie de figures de caire poètic, humorístic o subversiu, confegides a partir d’objectes en desús que combinava amb llibertat.

Però el més interessant, segurament, d’aquesta època tardana de l’obra de Miró, és que l’artista desembala i rescata moltes de les seves obres precedents, d’abans de la Guerra. En desestima algunes, en re-elabora d’altres, en fa auto-crítica i medita sobre el seu recorregut artístic. Pel que fa a l’obra nova, indaga en el seu calaix de registres i juga i aborda totes les tècniques, sense jerarquia de valor. Encès d’una energia primitiva, de sol i de mar, afronta la tela amb el cos sencer, amb mans i peus, i imposa encara més la potència dels seus signes gràfics. 

Miró pinta els tres blaus (Blau I, Blau II, Blau III), en aquesta època, el 1961, al seu taller de Palma, i reconeix aquestes tres pintures germanes com “la culminació de tot el que he provat de fer”. 

Les tres obres, paradigmàtiques, segurament, pel que fa a l’austeritat cromàtica i l’eficàcia formal característiques de l’obra de Miró, encarnen aquest endins del blau de la parauladel qual ens parlava el poeta. 

Durant el període de l’obra última, Miró imprimeix a les teles aquell impuls originari que el fa tendir cap a blau cap a blau, cap a més blau encar.

Ho fa en un moment de meditació, de síntesi, de recuperació i de revisió de la seva petja artística.  És com parar migdialment la taula/dels somnis: Miró estén davant seu l’obra precedent, tot allò que havia somiat fins aleshores. I ho fa a trenc de mar, el mallorquí, quan gira el far; un far que vetlla l’amplitud del mar, que recupera els vaixells perduts i els apropa a port altra vegada.

...

A nosaltres, als que encara som aquí al segle XXI, ens ha tocat viure al món de la immediatesa, la immediatesa del viure i del sentir. Habitem, també —i en conseqüència—, un món de coses nues, despullades, des-velades i ben disposades a l’abast d’una mirada utilitària, literal, cada vegada més obtusa i més vaporosa de la realitat. 

En aquest marc, una retrospectiva de l’obra de Miró posa en joc, avui, la nostra facultat interpretativa (o meta-interpretativa) dels elements simbòlics, la nostra capacitat de trobar el significat recòndit d’allò velat, de des-codificar, de des-cobrir mediatament el sentit, o més aviat el valor, del símbol. L’obra de Miró crida a escena la nostra capacitat abstractiva (perquè ens fa interpretar el significat possible d’una abstracció simbòlica) i discursiva (perquè ens fa forjar un significat possible, propi i personal, d’allò abstracte), sense oblidar, primer de tot, l’afectiva, l’estètica. 

En definitiva, podríem dir que l’obra de Miró rigoritza la nostra mirada. 

La tasca de la majoria d’artistes de l’època consistí a crear nous mons, múltiples i diversos. Podríem pensar, però, que la comesa de Miró no fou ben bé aquesta: podríem pensar que ell va fundar un únic món poètic, dins el qual, això sí, no deixà de forjar noves realitats. Bastant-se d’un corpus limitat d’elements simbòlics, Miró els combina i recombina, els casa entre ells, els explora, els carrega de força expressiva, els sincopa i els allarga, els fa grans i petits, els rima com qui rima versos i els treu de la terra per a posar-los al cel. 

Miró no esgota mai el seu món: el reinventa, el redimensiona, el fa sempre més i més extensiu. Les teles de Miró parlen sempre de les mateixes coses, però en parlen de mil maneres distintes. Carregats d’un sentit profund, només podem abastar les implicacions simbòliques dels elements que veiem quan els veiem des de tots els angles possibles, amb tots els seus relleus i amb tots els seus colors.

La masia/Joan Miró/Grand Palais

La masia, de Joan Miró/Grand Palais

L’obra de Miró no és conceptual, és simbòlica. El concepte ens arriba immediatament i l’entenem; el simbòlic s’amaga i el sentim, l’intuïm i l’interpretem. 

Segons deia ell mateix, Miró pintava empès per una força primitiva, i descobria el que feia després d’haver-ho fet: el sentit i el símbol dels seus quadres s’inflaven, en ell, a mesura que pintava. D’aquesta manera, en l’obra de Miró no és el concepte qui busca el mitjà sensible per a vehicular-se, tal com passa avui dia amb l’art conceptual. És, per contra, allò sensible qui neix de l’impuls creatiu i es troba, com per art de màgia, amb el simbòlic. Segons sembla, Miró no recorria a l’art per expressar l’intel·ligible; en canvi, el simbòlic travessa el seu impuls intuïtiu i, a l’alliberar-se l’energia del pintor, s’alliberen, com una cascada, aquest l’impuls i la seva càrrega simbòlica. 

Segurament és per aquesta raó que Miró no buscael símbol, sinó que el descobreixuna vegada l’objectiva, una vegada el posa davant seu i el pot veure amb perspectiva. I descobreix, amb ell, ja no una implicació intel·ligible (com passa amb el concepte), sinó, principalment, un potencial intuïtiu i poètic.

L’obra de Miró ens demana, com a espectadors, estar disposats a plantar-nos una bona estona davant les obres, a passar-hi temps, i a mirar-les —que no a veure-les, com fan els testimonis dels museus— sense buscar-hi res. Si ho fem així, el simbòlic entrarà en nosaltres, però no ens dictarà pas cap missatge en concret. De mica en mica, nosaltres interpretarem el símbol, ell es re-interpretarà en nosaltres, i cada mirada distinta el carregarà d’un sentit nou. Penso que aquesta és la riquesa de l’art de Miró: l’objectiu no és transmetre una idea concreta, un concepte universal que tothom pugui compartir. Ens proposa, per contra, un univers anàrquic de possibles que convida a entrar-hi agosaradament, per la porta que hom vulgui, i a ballar amb els tots significats possibles dels símbols, sense haver de comprometre’s amb cap.

Ballar-hi... o mirar-hi a través. Abans de sortir de l’exposició, No goso fer/res absolutament sinó, quiet/mirar el dedins secret del blau de la paraula.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat