El compositor Joan Magrané Figuera (Reus, 1988) és un dels grans talents del panorma europeu de la música clàssica. L'any 2014 va rebre el premi Reina Sofia de composició musical —el més prestigiós de l'estat espanyol— i recentment ha estrenat Fragments d'Ausiàs March i Marines i boscatges a la Philharmonie de París. 

Juli Garreta, tota la mar dins d'una rellotgeria és el quart dels sis articles que conformen la seva Antologia sentimental de la música catalana, que publicarem en aquest diari. Amb una prosa bella i entenendora, aquests textos de Joan Magrané són la millor guia per acompanyar-nos a escoltar grans fites de la composició del país.

©PierreMorlet2015 3

La música de Juli Garreta i Arboix (1875-1925) és un miracle. Degut a diverses circumstàncies, les llegendes i històries de tot tipus que envolten la seva memòria fa moltes vegades que ens en distraguem i que no hi parem l'atenció que mereix, més moguts pel passatemps de l'anècdota que per l'obra mateixa. Una obra, la de Garreta, a la que devem una dedicació molt més gran.

M'atreviria a dir que quasi bé tots els que llegeixin aquestes línies associaran instantàniament el nom de Garreta a l'espetec llampegant que obre l'arxiconeguda sardana Juny, tot un prodigi  d'inventiva melòdica i contrapuntística, o potser, els ja més avesats, recordaran també les suaus i delicades onades de mil colors instrumentals de Nydia.  Jo també vaig entrar, de ben petit, en el món sonor del compositor de Sant Feliu de Guíxols amb aquestes sardanes. I lluny dels prejudicis que a molta gent genera aquest gènere musical, és una immillorable introducció. Perquè Garreta no féu mai distincions i en les seves obres per a cobla hi posà tot el seu geni i tota la seva imaginació més brillant de la mateixa manera que ho féu davant d'una gran obra simfònica.

Passats uns anys, sense relacionar la figura, que ara crec gegantina, de Garreta, que amb res més que amb aquestes dues sardanes vaig topar de cop i volta amb Les illes Medes, un poema simfònic portentós i originalíssim. L'obra s'inicia també amb un gran tutti espatarrant però sense esperar ni un segon més ens transporta, tot agafant-nos pel ganyot amb una sensual línea melòdica de clarinet, cap a un món sonor riquíssim i delicat. Diuen que les parts principals li vingueren al magí en ple esbarjo marítim entre L'Estartit i les Medes dalt d'un bot i que en un tres i no res ja les tenia anotades en un petit quadern que duia a sobre. El que dèiem: llegendes.

Joaquín Sorolla Passeig vora el mar

Paseo a orillas del mar, de Joaquín Sorolla

Tornem a l'obra: després d'aquest proemi exultant i d'haver-nos encaminat cap a les illes de la mà dels clarinets el compositor va alternant diverses seccions molt diferenciades tot fent valdre el seu domini de l'ofici d'escriure per a orquestra, que és sobretot conèixer l'essència de les diferents famílies instrumentals: fustes, metalls i cordes.  En la peça hi regna un gust pel joc cambrístic tot fent dialogar diversos instruments entre si sense necessitat d'estar tocant tothom al mateix temps, però reserva per a diferents punts culminants una resplendent orquestració completa que es va formant a poc a poc d'una manera només comparable a les millors obres de Richard Strauss (el símil amb el clímax del trio final de Der Rosenkavalier és aquí inevitable). Així doncs, com viatjant d'illa en illa arribem a la secció final on, sobre un llit de cordes de textura movedíssa, les trompes anuncien una melodia llunyana i ampla, com un horitzó, i l'obra s'acaba sense massa més conjectures enigmàticament, com suspesa en l'aire.

Però Garreta és l'autor de moltes altres grans peces. Sabem que ell tenia una gran estima pel també poema simfònic dit Pastoral, tot i que pel meu gust és una mica enfarfegós i no tan contundent com el dedicat a les Medes, i també per la Sonata per a violoncel i piano, o Sonata en fa, que dedicà al seu gran amic Pau Casals (com també una de les seves millors sardanes: A en Pau Casals), una obra que, ras i curt, jo crec que és amb molta diferència el millor que s'ha escrit mai en les nostres contrades i que es pot situar sense envermellir gens ni mica entre la música més alta d'arreu. L'absoluta perfecció del seu líric segon moviment és difícilment comparable amb res més. Diu molt del nostre país que actualment l'única interpretació decent d'aquesta obra que poguem trobar en disc sigui feta als anys 50 per un viloncel·lista noruec.

Tot en Juli Garreta és bo, des de les trepidants i classicitzants Impressions simfòniques fins a la dolça i amorosa melodia per a violoncel i piano Mar plana, que tan i tan recorda una cançó, Pel teu amor, escrita vint anys més tard i que tothom coneix com a Rosó...

Ja que hi som, també és molt i molt remarcable la seva Sonata per a piano, deutora a d'un romanticisme a la francesa però sempre amb la marcada personalitat de l'autor. El tercer moviment, en ritme de sardana, n'és el seu fragment més característic i la mítica pianista Blanca Selva el portà en el seu repertori per les més reconegudes sales de concert d'Europa a principis del segle XX. En deixo moltes al tinter, aventureu-vos a buscar-ne més vosaltres mateixos, però no voldira no citar la seva darrera obra: el Concert per a violí i orquestra. Un concert que venia a culminar una etapa daurada, al mateix temps que vigorosa i ferma, en la vida artística del compositor i el principi d'una envejable i segura carrera internacional sota l'auspici de Pau Casals. Però la mort li arribà de manera inesperada commocionant al món musical català poc després d'aquella tardor gloriosa de l'any 25. El Concert per a violí i orquestra és una obra garretiana de cap a peus. Hi podem trobar des dels seus originalíssims girs melòdics fins a una absoluta generositat imaginativa. El primer moviment és totèmic (el fragment central, marcat com a Andante, és d'una bellesa extrordinària) i el segon el presideix una austeritat crital·lina gairebé angèlica. El tercer i últim, potser degut a les presses, qui sap si pel pressentiment de la catàstrofe, sembla estar menys ben acabat i algunes seccions s'encavalguen sense el detall i el control en les transicions tan cars al de Sant Feliu.

S'ha venut la imatge de l'humil rellotger, de l'home ingenu i de poques llums, de l'audodidacta, a propòsit de la figura de Garreta. D'algú posseïdor d'un do que potser no mereixia. Algú que no s'ho ha treballat, que s'ho ha trobat fet. I això ha fet accentuar la fama de personatge genial en detriment de la seva obra valuosíssima, enfosquint-la de manera irresponsable, jo diria que fins i tot criminal, i que hauria de ser una de les nostres principals ambaixadores arreu del món.

S'ha venut la imatge de l'home ingenu i audodidacta, posseïdor d'un do que potser no mereixia, enfosquint així de manera irresponsable, jo diria que fins i tot criminal, la seva obra valuosíssima

I sí, la seva persona fou molt singular, també. Us en podeu fer una molt bona idea si llegiu l'excel·lent llibre Una màquina d'espavilar ocells de nit de Jordi Lara o, si us ve de gust una narració més anecdòtica, agafeu l'homenot que li dedicà en Pla. Es diu que no va sortir gaire de la seva rellotgeria però cal dir que visqué immers de totes totes en l'ambient erudit que bullia a Sant Feliu de Guíxols a la seva època i gràcies a un grup d'amics econòmicament ben assentats pogué viatjar pels centres musicals més importants d'Europa així com tenir a casa, acabades de sortir del forn, les partitures més importants d'aquells anys.  

És molt divertit i esclaridor el relat que fa Gaziel, gran amic de Garreta, d'un viatge del músic ganxó a la capital francesa convidat per monsieur Rigaud, un antiquari de París que havia descobert per casualitat un disc amb les seves sardanes i n'havia quedat meravellat. Aquest el convidà a casa seva, explica Gaziel, volguent conèixer el geni però ben poc hi pogué parlar primer perquè Garreta no controlava massa bé el francès i després perquè es dedicà més aviat a passar el dia i sobretot la nit amb una colla d'amics i amigues errant pel barri llatí i vagarejant pels jardins de Luxembourg. Circulen per la seva curta vida moltes anècdotes de caire desenfadat. Una altra de les més conegudes és la que ens situa a Ígor Stravinski al jardí de l'Ateneu Barcelonès reclamant a grans crits "més Garreta! més Garreta!" en una audició de sardanes en honor seu.

Corre la brama que Juli Garreta no s'interessà gaire per la veu. Que ell preferia les possibilitats aparentment més grans que li proporcionaven els instruments. Però això no deix de ser un altre lloc comú en la seva biografia. Només cal fer una cop d'ull al seu catàleg per veure-hi la quantitat i la qualitat de les seves cançons i sabem, altra vegada via Gaziel, que el seu somni de sempre havia estat el de compondre l'òpera catalana definitiva, uns Mestres Cantaires passats per l'Auca del senyor Esteve.   

Fou rellotger, sí, perquè el seu pare, nascut a Reus, també ho fou. Però ja el seu progenitor combinava l'ofici de la botiga amb l'ofici de músic, ja fos en un aplec o a la parròquia, i a l'aparador de la rellotgeria era ben normal trobar-hi exposades també algunes partitures. Juli Garreta es dedicà molt a fons a l'escriptura musical i sembla ser que arreglà ben pocs rellotges en la seva vida. Si no els enviava directament a reparar al rellotger veí els estris es quedaven a la rebotiga més temps de l'acceptable pel client. Ell estimava un altre tipus de maquinària, també preciosa i delicada: la que s'amaga rere el pentagrama.

NB. Escolteu aquí Les illes Medes:

Imatge de portada: Camino de la pesca, de Joaquín Sorolla