El compositor Joan Magrané Figuera (Reus, 1988) és un dels grans talents del panorma europeu de la música clàssica. L'any 2014 va rebre el premi Reina Sofia de composició musical —el més prestigiós de l'estat espanyol— i recentment ha estrenat Fragments d'Ausiàs March i Marines i boscatges a la Philharmonie de París. 

L'Adagietto d'Enric Morera és el primer dels sis articles que conformen la seva Antologia sentimental de la música catalana, que publicarem parcialment en aquest diari. Amb una prosa bella i entenendora, aquests textos de Joan Magrané són la millor guia per acompanyar-nos a escoltar grans fites de la composició del país. 

©PierreMorlet2015 2

El compositor Joan Magrané

No recordo amb exactitud quan fou la primera vegada que la vaig escoltar. Jo era ben petit però el seu record ha perdurat en mi des d'aquell primer moment. La vaig sentir, això ho recordo molt bé, per la ràdio, per Catalunya Música. Era una música d'un compositor català que posseïa una força equiparable a la gran música europea. Recordo una melodia expressiva i infinita, extremament cromàtica, que recorre tota l'obra de dalt a baix de la mà dels primers violins sempre tocant-la en paral·lel. A l'octava —que en música vol dir tocar la mateixa nota però una escala sencera més amunt.  De fet, en aquesta obra, tots els diferents instruments que composen l'orquestra de corda per a la qual és escrita apareixen dividits sempre en dos grups i tot, o gairebé tot,  hi està escrit a l'octava. Amb excepcions i detalls, clar, però en general és aquesta tècnica, aquesta recerca d'un timbre gruixut, amb molt de cos, la que hi predomina.

Perquè el seu compositor, Enric Morera (1865-1942) era un enamorat de la música del seu moment: la música postromàntica. I no només ell. Tot Catalunya va viure en aquells anys de frontera entre el segle XIX i el XX una febre wagneriana i el compositor del Tristany i del Parsifal, del Lohengrin i dels Mestres cantaires, era considerat quasibé un déu. Un messies de la nova música, per ser més exactes. Però en aquesta peça no només hi ha Wagner. També hi podem sentir a Mahler i l'adagietto de la seva 5a simfonia i, divagant un pèl més, també ens pot venir a la memòria, escoltant-la, aquella flaire popular, dura i irada sense miraments, sentimental a més no poder, dels intermezzi de les òperes veristes italianes (una de Mascagni o una de Leoncavallo, per exemple). Morera, molt més conegut per les seves sardanes, fou un dels impulsors del drama líric català i un prolífic compositor d'òperes i posseïa el do de l'esperit dramàtic.

Morera, un dels impulsors del drama líric català i un prolífic compositor d'òperes, posseïa el do de l'esperit dramàtic

També em va quedar gravat a foc en la memòria el títol de l'obra, d'aquesta obra per a orquestra de cordes intensa i arravatada de la qual us parlo: Melangia. La música que conté s'exposa primer com naixent del no res, com qui no vol la cosa,  i sense esperar ni un segon més, només un compàs després d'haver engegat els violins segons i les violes,  acompanyats tímidament pels violoncels, una melodia que més endavant servirà de contracant, apareix una frase dels primers violins que es clou en ella mateixa, semitò rere semitò —que és l'interval, la distància entre notes, més petit que trobem en la música tonal— en el silenci. Això mateix es repetirà un to més amunt, suaument. Llavors, només llavors, és quan es dispara la pirotècnia melòdica de la qual us parlava al principi.

El compositor hi anota, per indicar-ne i remarcar-ne el caràcter, que s'ha de mantenir una sonoritat dolça, sense estridències. Hi escriu, sobre aquesta melodia bicèfala: dolç. Però és impossible no caure en l'exaltació passional a la primera de canvi. Per això ho torna i ho torna a escriure a mesura que avança la partitura: dolç, dolç, dolç... El compositor no vol simplement seguir els passos dels seus admirats companys del nord com un simple escrivent, sinó que lluita contra el doll i la flama de la inspiració més bruta per fer el seu pròpi camí. Més calmat, més tendre. Més polit i civilitzat. Però també va afegint, contradient-se: crescendo, crescendo... I, més endavant: més crescendo. Aquí, retenint el temps enlaire, esclata perfi tot plegat en un fortissimo i hi sentim per primera vegada, ja que fins ara havien guardat un silenci complet, les profunditats dels contrabaixos tocant, com hem dit que feien totes les altres veus instrumentals, exactament el mateix que els violoncels però una octava més avall omplint de so, de vibració, tot l'espai. Aquesta veu més greu també es mou semitò rere semitò descendint cap a l'abisme fins a recaure en la nota "re". Per fer sonar aquesta nota no es pot utilitzar un contrabaix qualsevol, cal un contrabaix amb una corda més, passant així de quatre cordes a cinc.

 El compositor no vol simplement seguir els passos dels seus admirats companys del nord com un simple escrivent

Faig un punt i a part perquè la peça fa en aquest moment també un punt i a part musical: sentim un corprenedor, intensíssim, silenci i l'inici d'una espècie de marxa innexorable que s'augura fatal. Una marxa gens militar. Les marxes s'escriuen en un compàs binari per tal que així tot quedi ordenat i obedient, però Morera escriu aquest fragment en compàs de tres, que és el compàs de la dansa. I així doncs tot sona com una marxa d'herois mutilats que s'aguanten drets amb prou feines, balancejant-se com a ninots de manera patètica i dissonant. En el més profund, violoncels i contrabaixos, enceten una línea cromàtica, una altra, però aquest cop en direcció ascendent. La resta d'instruments continuen marcant el pas obstinat i errant i, per sobre, els violins primers, a l'uníson, sense la divisió habitual a l'octava, segueixen el seu trenar melòdic. El compositor hi torna a escriure: dolç. Però també: sostingut. Tot és ara més volàtil. Com un record. Una somnolència que ho envela tot. Aquesta maquinària va creixent i creixent fins a saturar-se i l'útlim compàs d'aquesta secció es repeteix íntegre dues vegades. L'impressió d'aquesta repetició és punyent i dolorosa. Aquí, un tall abrupte com un salt al buit ens retorna a la música que ha inaugurat la peça i així tornem al principi trobant escrit per tot arreu fins a l'extenuació: dolç, dolç, dolç... tot passant per allà on ja haviem passat nota a nota. Però a l'arribar al punt de la marxa que abans ens ha conduit a un destí al límit de la fatalitat i del dolor, aquesta s'allargaça per fondre's dolçament, no podia ser d'altra manera, en el silenci final.

NB. Podeu sentir un fragment del començament de Melangia d'Enric Morera aquí: 

Portada: La mandra, de Ramon Casas