El compositor Joan Magrané Figuera (Reus, 1988) és un dels grans talents del panorma europeu de la música clàssica. L'any 2014 va rebre el premi Reina Sofia de composició musical —el més prestigiós de l'estat espanyol— i recentment ha estrenat Fragments d'Ausiàs March i Marines i boscatges a la Philharmonie de París. 

Eduard Toldrà, un giravolt només i adéu-siau​ és el cinquè dels sis articles que conformen la seva Antologia sentimental de la música catalana, que publicarem en aquest diari. Amb una prosa bella i entenendora, aquests textos de Joan Magrané són la millor guia per acompanyar-nos a escoltar grans fites de la composició del país.

Joan Magrané

El compositor Joan Magrané

En vida, Gustav Mahler era conegut sobretot com a director d'orquestra. Des del podi va comandar, expliquen, unes versions altíssimes de les òperes de Mozart i Wagner i de les simfonies de Beethoven, i encaminà de totes totes una escola moderna de la direcció d'orquestra que tenia les seves arrels en el mateix Wagner, en Liszt i en Hans von Bülow. Després de Mahler, coincidint amb l'arribada del segle XX, la figura del director s'empeltà encara més de fama i poder.

Eduard Toldrà (1895-1962) encarna a casa nostra aquesta figura i, encara que no només als estius, com Mahler, i substituint les Dolomites per Cantallops, també fou un gran compositor de catàleg breu, si parlem exclusivament en termes quantitatius, però en el seu cas, perfectament acabat. Com Mahler, també, és amb aquesta darrera faceta que ens quedem avui en dia malgrat el fort impacte i impulsió, encara no tan visible per qui no coneix el món de la música catalana a fons, que significà el seu mestratge per a tota una nova generació de directors d'orquestra. Mahler deixà una orquestra de l'Òpera de Viena pletòrica i disparada cap al futur i tota una corrua de continuadors, començant per Bruno Walter, i Toldrà s'encarregà d'arreplegar les heroiques runes de l'Orquestra Pau Casals per formar l'orquestra de la capital del nostre país passant-ne, anys més tard, el relleu a Ros-Marbà.

El primer que em va atrapar de la seva música fou la noblesa lleugerament malenconiosa, agradabilíssima, de la sardana Camperola que interpretàvem sovint amb l'orquestra juvenil que es formava a l'entorn de les Trobades de Música Simfònica de Sant Cugat. Així doncs, no vaig dubtar ni un segon a l'hora de comprar-me'l quan vaig topar, en una botiga de discs de Reus, amb la gravació de la seva òpera, amb llibret de Josep Carner, El giravolt de maig, dirigida pel mestre Ros-Marbà, precisament.

És d'aquesta meravella, d'aquesta òpera deliciosa, que us vull parlar fent-vos-en quatre pinzellades, vagues i sense deturar-nos-hi massa, però, us ho ben asseguro, mogut del tot per la gran estima que li tinc. Dins del possible que podem arribar a apreciar quelcom que no és, almenys per definició, un ésser viu.

Sembla ser que tot començà de manera fortuïta, que és com acostumen a començar les grans coses, un vespre de principis de l'any 27 del segle passat, segurament tot sopant, després d'una vetllada dedicada a Carner al Palau de la Música Catalana i on, no podia ser d'altra manera, es van interpretar algunes de les cançons de Toldrà amb lletra del poeta. Dit i fet, llançant-s'hi de cap, Toldrà i Carner, van comprometre's a posar-se mans a l'obra en una òpera conjunta. Manuel Clausells i Francesc Martí s'afanyaren a organitzar-ho tot i a propiciar-ne l'estrena.

L'obra nasqué sota el signe de la joia i de l'obsessió artística, que és sempre alegre i tenaç, i això es fa palès en la música que en sorgí

Després que Clausells li enviés, uns mesos després, l'agost del mateix any, les primeres escenes escrites per Carner, Toldrà li respongué amb entusiasme: "Estimat Manuel! Em seria difícil de dir-vos exactament l'alegria que vaig tenir ahir, en rebre el vostre voluminós plec. Què sé jo... imagineu una criatura en el matí d'un dia de Reis o un xicot enamorat que rep el primer present de la seva estimada. Una cosa així!". L'obra naixia, doncs, sota el signe de la joia i de l'obsessió artística, que és sempre alegre i tenaç, i això es fa palès en la música que en sorgí.

"Vaig llegir, primerament, la vostra carta, de pressa! Després, més de pressa encara, l'argument, i, sense perdre alè, pres d'un veritable vertigen, vaig engolir les quartilles llestes. (...) M'ha costat dormir, aquesta nit. Rosaura i Golferic, i En Carner, i En Martí, i el Palau, i la Callao —vestida d'hostalera— que ja cantava, tots plegats ballaven una dansa dintre el meu cap. (...) Ah, caríssim Manuel, estic molt content!"

És una obra d'una bellesa embriagadora, que té el do de remoure per igual la sang del cap i la sang del cor

L'obra s'estrenà al mateix Palau de la Música l'any següent i va captivar el públic. És una obra d'una bellesa embriagadora, que té el do de remoure per igual la sang del cap i la sang del cor. Tot en ella, text i música, és finor i justesa poètica sempre ben amanit amb aquell to fresc i charmant de la feliç i perspicaç ironia noucentista. A propòsit, en digué Lluís Millet, en un article aparegut a la Revista Musical Catalana: "música viva, bella, assenyada i eixerida, elegant, moguda i cordial, mestrívola i sincera. En Carner és el poeta consagrat qui amb el Giravolt no ha fet més que aplicar el seu penetrant ingeni a l'escena lírica i ho ha fet amb tota la gràcia i exquisidesa que són de la seva glòria". Poc més es pot afegir.

M'agradaria només ressaltar-vos-en, del Giravolt, alguns moments que a mi m'atrauen especialment. Ja d'entrada la cançó pastorívola que obre la peça, a l'estil dels veristes italians. Qui hi estigui avesat tindrà algun flash aquí amb la Siciliana que també inaugura la Cavalleria rusticana, o la cançó del pastor del tercer acte de la Tosca o fins i tot la cançoneta del passant savoià de la Fedora. És realment entranyable la curta escena en que els hostalers, Jovita i Marcó, s'expliquen com els dos protagonistes, Golferic (un jove cavaller, en realitat seminarista, com es descobrirà sota el somriure de la resta de personatges, cap al final) i Rosaura (una sort de femme fatale nostrada que fuig d'un passat dissolut i llicenciós fent creure que es vol fer monja), eviten de trobar-se i de parlar-se, avergonyits per l'atracció que es professen.

L'escena quarta és un goig d'aquest enginy del qual parlava el mestre Millet amb un Golferic que intenta seduir una Rosaura que no l'hi presta gens ni mica d'atenció i que resa, casta i pura, l'Ave maria. Hi sentim, doncs, dues músiques enfilades amb magistral domini: la cançoneta pietosa de la noia i el cant amorosit que bascula cap a la desesperació del fals cavaller. La cançó de Perot, famós i temut bandoler, a més d'amant ocasional de Rosaura, és hilarant. I el final, escrit a ritme de minuet, on tothom torna a fer la seva "sense retrets i sense melangia" després dels diferents embolics que l'obra ens presenta, és sensacional i rodó com ell sol.

La música de Toldrà és com una brisa passatgera que breument ens ha estremit i ens deix, un cop ja ha passat, una traça perenne al fons de l'ànima

Eduard Toldrà fou un músic molt perfeccionista ja des de ben jove, quan excel·lí com a intèrpret de violí dedicat sobretot a la música de cambra, que abominava l'afectació situant sempre el centre de gravetat de l'ofici de músic entre el sentiment i l'enteniment. Fou autor d'una música clara i neta, d'esperit mozartià. Al seu ameníssim dietari primerenc Impressions incoherents de la meva vida frívola a Barcelona (total, res!), editat per Quaderns Crema i el títol del qual ja ens diu molt del temperament del personatge,  hi escriu: "la Simfonia Júpiter de Mozart em resulta agradabilíssima. M'agrada molt, però molt! Això, això és legítima música i no les enredades de Strauss i família".

La música de Toldrà no estalvia mai la melodia. La música de Toldrà sempre canta. I s'adapta, diàfana i equilibrada, a allò que vol transmetre'ns. Sense recargolament. Sense hipertròfia ni inflament de cap tipus. És sempre lleugera i volàtil, sí, però profundament honesta i brolla sense esforç aparent, intuïtiva. Com una brisa passatgera que breument ens ha estremit i ens deix, un cop ja ha passat, una traça perenne al fons de l'ànima. Com canten, com qui no vol la cosa, tots els personatges al final de la seva òpera: un giravolt només i adéu-siau.