El compositor Joan Magrané Figuera (Reus, 1988) és un dels grans talents del panorma europeu de la música clàssica. L'any 2014 va rebre el premi Reina Sofia de composició musical —el més prestigiós de l'estat espanyol— i recentment ha estrenat Fragments d'Ausiàs March i Marines i boscatges a la Philharmonie de París. 

Joaquim Serra o com fer moderna la tradició és el segon dels sis articles que conformen la seva Antologia sentimental de la música catalana, que publicarem parcialment en aquest diari. Amb una prosa bella i entenendora, aquests textos de Joan Magrané són la millor guia per acompanyar-nos a escoltar grans fites de la composició del país. 

Castell del Rei, Pollença Rusiñol

Castell del Rei Pollença, de Santiago Rusiñol

L'estil de maduresa, l'estil tardà, dels grans artistes acostuma a manifestar-se en unes darreres obres profundes i meditatives, enllà de la quotidianitat, oposant-se frontalment a la rutina i com provinents d'una esfera més alta, més inaccessible, sia avançant d'un salt cap al futur, sia mirant al passat per confrontar-s'hi. O les dues direccions a la vegada per trobar una via nova i intrasferible.

Joaquim Serra (1907-1957) va escriure la seva darrera obra, Puigsoliu, pocs mesos abans de morir. Massa jove. Massa aviat. Tota la seva vida havia buscat el que es cristal·litza en aquest breu fresc simfònic per a cobla. Ell el subtitula: petit poema. Una música, una última música, d'aparença senzilla i amb una gràcia planera i directa. Són poques les obres on no hi sobra i no hi falta ni una nota i aquesta n'és una. El compositor ha sabut trobar, polint i desbrossant al llarg d'anys d'ofici, la bellesa en la concisió.

Els onze integrants de la cobla, convertits aquí en una veritable orquestra, van alternant els diferents temes seguint un traç nítid i diàfan materialitzant-se amb una presència sense esquerdes, optimista i fresca. Però res hi és simplificat. És una música molt ben cisellada, alegrement unitària i coherent. Sense estridències ni grans mots. Una música a la mesura de l'home. I com l'home mateix, rica en matisos i variada en colors, com si ens relatés a través de la música una ascenció a la muntanya des dels primers instants del dia i el refilar dels ocells més matiners fins al cim i el blau del cel rutilant. Potser des dels llampecs i les onades sonores de Juli Garreta, un altre empordanès com Joaquim Serra, que no s'havia escoltat res de semblant escrit entre les nostres contrades. A vegades les frases dels solistes s'eixamplen lliurement, d'altres, en contundents unísons, semblen més aviat fanfares de festa major. Tampoc no amaga pas la influència de la música moderna i algun d'aquests cants deixa tímidament entreveure una sensual melodia de bolero.

En el Puigsoliu, com passa en la majoria de la gran música, el compositor hi defuig la rectitud i la severitat —si més no la rectitud i la severitat en excés— i l'obra avança a cop d'anacrusi, sincopada i vivíssima, com saltironant, seguint un moviment ondulant. Hi domina sempre un caràcter malenconiós però sense mai ultrapassar els límits de la dignitat i sense caure en el sentimentalisme. Noblesa potser seria la paraula més justa per a definir-la. I, també, sap ser grandiós i resplandent, generós, quan toca i, passats uns quants punts culminants d'un implacable dramatisme que serveixen de contrast, l'obra esclata fulgurant en un final que espatarra.

El compositor hi defuig la severitat i l'obra avança seguint un moviment ondulant; hi domina un caràcter malenconiós, sense caure en el sentimentalisme

Joaquim Serra no només va escriure música per a cobla. Un artista de la seva categoria obligatòriament ha de tenir un esperit inquiet i aventurer. La seva obra simfònica és tan remarcable, genial i absolutament original com poc reconeguda i encara menys interpretada. Les Impressions camperoles, que ben bé podrien ser una alternativa catalana a l'impressionisme francès, són una pura delícia d'enginy i de poesia i transpiren un lirisme tendre i feliç, manyac, i alhora irònic i intel·ligent, mai pretensiós ni pedant. Humanista, al cap i a la fi. També les Variacions per a orquestra i piano són, ras i curt, una obra mestra. Com quasibé tots els seus companys de generació, seguint el camí del teatre líric català projectat pels seus mestres, s'interessà pel gènere operístic i cal citar aquí la Tempesta esvaïda, recentment recuperada de l'oblit i l'abandó, un drama mariner ple a vessar d'influències d'aquí i d'allà: des de l'efervescència pucciniana fins als cors alla rustica dels veristes més tronats tot amanit amb uns condiments com sortits d'una narració de Joaquim Ruyra.

Joaquim Serra era fill d'una família on la música hi comptava molt i era el pa de cada dia. Així doncs, el seu pare, el conegut compositor de sardanes Josep Serra, fou qui li obrí les portes de bat a bat a l'univers dels sons i ben aviat ja anà a Barcelona, des de la seva Peralada natal, per aprofundir-hi de la mà dels mestres Millet i Morera, entre d'altres.  Com és natural, ell, Joaquim Serra, també fou un zelós compositor de sardanes i el seu catàleg en comprèn un nombre moderat i sensat d'una qualitat i d'una singularitat valuosíssima contribuint, doncs, a renovar-ne el gènere i a modernitzar-lo no des del laboratori, sinó des de la vida mateixa de les places. Desgraciadament —ja ho hem dit— va morir abans d'hora i a això, ai las, cal sumar-hi també la desgràcia d'haver viscut uns temps convulsos i poc favorables a les obres de l'esperit com foren els anys negres de la guerra dita civil i els anys grisos i castradors de la postguerra.

Compositor solar, com un miracle, la seva ploma va conservar sempre —potser empesa per la nostàlgia d'uns temps millors— la frescor i el perfum, la naturalitat i la personalitat —com bon amant de la natura que era— dels nostres camps, les nostres muntanyes i la nostra mar.

NB. Podeu escoltar en aquest enllaç d'spotify el Puigsoliu (en una versió per a orquestra simfònica de Salvador Brotons) així com les Impressions camperoles i les Variacions per a orquestra i piano, entre d'altres.

Imatge de portada: La viña, de Darío de Regoyos