Després de guanyar el Premi Llibreter i el Crexells per Gegants de gel, l'escriptor valencià Joan Benesiu, pseudònim literari del professor Josep Martínez Sanchis (Beneixama, 1971), torna amb Serem Atlàntida, una ambiciosa novel·la sobre la identitat personal i europea, en un moment de crisi col·lectiva, posant èmfasi en la relació entre aquesta identitat i la memòria i reflexionant, en un relat ple de referències culturals creuades, en la idea de frontera. Hem aprofitat una visita a Barcelona per parlar amb ell.

Joan Benesiu/ACN

Com es proposa escriure una novel·la com aquest després de l'èxit de Gegants de gel?

Posar-se a escriure després de guanyar el Crexells i el Llibreter suposa un repte. Però, jo em plantejo a escriure Serem Atlàntida sabent que es publicarà. Totes les novel·les i l'assaig que havia escrit fins ara no sabia mai si es publicaria i això et carrega d'una gran responsabilitat.

Això és ben diferent del cas de Gegants de gel, que va ser autoeditada en la primera edició.

Gegants de gel va patir prou, i ara després d'aquell llibre sabia que aquest veuria la llum d'una manera fàcil. Com deia, això és una gran responsabilitat, però jo no volia deixar de gaudir del fet de l'escriptura. Fins ara escrivia sense saber si s'anava a publicar, només pel gaudi d'escriure, i això no volia perdre-ho. M'ho vaig prendre com un exercici de gaudir, però hi havia el repte de veure què en sortiria.

Ha superat el repte amb una novel·la d'una gran ambició.

No m'ix d'una altra manera! (riu) Gegants de gel ja ho era d'una altra manera, en el sentit que ho és l'art. Jo quan escric vull acostar el fenomen de l'escriptura al fenomen artístic. Per a mi la literatura és això i pretenc no seguir el camí de l'entreteniment. Intento escriure alguna cosa que m'ompli com a creador.

Jo quan escric vull acostar el fenomen de l'escriptura al fenomen artístic

Vola alt escrivint! M'imagino que requereix un treball de concentració en cada paraula, cada frase, cada paràgraf...

He pogut treballar en el llibre sense fer cap altra cosa durant un temps considerable, però el cas és que el llibre necessita aquesta concentració de l'escriptor i, evidentment, del lector. El llibre exigeix un punt de concentració que espero que tingui una recompensa després de la lectura.

El llibre està ple de referències literàries, artístiques, cinematogràfiques, musicals, etc.. moltes vegades explícites i d'altres, implícites.

Aquest és el mapa on em trobo bé. Hi ha referències explícites perquè crec que s'ha de fer justícia a aquells autors, però d'altres són implícites perquè tampoc he considerat necessària escriure-les. La novel·la té un punt de connexió amb l'assaig que em permet citar les fonts i donar les referències. No vull que el lector se senti alliçonat, només que el lector tingui l'opció de lligar diverses referències.

Sebald i Magris són dos autors molt presents a la seva novel·la.

Hi ha haver un abans i un després de llegir Austerlitz, el primer llibre que vaig llegir de Sebald i l'últim que va escriure. A partir d'aquí he anat llegint totes les seves obres, reservant-me Els emigrats per un moment de plaer que no sé quan arribarà. L'escriptura de Sebald m'ha seduït i constituït com a escriptor. I en el cas de Magris és igual, tot i que potser no conec tan bé la seva obra, però aquella manera que té Magris de baixar el Danubi, veient com allò li porta connexions amb el paisatge, amb la història, és el que m'omple com a escriptor, com a viatger, com a europeu, en definitiva.

És una rara avis en la literatura catalana?

És possible que ho sigui, però no em preocupa en absolut. Per a mi, la literatura abans de ser catalana, anglesa o alemanya, és literatura. I jo sempre m'he acostat a la literatura d'una manera molt poc nacional. M'interessen coses de la literatura catalana i d'altres literatures, però a l'hora d'escriure no em sento vinculat a una literatura concreta, i molt menys a la valenciana. Els autors que m'agraden tant me fa d'on són.

A l'hora d'escriure no em sento vinculat a una literatura concreta, i molt menys a la valenciana

Abans parlaves de la consciència d'europeu i aquesta novel·la parla de les ferides a vegades mal curades d'Europa, que les relacions entre els personatges permeten treure a la llum.

En la construcció de la nostra identitat cal tenir present la memòria històrica, un tema molt tractat i polemitzat, però que per a mi té a veure amb Antígona, quan aquesta decideix soterrar el seu germà. Aquest moment, clau en la nostra cultura, encara l'estem patint. Tenim morts sense soterrar dignament i mentre això passa les cicatrius són obertes. No entenc com podem construir-nos endavant, si no tenim un poc de construcció de la nostra història. Això no vol dir, de cap manera, fent referència al passat, crec que la vida passa cap a davant, però no pot passar cap a davant si les coses del passat no estan tancades.

Hi ha un personatge que diu "un estat que vulgui la justícia ha de conservar i preservar la memòria de les víctimes".

És una indignitat que les víctimes no se sentin reconegudes, ni que sigui mínimament. A Alemanya hi ha unes llambordes molt discretes -els Stolpersteine- que homenatgen els deportats i són força discretes. No demano grans coses, però a Espanya això no passa o passa amb molta dificultat.

De tota manera, a la novel·la no parles de la memòria històrica de l'estat espanyol, sinó de zones com els Balcans.

Al llibre parlo, per exemple, del cas de Maria Teresa de França, Madame Royal, la filla de Lluís XVI i Maria Antonieta, que està enterrada a Kostanjevica, que des de la seva mort ha estat Àustria, Itàlia, Iugoslàvia i, finalment, Eslovènia. Ha viatjat per diferents països sense moure's de la seva tomba, i representa per a mi que la mort continua després de la mort de cadascú. Jo parlo de coses que tenen més a veure amb Europa que amb les nostres coses, perquè penso que les coses vistes des de fora són més clares que vistes des de dins.

Per què l'Imperi austrohongarès genera tanta nostàlgia literària?

Jo crec que sense adonar-nos-en el referent més pròxim de la Unió Europea és Àustria-Hongria, un imperi ple de nacionalitats, amb una tensió nacional molt forta però també amb una voluntat del govern d'intentar conjugar-les perquè no es trenqués. La Unió Europea també una entitat supranacional, amb tensions nacionals, però també amb aquella miopia que patia l'Imperi austrohongarès de creure's que duraria sempre. L'imperi era impossible que desaparegués i d'un dia a l'altre es va liquidar per sempre. També nosaltres creiem que la Unió Europea no es trencarà, malgrat les tensions que viu, però pot passar qualsevol cosa que el dia menys pensant la faci desaparèixer per sempre.

Creiem que la Unió Europea no es trencarà, malgrat les tensions que viu, però pot passar qualsevol cosa que el dia menys pensant la faci desaparèixer per sempre

Els dos personatges principals, en Mirko i la Clara, es van retrobant en uns viatges molt particulars.

El viatge és una referència evident a Serem Atlàntida com ho era a Gegants de gel. Per a mi el viatge representa la inestabilitat de les nostres vides. I com que vivim en una època completament guanyada pel simulacre, en què la vida s'ha convertit en una simulació de nosaltres mateixos, els dos personatges busquen en el viatge fugir d'aquest simulacre i trobar autenticitat. I aquí hi ha la trampa en què els protagonistes cauen com hi caiem tots quan viatgem: busquem l'autenticitat que ningú ha vist -i que també és una falsificació- per poder-ho explicar. I volia fer caure els personatges en el parany de creure que el turisme pot omplir els buits de la nostra existència, quan jo crec que no deixa de ser una activitat més del fruir del capitalisme. Viatgem perquè tenim diners per fer-ho i punt, malgrat que ens agrada revestir el viatge de construcció d'alguna cosa important.

Hi ha uns personatges secundaris que viatgen a situacions absolutament extremes. Això pot ser el nou pas en aquesta recerca de "l'autenticitat" de les experiències?

Llegint coses per construir la novel·la vaig descobrir que hi ha gent que paga una pasta per anar a la guerra, que és l'esdeveniment més extrem, com a turista. No és una activitat majoritària però existeix aquesta banalitat tan terrible de voler fer-se una selfie amb una guerra de fons.

De fet, a vegades es denuncia el turisme banal que vista els camps d'extermini sense respecte per tot el que va passar allà, fent-se selfies i fotografies com si no hi hagués passat res.

Els camps de concentració són part de la memòria, però si esdevenen un parc temàtic per atraure turistes, malament rai.

Creiem que el turisme pot omplir els buits de la nostra existència, quan no deixa de ser una activitat més del fruir del capitalisme

La qüestió de la falsificació o l'autenticitat queda reflectit en la visita a Txernòbil, quan algú manipula l'escena amb un objecte, que l'endemà ja serà retratat com si fos autèntic.

Aquell sabotejador és conscient de l'assumpte i, mentre viatja a llocs autèntics contribueix a la inautenticitat. És molt fàcil: tu deixes una cosa, com una nina, i l'endemà allò ja serà retratat com a autèntic i tothom pensarà en la nena que va deixar la nina sense plantejar-se si és una manipulació. Ja no existeixen llocs autèntics: el capitalisme és arreu i provoca aquestes coses. Per tant, al capitalisme ja l'interessa aquest tipus de manipulacions.

Per què diu que Mirko i la Clara porten la literatura a l'extrem?

A mi m'interessa que la novel·la sigui una obra d'art trenada amb la vida. Té un poc a veure amb el que deia Nietzsche que l'art és l'únic que pot dur la nostra voluntat a un altre terreny. Quan llegeixo m'agrada que la literatura intervingui a la meva vida i això és el que els passa als personatges. Agafen la literatura i la converteixen en vida, per exemple a través dels contes de Patricio Pron. A vegades viatgem per conèixer la ciutat on va viure un escriptor, la seva tomba, o l'escenari d'una obra, però ells fan un pas més, arribant a encarnar les trames d'un llibre.

Potser algú acabarà anant a taller-se els cabells a París, com passa a la novel·la.

Potser ho faré jo (riu).

De fet, París és un dels escenaris de la novel·la. Què té la ciutat per continuar sent escenari de novel·les, quan sembla que ja està tot dit?

París està infinitament literaturitzada, retratada al cinema... La meva primera novel·la, Intercanvi, passa a París i aquesta és una mena de retorn. París per a mi és una ciutat plena de referències literàries, que ha estat el centre del món al segle XIX en disputa amb Viena, i aquesta novel·la que té una certa permanència del segle XIX. A banda, hi ha la qüestió dels escacs, que es viuen amb molta intensitat a París, per exemple als Jardins de Luxemburg, com apareix al llibre, i que a mi, particularment, m'agraden molt.

París per a mi és una ciutat plena de referències literàries, que ha estat el centre del món al segle XIX en disputa amb Viena, i aquesta novel·la que té una certa permanència del segle XIX

Què hi ha de vostè en el narrador de Serem Atlàntida?

Un escriu des de la seva emoció i la seva perspectiva. Pots fer el que et doni la gana però el que t'ha emocionat i has viscut és més fàcil que es converteixi en literatura.

La novel·la trenca amb la literatura de trama a la qual estem acostumats.

A mi m'interessen molt els llibres on la trama s'esvaeix. Sóc incapaç d'explicar-te la trama de Doctor Pasavento de Vila-Matas, per exemple, o d'El Danubi, de Claudio Magris, que no se sap si és una novel·la, un assaig... I aquesta literatura a mig camí de la novel·la i l'assaig, en què la trama no és el més important, és la que m'agrada. Però, no deixa de ser una novel·la, amb personatges i una certa acció, però no és un thriller. Hi ha un esdevenir tranquil dels personatges per Europa, però hi ha personatges. Fins i tot d'intersexuals.

Per què són tan importants a la novel·la les qüestions relacionades amb la sexualitat?

En la construcció de la identitat també hi ha problemes amb els personatges. El personatge de Clara té alguns problemes: No és una persona clara ni transparent, malgrat el nom. El que fet que tinguem moltes possibilitats de conduir la nostra sexualitat en un terreny on les coses no estan tan estrictament clares com era anys enrere, d'alguna manera, ha convertit la nostra sexualitat en un enigma. Això és una sort, perquè aquesta exuberància de la vida és necessària, però també fa que això afecti els personatges. Mirko, seduït per Clara, que no li farà gens de cas, voldria canviar les fronteres, però a vegades les fronteres no canvien. A mi m'interessava aquesta investigació sobre la sexualitat i les dificultats que hi ha per definir algunes coses d'aquesta sexualitat. La vida és complexa, malgrat que es facin asseveracions molt rotundes sobre sexualitat o sobre qüestions de gènere, i aquests personatges també ho són.

El que fet que poguem conduir la nostra sexualitat en un terreny on les coses no estan tan estrictament clares com era anys enrere ha convertit la nostra sexualitat en un enigma

La identitat, de fet, és clau en la novel·la. De Mirko no en sabem gairebé res.

És un tipus de parla català, amb nom italià, però finalment sembla que no és ni una cosa ni l'altra. I hi ha una cerca sobre d'on prové aquesta identitat. Si t'hi fixes, el llibre està ple de referències que actuen com a espill: l'Imperi austrohongarès, del qual ja hem parlat, i, per altra banda, la qüestió de l'homosexualitat. Al llibre hi ha diversos personatges vinculats a l'homosexualitat: el nàufrag de l'illa de l'Assumpció, Pasolini, Clara, Winckelmann...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Lara ACN
Llibres

Ofrenar-se

Bernat Dedéu