El filòsof Joan-Carles Mèlich Sangrà (Barcelona, 1961), doctor en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exerceix de professor, és un dels pensadors catalans més singulars. Interessat per la filosofia literària, ha cultivat aquest gènere en assajos com L'experiència de la pèrdua (Arcàdia, 2017), sobre la mort, o La condició vulnerable (Arcàdia, 2018), sobre la fragilitat i finitud humanes, dos temes que formen part de la seva recerca, acaba de publicar Contra els absoluts. Converses amb Ignasi Moreta, editat per Fragmenta, on també publica amb èxit la sèrie fragments filosòfics iniciada l'any 2015 amb La lectura com a pregària i continuada l'any següent amb La prosa de la vida. Parlem amb ell del seu pensament, de les seves lectures que l'han format i del món actual. 

Joan Carles Mèlich - Sergi Alcazar

Després dels dos assajos publicats per Arcàdia, l’últim dels quals és La condició vulnerable, i els dos volums de Fragments filosòfics, publicats per Fragmenta, arriba Contra els absoluts, una conversa amb el teu editor Ignasi Moreta, on traceu la teva biografia intel•lectual. D'on sorgeix la idea?

L'Ignasi Moreta em va proposar fer un llibre semblant al que havia fet amb el Josep Rius-Camps, també de converses. A mi em va semblar molt interessant la idea perquè l'Ignasi volia que expliqués la meva obra vinculada a la meva biografia, atès que per a mi el factor biogràfic és molt important.

Per què és tan important aquest factor biogràfic?

El meu punt de partida, la nota que afina l'orquestra, el meu La, és la finitud. Al començament pensava la finitud vinculada a la mort, però ara la vinculo, no només a la mort, sinó també a la corporalitat, a l'espai, al temps, a les relacions, la família, l'escola, ... La contingència, és a dir, tot allò que acaba configurant el nostre jo. Un jo que no està mai acabat de configurar. I per aquest motiu el factor biogràfic és determinant.

De fet, al llibre explica que hi ha un fet clau, la mort de la teva àvia, que et fa interessar per la mort... Seria la teva protohistòria filosòfica?

No només la mort de la meva àvia, sinó tot el que envolta la mort de la meva àvia. Que jo no pugui veure la meva àvia morta, no pugui participar en els rituals, que no pugui anar al cementiri, que quan torno a casa, després d'estar uns quants dies fora de casa perquè jo no vegi tot el procés, obro la porta de l'habitació on va morir i hi veig un buit... Això em va impressionar molt. L'absència. Per això cada vegada més en el meu pensament la mort no està vinculada a la meva mort, sinó a l'absència de l'altre.

Deies que havies començat definint la finitud lligada a la idea de mort i ara, en canvi, has evolucionat cap a un sentit més ampli. Quant de temps dura aquest procés d'elaboració i recerca sobre aquesta idea?

No va ser una cosa massa conscient. Jo vaig fer la tesi de llicenciatura sobre la idea de la mort a Heidegger i ja llavors em vaig trobar que, malgrat que des de Plató sempre s'ha dit que la mort és el gran tema de la filosofia -filosofar és aprendre a morir, diu Plató-, la filosofia ha tractat molt malament la mort. O bé ha estat un alliberament de l'ànima respecte del cos, com per Plató, o un tema per oblidar perquè un no viu la seva pròpia mort, com per Epicur, o, en definitiu, és la mort de l'existència pròpia, com diu Heidegger, però no s'havia contemplat la mort de l'altre. A mitjans dels anys vuitanta començo a llegir Levinas i descobreixo que aquest filòsof jueu fa una crítica molt important a Heidegger. En algun lloc diu que el punt màxim entre ell i el seu mestre Heidegger és que per aquest la mort sempre és la mort del jo, mentre per a ell, la mort és la mort de l'altre. Llavors m'adono que la mort que sempre m'havia interessat, des del principi, era aquesta, que no havia pogut verbalitzar amb paraules.

En aquest sentit, la mort de l'altre és el gran problema filosòfic on ens trobem tots?

Al meu pensament cada vegada més ha anat ocupant un lloc preeminent la idea d'absència. El que jo anomeno la condició elegíaca. L'ésser humà no és només l'ésser que s'ha d'enfrontar a la seva pròpia mort, sinó que l'ésser humà és l'ésser que s'ha d'enfrontar a l'absència dels altres. A la idea del buit. La filosofia ha parlat molt de l'angoixa, com Heidegger o Kierkegaard i els existencialistes, en canvi a mi m'interessa més el buit que deixen els altres quan se'n van. No només quan moren, si no quan ens deixen, per exemple en una separació en una parella. Has estat vint anys amb una persona i, de cop, aquesta se'n va. Aquesta seria la condició elegíaca, que té molt a veure amb la finitud, i relacionat amb el darrer llibret que he publicat a Arcàdia, amb la vulnerabilitat en el sentit de ferida. Les absències ens deixen ferides als nostres cossos que mai no tornaran a cicatritzar i ens deixaran una marca per tota la vida.

Reprenen el fil biogràfic, quins són els teus orígens familiars? Vens d'una família intel·lectual?

Jo vinc d'una família molt humil: Els meus pares quan es van casar van anar a viure a casa dels meus avis materns, perquè no tenien diners per tenir un pis propi. El meu pare treballava en una gestoria. Però el més determinant és que a casa no hi havia llibres. Tampoc anàvem al Liceu, el cinema que vèiem era absolutament comercials i tampoc teníem amics que tinguessin interessos culturals...

Malgrat això, el teu avi et fa interessar per la cultura catalana...

Efectivament. Quan es va morir la meva àvia jo vaig anar a dormir a l'habitació del meu avi i vaig compartir habitació fins als vint anys amb ell. Ell sí que tenia interessos culturals i em va regalar les obres completes de Guimerà, de Maragall, i és qui m'anima a escriure en català encara que no en sàpiga. Ell de jove havia escrit teatre a Bellpuig. A més, l'escola també va jugar un paper important.

Als Sagrats Cors hi vas trobar bons professors, no obstant...

Uns professors que no eren uns grans intel·lectuals, però per exemple vaig tenir un professor que cada dia ens llegia un fragment d'El vell i el mar de Hemingway. Una lectura que no s'examinava i no servia per res, però que era la lectura d'un clàssic. Potser per molts dels meus companys allò no va significar res, però per mi va significar molt.

De fet, la teva primera inclinació és la poesia...

Jo volia ser poeta. La casualitat va fer que jo anava a classe amb en Pompeu Fàbregas, cosí de Xavier Fàbregas, que va ser director Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. El meu company em va recomanar que anés a parlar amb el seu cosí. Aquest em va enviar a veure en Xavier Bru de Sala. Vam quedar al Bar Estudiantil, es va endur els meus poemes i unes setmanes després em va dir que em dediqués a la filosofia... (riu). Li vaig fer cas i li estic molt agraït.

Les teves primeres lectures havien estat Els Cinc d'Enid Blyton i llibres similars...

A dins de l'aula teníem com una biblioteca on hi havia els llibres d'Els Cinc, d'Els Set Secrets i aquells van ser els meus primers llibres. Després em vaig llegir La transformació de Kafka, que em va fer entrar en una nova etapa.

Kafka o Dostoievski són autors que t'han marcat, oi?

El meu avi em va regalar Els germans Karamàsov, en la traducció de Joan Sales de Club Editor, l'any 1981. Sempre apunto la data quan llegeixo el llibre. Llavors jo tenia 19 anys i va ser el primer gran llibre que llegia i em va impressionar. Després vaig tenir un professor a la Universitat, en Joaquim Maristany, que era un gran expert en Dostoievski.

L'ésser humà no és només l'ésser que s'ha d'enfrontar a la seva pròpia mort, sinó que l'ésser humà és l'ésser que s'ha d'enfrontar a l'absència dels altres

Joan Carles Mèlich - Sergi Alcazar

A la Universitat Autònoma de Barcelona, on estudies, et trobes professors com Octavi Fullat...

Havia tingut un llibre seu a 3r de BUP, com a llibre de text, i era l'únic nom que em sonava quan vaig anar a apuntar-me a Filosofia. L'Octavi em va impressionar per dues coses: l'una era la manera de donar la classe, completament diferent dels altres professors, passejant per la classe i mirant-te, i sempre vaig pensar que jo voldria fer les classes com ell i, de fet, ho faig sempre. Em passejo per la classe, sense papers, com a molt amb un esquema. I la segona cosa que em va impressionar de l'Octavi era el seu interès en la filosofia existencial. Havia fet la tesi sobre Camus i a mi la filosofia existencial, que vol dir de la vida, sempre m'ha interessat: Sartre, Camus, però també e Samuel Beckett o Eugen Ionescu. Recordo quan vaig llegir La nàusea, de Sartre, o L'estrany, de Camus. I, després, Heidegger, òbviament, que va ser molt important en aquell moment.

De fet, com deies, vas fer el treball de llicenciatura sobre ell...

I em va servir per adonar-me que m'havia de separar de Heidegger. I no perquè fos un nazi, que també ho era, sinó perquè la seva filosofia no contempla l'alteritat. És una analítica existencial del desain, de l'ésser humà com a existent. I això és el que critica Martin Buber, en un dels seus llibres que caldria recuperar, titulat El problema de l'home, que no hi ha ètica en Heidegger. Això també m'ho va fer descobrir Levinas. I per mi una filosofia que no contempla l'ètica és una filosofia normalment perillosa, que no m'interessa.

Descobreixes Levinas, Foucault o Derrida, però, després d'acabar la carrera?

Jo vaig acabar la carrera el 1983 i, tot i que va ser Maristany el primer que em va parlar de Levinas, no va ser fins després, a mitjans dels 80, que vaig començar a llegir-lo. El que em va permetre fer aquest salt va ser la meva estada, a finals dels vuitanta, a Alemanya amb el professor Waldenfels.

Bernhard Waldenfels és algú molt important per a tu...

Vaig anar durant tres períodes curts a la Universitat de Bochum, i Waldenfels em va ensenyar a llegir Levinas d'una manera no estrictament com a filòsof jueu, sinó com a filòsof i prou, acostant-lo a un altre pensador com Michel Foucault.

Un altre dels seus mestres, una persona que et marca profundament, és el desaparegut Lluís Duch. Com el recordes?

Si hagués de triar d'entre els meus mestres el més important, triaria en Lluís Duch. Realment va ser el mestre que ho estat durant més anys de la meva vida. Fins a la seva mort ens hem estat veient un cop al mes mínim amb un grup de lectura que tenim a la Universitat Ramon Llull i que dirigeix Francesc Torralba. Duch va ser fonamental, perquè aporta una filosofia nova, diferent, original, centrada en el llenguatge. Tot gran pensador és un creador de paraules i Duch ho és.

Un altre tema que t'ha interessat és la relació entre filosofia i Holocaust.

Sempre m'ha fascinat la qüestió del mal, que és un gran tema filosòfic. Com explicar el mal, per exemple. Tot el que llegia no m'acabava d'agradar fins que vaig llegir Si això és un home de Primo Levi. Va ser un dels altres llibres que em va canviar la vida i que vaig descobrir per casualitat. També per casualitat, el meu editor de llavors, Esteban Mate, d'Anthropos, em va posar en contacte amb el seu germà del professor Reyes Mate, del CSIC, que tenia un grup de recerca a Madrid sobre filosofia després de l'Holocaust. A partir d'aquí vaig començar a estudiar amb profunditat la qüestió de l'Holocaust i la memòria, entrant en una sèrie d'autors que no coneixia fins llavors.

Aquesta aproximació al mal es pot trobar a la distinció que fas entre ètica i moral. Dius, amb una frase que pot resultar provocadora, que el nazisme no estava mancat de moral sinó d'ètica.

Jo sempre he trobat ximple la distinció clàssica entre ètica i moral, reduint l'ètica en una mena de filosofia moral. Llegir autors com Levinas o Foucault em permet entendre d'altres coses i, a partir d'aquí, la definició que faig servir de moral és la que fa servir Foucault a la introducció del segon volum de la Història de la sexualitat, com un conjunt de normes, de principis, de valors, d'hàbits, de regles d'una societat concreta en un moment determinat de la seva història. Per tant, la moral és social i cultural.

 

No creus en una moral metafísica?

Crec que hi ha molta gent que defensa una moral metafísica i aquests són els més perillosos. Crec que la moral és cultural i té una genealogia: hem arribat a creure això i, per tant, podem canviar la moral. Ara, sí la moral és metafísica i existeix el bé absolut, aquesta moral és molt perillosa. Ens hauríem de protegir d'aquells que parlen en nom de Déu, de l'absolut, del bé, i d'aquí ve el títol del llibre, Contra els absoluts. La idea que tinc d'ètica és levinesiana i foucaultiana, l'ètica és una relació amb l'altre, una resposta a una demanda de l'altre -i aquí s'hi pot veure Levinas-, i també la construcció d'un mateix en relació a l'altre, l'ètica de la cura de si que diria Foucault.

És a dir, la teva idea d'ètica està molt vinculada a la compassió i al que en dius, passar del ser al ser-hi...

Això ho vaig descobrir llegint un dels millors escriptors dels nostres temps, Philip Roth. Al seu últim llibre, Nèmesi, llegint la traducció excel·lent de Xavier Pàmies, vaig trobar que al protagonista li diu a la seva exparella "encara que t'haguessis quedat a cuidar els nens que s'han mort de pòlio, s'haurien mort igual", i aquest li respon: "no es tracta de ser, sinó de ser-hi". Això va ser una revolució, perquè aquesta diferència que permet el pronom feble només en català es podia dir d'aquesta manera i que avala el català com a llengua filosòfica de primera!

Fantàstic!

Aquest pronom feble és una carregada en profunditat contra Heidegger, que a la primera frase de La prosa de la vida resumeixo: "L'oblidat no era el ser sinó el ser-hi". El que està oblidada no és l'ontologia sinó l'ètica.

En aquesta conversa has citat més a novel·listes que a filòsofs clàssics. Quina importància va tenir per vostè la literatura?

Hi ha un moment en què descobreixo que el pensament que més m'interessa el trobo més ben expressat en grans escriptors que en alguns filòsofs. Hi ha filòsofs que són importantíssims per a mi, com Montaigne, com Nietzsche, com Schopenhauer, com Wittgenstein, com Levinas, com Foucault, com Derrida, com Judith Buttler, ... Però, dit això, quan vaig enrere, m'interessa més Dostoievski o Tolstoi que Hegel o Kant. Levinas diu a El temps i l'altre que tota la filosofia no és res més que una meditació sobre Shakespeare. En la filosofia grega, m'interessa més la idea de justícia de l'Antígona de Sòfocles que no pas la de La República de Plató.

Ignasi Moreta diu que als teus textos hi ha l'ambició d'un escriptor. Et reconeix com a escriptor?

Això li agraeixo a l'Ignasi, però així com en la paraula filòsof m'hi sento bé, per la seva humilitat -el filòsof és qui desitja saber i no sap-, la idea d'escriptor em semblaria molt arrogant atribuir-me-la. Em fa molta por.

De tota manera, ets un bon lector. Com llegeixes?

Amb un llapis a la mà. George Steiner diu que és la manera de llegir. Un lector ha de llegir amb un llapis al costat i amb un quadern al costat. Quan escric ho faig amb ploma i amb tinta de color violeta, per exemple. M'agrada perquè és el color de l'ambigüitat, no és un color pur. En això, com tantes coses, sóc molt seguidor de Duch.

M'interessen més Dostoievski o Tolstoi que Hegel o Kant


Joan Carles Mèlich - Sergi Alcazar

Tu defineixes l'ésser humà com un transgressor o un desertor...

Per mi és clau la lectura literària dels textos bíblics. I, d'entre aquests, la paràbola del bon samarità, on ja es veu la distinció entre moral i ètica. Amb en Duch n'havíem parlat molt i Reyes Mate també ha escrit sobre això. Duch deia que tothom té moral, per bé o per mal. Els tres personatges que passen per davant del jueu ferit tenen moral, però només el samarità té una resposta compassiva, intenta ajudar. I el samarità ajuda activament l'home ferit en contra de la seva moral. Si el samarità no hagués transgredit la seva moral, hauria passat de llarg. La resposta ètica del samarità és transgressora davant la seva pròpia moral.

De fet, el samarità seria l'anti Eichmann...

Ben vist! En el cas d'Eichmann no és un dèficit de moral, sinó d'excès de moral. Es limitava a complir la llei i per això no m'estranya que cités l'imperatiu categòric de Kant. Hannah Arendt diu que Eichmann no va entendre Kant, però jo no n'estic tan segur.

Tu ets crític amb l'ètica de Kant...

En això segueixo la crítica de Schopenhauer quan diu que és totalment kantià en la Crítica de la raó pura, però totalment antikantià en la Crítica de la raó pràctica. Em passa el mateix. No m'agrada gens el Kant de la Crítica de la raó pràctica perquè basa l'ètica en el compliment de l'imperatiu categòric, per tant en la llei, i no en la resposta.

De fet, vivim en temps que el compliment estricte de la llei i la vella màxima de "dura lex, sed lex" es contraposa a qualsevol demanda política...

Jo crec que justament les circumstàncies o les situacions, com dic en el meu llenguatge, porten a posar en qüestió les lleis. Com a mínim a posar-les en qüestió. Com a mínim a posar-les en qüestió, perquè la mala consciència de la llei és un altre dels conceptes fonamentals de l'ètica. Sense culpa o vergonya no hi ha ètica i no hi hauria d'haver política, tampoc, sense culpa o vergonya. A mi em sembla que el moment present, en el cas de Catalunya, és un dèficit ètic i una inflació moral, que es veu clarament en el cas de la vergonya: Si partim de la base que ser ètic vol dir no considerar-se suficientment bo, aleshores el que hauríem de fer tots és no posar l'accent en l'obediència a la llei, sinó en la mala consciència de la llei. I, per tant, escoltar -com a mínim escoltar- aquells que se suposa que no compleixen la llei i pensar que potser els qui defensen la llei estan equivocats.

"Viure és perdre la compostura", dius al llibre...

Només qui perd la compostura està atent a les situacions. Si no perds la compostura, ets un fanàtic. El fanàtic és qui compleix la llei "a rajatabla", siguin quines siguin les circumstàncies. Quan a Eichmann li pregunten si hauria matat al seu pare, ell respon que si el Führer li hagués ordenat, sense dubtar-ho. Aquest és un exemple de fanatisme que, per desgràcia, no ha desaparegut després d'Auschwitz.

És curiós, perquè sovint s'ha dit que Eichmann era un buròcrata exemplar més que no pas un fanàtic...

Si fem cas a Kafka, el nostre és un temps de funcionariat. El nostre és un món de funcionaris. I no em refereixo als funcionaris com a professionals, que jo en sóc també, sinó com a categoria antropològica d'aquell que fa la seva feina.

Aquest és el pitjor fanàtic?

Un fanàtic de la feina i, per tant, de l'ordre. Hi ha un text de Bertolt Brecht, de Les històries de calendari, que ha traduït Feliu Formosa a l'editorial Adesiara, on es diu que un funcionari que pensa és un mal funcionari per l'esquema burocràtic. No pot pensar, ha de complir ordres. Vivim en un temps de funcionariat i es veu a l'escola i a la Universitat d'una manera claríssima. A mi m'obliguen a usar un llenguatge pedagògic amb el qual no estic d'acord. Parlem d'educació amb un llenguatge tecnoeconòmic, com quan parlem de competències...

Vostè és molt crític amb aquesta lògica de les competències en món educatiu...

Competència és una paraula que pot ser molt interessant, però quan entenem l'educació d'acord amb la lògica de les competències, les Humanitats desapareixen. Que és el que està passant. Les Humanitats no entren dins la lògica de les competències, no serveixen per res! No ens ajuden a ser millors. Si la literatura ens fes bones persones, seria fantàstic, però com diu Steiner, al costat dels camps d'extermini es llegia a Goethe i s'escoltava a Beethoven. Les Humanitats no ens fan ni millors ni pitjors, són ambigües com diria Duch, però en la lògica de les competències, que és la lògica economicista, no tenen sentit. Si la pregunta és per què hem de llegir els clàssics, val més que no es llegissin. La rosa floreix sense perquè, com deia Angelus Silesius, doncs les Humanitats, igual.

 Si no perds la compostura, ets un fanàtic

Joan Carles Mèlich - Sergi Alcazar

Com a mestre de futurs mestres, què intentes ensenyar?

Deia el meu amic i mestre Jaume Cela en una xerrada als meus estudiants de l'Autònoma que el més difícil és trobar la distància adequada entre mestre i deixeble. Això també és una qüestió ètica, perquè no hi ha manuals per trobar-la. Intento que els meus estudiants aconsegueixin trobar-la: ser propers quan l'altre et demana que ho siguis i separar-te'n quan, encara que no t'ho diguin, cal que l'altre comenci a volar.

Ni dalt de la tarima ni fent-se amic dels alumnes...

A vegades cal baixar de la tarima, però quan s'ha de fer això no ho sabem ni ho podem saber. Cal una sensibilitat cap a l'altre que és el més important en un educador.

Sobre la tecnologia, creus que no és només un canvi tècnic sinó una imposició d'un model de vida...

La gent no entén que la tecnologia no és el canvi purament tècnic de la ploma estilogràfica a la màquina d'escriure. Això és no entendre la tecnologia. La revolució tecnològica no és un canvi de mitjans, sinó de lògica. Hem adoptat com a model de vida la velocitat, que és un dels grans valors de la tecnologia. Això és perillós, no per la velocitat mateixa, sinó per la lògica de la velocitat que no es pot convertir en el gran referent de la vida humana.

Per acabar, volia comentar la teva definició personal com a metafísicament agnòstic i èticament cristià...

Ara ho diria d'una altra manera: Sant Pau a la primera carta als cristians de Corint parla de la fe, l'esperança i la caritat o l'amor, i diu que aquesta darrera és la més important dels tres. Jo no tinc fe, m'agradaria tenir-ne però no en tinc; no tinc esperança, més aviat el contrari. Però intento tenir caritat. Amb mala consciència, però intento ser compassiu. A mi em preocupa la gent que té fe i té esperança però no té caritat. Si hi ha amor, si hi ha compassió, si hi ha caritat, si hi ha preocupació per l'altre, la fe i l'esperança es poden posar entre parèntesis.