L'historiador Joan B. Culla i Clarà (Barcelona, 1952) ha estat un testimoni privilegiat de la història del segle XX. Amic i confident dels presidents Tarradellas i Pujol, expert en els partits polítics catalans, protagonista de les guerres culturals dels anys 80-90, apassionat per Israel, polemista entusiasta i mestre de generacions de periodistes, acaba de publicar La història viscuda, unes memòries que arriben fins a les conseqüències de l'actual procés independentista. Conversador hàbil, l'hem entrevistat perquè ens expliqui les claus d'aquest nou llibre.

Joan B. Culla - Sergi Alcazar

Joan B. Culla/Sergi Alcázar

Aquest és el llibre d'un home del segle XX?

Clarament. O si es vol, de la segona meitat del segle XX.

I no és prematur que un home de la segona meitat del segle XX escrigui les seves memòries?

És possible, però jo tinc la sensació que a mi ni a ni ningú ens poden assegurar que viurem 100 anys.

Tot i la longevitat dels seus pares...

El meu pare els va viure de sobres i la meva mare va pel camí, sí. Però jo tinc la sensació que si a la meva vida hi ha coses interessants, aquestes coses són al darrera, ja les he viscut. I si en els pròxims 20 anys estic en forma i em passen coses interessantíssimes, ja en faré un segon volum. Però, ho dubto.

Diu que a vegades podria pronunciar la frase de Roy Batty, el replicant de Blade Runner, "jo he vist coses que vosaltres no creuríeu..."

Molt notòriament en l'àmbit del periodisme, per exemple. He tingut la sort de viure de prop una evolució de la professió. Des dels anys 70 quan el nombre de mitjans i periodistes era reduit i tots es coneixien -quan vaig fer els primers amics periodistes-, vaig viure el creixement exponencial de la professió, la multiplicació de mitjans, vaig col·laborar en els nous mitjans, que es van omplir d'exalumnes meus, i, desgraciadament, he viscut la davallada provocada per la crisi econòmica, que, entre altres coses, ha precaritzat la feina dels periodistes. Per això als periodistes joves, alumnes o exalumnes, els explico que jo he vist redaccions pletòriques, temps i recursos per treballar els temes...

Comencem pel començament. Vostè és fill únic d'una família treballadora i notòriament precoç en la lectura de diaris, llibres...

Vaig néixer en una casa on hi havia unes poques desenes de llibres, en general novel·les que el meu pare havia llegit de solter. Aquesta era tota la biblioteca. No hi havia llibres d'història i la primera enciclopèdia la van comprar a demanda meva. En aquestes condicions, sense cap tradició universitària ni d'estudis superiors a la família, es pot dir que jo vaig sortir precoç. Des que vaig aprendre a llegir, que va ser bastant aviat, vaig començar a llegir els diaris que arribaven a casa, potser sense entendre'ls i a partir d'aquí vaig començar a retallar diaris i a interessar-me pel que passava al món. I molt aviat, als 10 o 11 anys vaig declarar solemnement als meus pares que volia ser historiador!

Els seus pares no s'ho van prendre massa bé...

No devien saber què volia dir ser historiador, però, a més, devien pensar que ja em passaria. Com si hagués dit que volia ser astronauta.

Hi ha un moment en que la decisió ja és ferma...

Quan acabo la secundària i he d'entrar a la Universitat, un dia m'encaro amb el meu pare i li dic que vull fer Filosofia i Lletres. I el meu pare, que era un encarregat de la Hispano Olivetti pel qual els seus referents eren enginyers, reacciona fatal. Dic de broma que si li hagués dit que volia ser boy al Molino no hauria reaccionat pitjor. Primer perquè no sabia com s'agafava això de Filosofia i Lletres, però, sobretot, perquè no sabia quin futur tenia. Recordo la frase: "I què seràs, un pobre mestre? Et moriràs de gana". He de dir que, quan va veure que treia bones notes, la seva actitud va canviar i, com que va viure molts anys i em va poder veure publicar llibres, al final ja estava entusiasmat.

Descriu molt bé la Universitat dels anys 70, amb canvis de calendari, assemblees, vagues...

Sempre explico que vam començar l'octubre de 1970, i al cap d'un mes o dos va començar el Procés de Burgos. Va ser arribar i topar amb una Universitat hiperpolititzada amb un moviment estudiantil molt potent, vagues d'alumnes i professors -els Penenes-, protestes, etc. Va ser una entrada brusca.

Vostè va ser "company de viatge" dels comunistes.

A la Facultat la força hegemònica era el PSUC i a principis del curs 1974-75 el règim es va treure de la màniga unes eleccions a representats estudiantils per mirar de controlar un moviment d'estudiants desbocat. Aleshores, el PSUC va decidir participar-hi, com havia fet amb els Sindicats Verticals, i va buscar gent independent i coneguda entre els companys perquè no es veiés que era estrictament de partit. Jo, conscient de què feia, m'hi vaig presentar encantat. Vaig ser un "company de viatge" o com deia el règim "de tonto útil al servicio del comunismo". Això em va permetre assistir a juntes de Facultat, interlocutar amb vicerectors, amb degans. Una experiència molt útil, posteriorment. De tota manera, quan el responsable del PSUC em va proposar, entre frases implícites, que m'incorporés al partit, els ho vaig agrair però ho vaig declinar. Acabava la tesina i me n'anava a la mili, no tenia temps per dedicar-me a la política clandestina. També perquè començava a intuir que jo no estava fet per seguir disciplines, més enllà de la que jo m'imposava, de grups, partits, sectes...

Tampoc de l'Opus Dei.

El PSUC et deia què havies de pensar sobre els temes polítics, però l'Opus, que també em va intentar captar, et deia com havies de viure.

Si en comptes de dir-li que volia ser historiador li hagués dit al meu pare que volia ser boy al Molino no hauria reaccionat pitjor

Joan B. Culla - Sergi Alcazar

Joan B. Culla/Sergi Alcázar

La seva tesina sobre el grup de L'Opinió li permet conèixer gent d'abans de la guerra civil, com Joan Casanelles o, especialment, el president Josep Tarradellas.

Quan m'hi vaig posar no pensava com acabaria tot plegat. Vaig començar mirant papers, però algú em va dir que hi havia encara gent viva d'aquella època. I va ser quan vaig conèixer en Joan Casanellas, que em va facilitar el contacte del president Tarradellas, amb qui vaig passar l'1 de setembre de 1975, del matí al vespre a Saint-Martin-Le-Beau, tots dos sols.

A més, el seu estudi va fer que visqués el 20-N a l'Arxiu de Salamanca.

El mateix que m'havia dit que busqués les fonts orals em va dir que hi havia un arxiu a Salamanca que estaria bé que visités. Em van explicar com ho havia de fer per anar-hi, vaig fer la sol·licitud a un vicealmirall de confiança de Carrero Blanco, que ja era mort, i vaig rebre l'autorització per anar-hi la tardor del 75. Jo tenia pressa per llegir la tesina i no podia esperar a què passaria amb la malaltia d'en Franco. L'atzar va voler que quan feia tres dies que era allà el Dictador es morís. Vaig tenir la sort, tirant-hi barra, de poder acabar la feina que em quedava aquell matí mateix i a la tarda vaig poder tornar a casa amb els objectius coberts però amb l'estranya experiència de viure el fet que tots esperàvem, no entre gent còmplice, sinó entre gent que lamentava la mort del seu "Caudillo".

Quan coneix a Tarradellas, aquest li diu una frase lapidària...

Només seure, després de les frases introductòries, em va dir "Amic Culla, a mi el passat no m'interessa, només m'interessen el present i el futur". Tot i que vaig estar temptat de marxar no vaig dir res, perquè de seguida vaig entendre que era una declaració de principis per deixar-me clar que no era un vell nostàlgic escorat al passat, sinó que es considerava un polític en actiu i amb futur.

A partir de llavors hi ha una relació estreta amb el President?

Quan vaig acabar la tesina li vaig enviar una còpia, que no sé si va rebre, però la sorpresa va ser que aquell Tarradellas que la tardor de 1975 ningú no coneixia, en dos anys, va tornar com a President de la Generalitat restaurada. Va passar de l'anonimat a la fama, i quan va tornar va ser capaç de convocar una gentada, entre ells un servidor. De tota manera, mentre va ser President no vaig fer res per veure'l. Rebia un parell de felicitacions l'any, però per escrúpol no vaig buscar el contacte.

I com va ser la retrobada?

Ens vam trobar en un acte al Casal Bonavista, que dirigia en Casanellas i on jo havia de fer una conferència sobre Joan Lluhí i Vallescà. En Casenellas li va dir "President, no sé si te'n recordes d'en Culla?" i ell, posant cara d'enfadat, va dir: "Jo sí que me'n recordo, però el qui no vol saber res amb mi és ell!". Jo li vaig explicar que no havia gosat molestar-lo i vam quedar d'acord per anar-lo a veure. A partir d'una primera trobada cada mes i mig l'anava a veure, fèiem petar la xerrada i si no hi ha anava, perquè estava molt enfeinat, el president em trucada: "Culla, què esteu enfadat amb mi que no veniu a veure'm?". Fins poc abans de morir vam mantenir una relació molt franca. Era un personatge molt interessant, peculiar, d'una altra època, que havies de saber portar. Va ser un privilegi haver tingut aquesta relació.

Aquests anys són els que s'introdueix al periodisme i a la Universitat, oi?

Des de nano el periodisme em va temptar, però vaig consultar-ho amb els Germans de La Salle Comtal, on jo estudiava, però llavors el periodisme no tenia rang d'estudis universitaris i tenia el prestigi que va tenir després, i em van recomanar estudiar una altra cosa. La sort va fer que de tornada de la mili trobés feina a l'Autònoma, justament a la Facultat de Periodisme. Jo ja havia començat a conèixer alguns periodistes -Miguel Ángel Bastenier, Mateo Madridejos, Lluís Bassets, Xavier Batalla o Anna Balletbó- quan estudiava Història però quan vaig aterrar a la facultat en vaig conèixer molts més. Allò era la fàbrica...

A l'Autònoma mestre de moltes generacions de periodistes...

Jo no sé si mestre, però si més no, professor d'unes quantes generacions de periodistes. Com que jo tenia el cuc del periodisme, gràcies als companys periodistes em va ser fàcil començar a publicar als diaris.

A la Transició comença la seva llegendària col·lecció de papers de partits polítics?

Vaig començar a la Universitat, recollint pasquins i octavetes clandestines que circul·laven. Portava sempre una cartera i recollia tot el que trobava, del PSUC, del PT, dels Estudiantes Marxistas-Leninistas... Però, quan vaig tornar de la mili em vaig trobar l'eclosió dels partits polítics i, com que havia fet la tesina sobre un partit polític, vaig començar a recopilar informació de partits, acumulant retalls de diaris, i revistes, programes, que recollia a les seus dels partits. Un parell de tardes a la setmana quan tornava de l'Autònoma em passejaves per les seus, com qui demana pel Domun, demanant documentació. Recordo una vegada que a la redacció de la revista Treball, del PSUC, em vaig deixar baixar a un magatzem ple de papers que havien d'anar al drapaire. Vaig sortir-ne eufòric, com un caçador que ha tingut una gran jornada.

I d'aquí, als congressos?

L'any 81 vaig anar al local d'Alianza Popular i el noi que em va atendre em va dir que hi havia un congrés a Barcelona on vindria en Fraga, i em va oferir una credencial per anar-hi. Va arribar el dia i me n'hi vaig anar. I d'aquí sorgeix un altre costum: anar a tots els congressos de partits polítics. Vaig descobrir que passaven coses interessants i podia recollir papers.

Encara avui hi va?

Ara he afluixat bastant perquè la tecnologia em permet accedir a la documentació molt fàcilment. En dos clics puc guardar i imprimir les ponències polítiques dels congressos. He sacrificat molts caps de setmana per anar a congressos i ara un ja es fa vell i mandrós.

Els partits ja no són tan permeables?

Va arribar un moment en què ja formava part del paisatge. A mi m'han fet broma que no es podia començar un congrés sense mi, però sí que és veritat que amb el pas del temps l'opacitat ha anat guanyant terreny.

I no serà perquè no han passat coses a la política catalana, com explica a El tsunami!

La veritat és que em vaig començar a trobar una cosa inimaginable anys abans: sessions a porta tancada on la premsa no podia entrar. Abans podies entrar i sortir, parlar amb qui volguessis, però els aparells han anat impedint que la gent de la premsa -jo sempre hi he anat amb credencial de periodista- hi accedís.

Vostè va dedicar la seva tesi al lerrouxisme, un moviment envoltat de mites i d'una importància cabdal a la història de Catalunya. Per què?

La tria del tema va ser un encert i del resultat n'estic francament content. Era un tema fonamental de la història de Catalunya al primer terç del segle XX i estava per estudiar. Hi havia un llibre d'un historiador madrileny bastant atípic, Joaquín Romero Maura, però no era un estudi sobre el lerrouxisme a Catalunya. M'hi vaig posar i hi vaig estar treballant durant 8 anys. Fa un parell d'anys, l'exalumne, bon amic i company Xavier Domènech preparava una classe sobre lerrouxisme i em va dir que s'havia rellegit el llibre i que s'aguantava perfectament. Alguns llibres publicats posteriorment, com El Emperador del Paralelo de l'amic José Álvarez Junco, han pogut beure del meu.

A la tesi va anar més enllà del mite del Lerroux enviat per Madrid...

Era conscient que tocava un tema incòmode, antipàtic, però em vaig proposar revisar els mites que envoltaven el lerrouxisme. Quan va sortir hi va haver qui va arrufar al nas dient que jo volia netejar la imatge de Lerroux per afavorir un neolerrouxisme, o que volia atacar al PSC dient-los que eren el nou Partit Radical. Era normal amb un tema polèmic per naturalesa com aquest.

El llibre li va presentar Jordi Pujol.

Això va servir per neutralitzar els guardians de les essències. A més, en Pujol va confessar que havia tingut un oncle lerrouxista!

Amb Pujol hi ha tingut una gran confiança, com ho va aconseguir?

No m'ha fet dipositari dels seus secrets, però sí. Explico al llibre com ens vam conèixer, quines relacions hi vaig tenir mentre va ser President i després i quina relació hi he tingut després de l'enfonsament del 2014. Això no pretén ser una biografia de Pujol, sinó que explico el Pujol que jo he conegut, i quines conclusions n'he tret.

Tarradellas em va dir "Amic Culla, a mi el passat no m'interessa, només m'interessen el present i el futur"

Joan B. Culla - Sergi Alcazar

Joan B. Culla/Sergi Alcázar

Volia preguntar-li per tres personatges. El primer, Max Cahner.

Era un personatge molt singular, de caràcter difícil. El vaig conèixer al vestíbul del vell aeroport del Prat, un dia que venien en Pierre Vilar i la seva dona a Barcelona. El Col·legi d'Aparelladors l'havia convidat a fer una conferència, i una companya d'estudis em va dir que buscaven algú que l'acompanyés. Per poc em desmaio, perquè Pierre Vilar era el gran mite. Vilar s'allotjava a casa d'en Max Cahner i ens vam trobar aquella primera vegada a l'aeroport. No ens vam tornar a trobar fins un parell d'anys després, quan va publicar-me la tesina sobre el Grup de L'Opinió. A partir d'aquí es va establir una relació molt amistosa amb en Max, que em va publicar la tesi, em va fer col·laborar als últims volums de l'Enciclopèdia, i quan va ser nomenat contra pronòstic Conseller de Cultura, em va agafar com a confident. 

I, a partir d'aquí?

La relació va continuar quan va deixar de ser conseller i va passar a ser editor de l'Avui. El vaig ajudar a trobar un director, l'Albert Viladot, però a partir d'un moment determinat vaig tenir la sensació que tenia una agenda pròpia i que m'utilizava a mi i a d'altres com "la seva gent" sense prèviament haver-nos explicat quins eren els seus objectius. Això va fer que la relació es refredés i quan Pujol el va descavalcar de l'Avui va considerar que l'havia deixat sol. Recordo que li vaig dir: "Max, si tu et pensaves que em cremaria a lo bonzo per tu, vas molt equivocat". No ens vam barallar, però jo vaig prendre distàncies.

El segon, Miquel Sellarés.

En Miquel és un amic entranyable, un patriota de pedra picada i d'una bona fe extraordinària. El vaig conèixer just tornat de la mili, perquè havia vist el meu llibre El catalanisme d'esquerra i volia publicar una revista que es digués L'Opinió. Ens vam caure bé i em va anar embarcant en múltiples idees i tinglados, com el Club d'Opinió Nacionalista Joan Fivaller, L'Opinió Catalana, etc. Jo sempre m'hi vaig deixar arrossegar. A més, quan el van nomenar director general de Seguretat, em va implicar com a professor amb els Mossos d'Esquadra, una tasca que he fet de bon grat i que m'ha portat a ser membre de la Junta d'Avaluació de l'Escola de Policia de Mollet.

I el tercer nom, Josep-Lluís Carod-Rovira.

Amb en Carod ens vam conèixer al voltant d'en Max Cahner cap a l'any 1983, quan ell era delegat de cultura a les comarques de Tarragona. S'organitzaven uns sopars a Barcelona amb gent de l'equip del conseller i amics. Ens vam anar trobant en tertúlies, en nits electorals quan va començar a fer carrera política, i de mica en mica vam anar descobrint afinats de fons: Som de la mateixa collita del 1952, ell és filòleg i jo historiador, però és un historiador entusiasta, i, a més, teníem la passió comuna per Israel. Sobre aquesta tríada es va consolidar una relació amistosa que ha sobreviscut a la política.

Vostè sempre ha estat un polemista aguerrit i entusiasme, defensant sempre un "nacionalisme desacomplexat".

Ara aquest concepte sembla desfasat, però quan jo vaig formular aquesta idea l'any 1987 el nacionalisme català estava acomplexat. No a les urnes, on en Pujol ja començava a acumular majories absolutes, sinó en els papers, en el debat d'idees, als articles d'opinió... Estava completament a la defensiva davant l'hegemonia del discurs social-maragallista de la Catalunya-Ciutat, la Barcelona hanseàtica cosmopolita i moderna enfront d'un rerepaís carlí de trabuc, arnat i resclosit. En unes jornades a Vic, organitzades pel Max Cahner, vaig pronunciar la conferència Per un nacionalisme desacomplexat. I, si hagués patentat la idea, hauria fet calers, perquè després l'ha fet servir molta gent. Volia dir que no havíem de demanar excuses ni perdó als intel·lectuals maragallistes, que no eren superiors a nosaltres ni èticament, ni moralment, ni estèticament. De mica en mica la situació va anar canviant.

En aquest entorn de guerra cultural sorgeix la Fundació Acta, de la qual s'ha parlat molt però fins ara no n'havíem llegit una crònica tan detallada.

No n'intento fer la història, però n'explico coses, perquè tinc una certa autoritat per fer-ho: En vaig ser president des de la seva fundació fins a la dissolució. La fundació va ser una conseqüència d'aquesta idea del nacionalisme desacomplexat. Per demostrar que no estàvem a la defensiva calia un instrument. No n'hi havia prou amb la feina de guerrilles que cadascú feia i vam agrupar-nos una sèrie de gent: Pilar Rahola, Josep Gifreu, Isidor Marí, Vicenç Altaió, Oleguer Sarsanedas, Vicenç Villatoro, Albert Viladot, Jaume Colomer Josep Maria Solé Sabaté, als quals s'hi van afegir Vinyet Panyella,, Albert Rossich, Imma Tubella, David i Lluís Jou i Pere Gimferrer. Un dia, Carles Ferrer Salat em va dir: "vosaltres sou el think tank de Convergència". A mi no em va saber greu, sobretot pel fet de ser considerats un think tank, perquè la relació amb Convergència la podríem discutir més o menys, però és evident que les misses venien de l'entorn de Convergència. D'on havien de sortir? Ja ho vam provar amb la Diputació, però ens van fotre la porta als nassos. Però, la veritat és que en els rengles de Convergència vam despertar més recels que complicitats.

En aquest capítol de la passió polemista, hi té un capítol important Israel.

A vegades hi ha hagut gent que m'ha preguntat si era jueu. De fet, un periodista català que havia passat molts anys a l'estranger em va preguntar com era que dient-me Joan Baptista podia ser jueu (riu). No he tingut mai res amb el judaisme, ni sóc dels que diuen que el cognom és d'origen jueu. No m'he preocupat mai d'això, però des d'adolescent he tingut aquesta dèria. Dec ser un home de poques idees però fixes, perquè aquesta dèria adolescent l'he anat madurant amb centenars de lectures, escrivint llibres sobre el tema...

De fet, el seu llibre Israel, el somni i la tragèdia és una referència sobre el tema en català.

Va ser un èxit sorprenent, realment. Fa més de 20 anys que faig un curs de doctorat sobre el tema i he tingut alguns centenars d'alumnes.

Una figura que l'influeix és Jaime Vándor.

Vaig tenir la sort que el primer jueu de veritat que vaig conèixer va ser en Jaime. De jueus, com de tot, n'hi ha de tota mena, però jo vaig tenir la sort de conèixer un tipus que era d'una qualitat humana admirable i que tenia una vivència personal impressionant: Supervivent de l'Holocaust a Budapest, l'any 1944-45. El vaig tenir de professor, em va facilitar lectures i contactes i em va portar a ser fundador de l'Associació de Relacions Culturals Espanya-Israel, fet que em va permetre viatjar per primera vegada a Israel. Jo, fins llavors, era un expert en Israel teòric. Recordo que preparant un cara a cara amb Juan Goytisolo em van preguntar quantes vegades hi havia estat, i els vaig haver de dir que mai. Jaime Vándor va ser un personatge clau per donar consistència a la meva dèria inicial.

Als anys 80 el nacionalisme català estava acomplexat i a la defensiva davant l'hegemonia del que jo en dic el social-maragallisme

Joan B. Culla - Sergi Alcazar

Joan B. Culla/Sergi Alcázar

Vostè diu que no era independentista, que s'hi ha tornat, malgrat que va conèixer de prop les independències dels països bàltics.

Jo llavors, dic de broma, era una mica independentista per procuració. Pensava, si els estonians que són un milió i pico són independents, per què no ho podem ser nosaltres que en som sis milions? Com a historiador, pensava que si a Catalunya no hi havia hagut mai un moviment independentista majoritari, amb menys motiu hi seria a principis del segle XXI, entre altres coses perquè hi havia un benestar massa alt. Per sort m'he dedicat a la història i no a esdevinar el futur! El que no podia preveure és la seqüència d'esdeveniments que passarien des de l'aprovació de l'Estatut fins avui, amb la sentència del TC, l'actitud del PP de Rajoy i tota la sèrie de desaires i desavinences que, a parer meu, juntament amb la crisi econòmica van anar generant un moviment que una dècada abans era inimaginable.

En tot aquest temps, en la seva faceta de polemista mediàtic i analista polític, el va fer guanyar la confiança de molts polítics.

Diversos polítics de diverses sensibilitats els hi ha agradat parlar amb mi. Alguns a tall de coneguts, d'altres demanant-me parer sobre com ho veia. Això no m'ha donat cap vanitat perquè he comprovat empíricament que, malgrat que molt polítics importants m'han demanat opinió, mai no m'han fet cas. Això és una gran cura de modèstia i humilitat.

Quants secrets guarda?

Jo he pogut escriure aquest llibre tal com l'he escrit perquè des de 1989 tinc un dietari, on dia per dia he anat anotant tot el que feia i amb qui em veia, que llegia, etc. Evidentment, als dietaris hi ha moltes coses que no surten al llibre, però això no vol dir que hi hagi secrets. Potser no hi he posat alguna cosa per evitar que algú s'ho prengués malament, però d'altres les he posat i si s'enfada algú, que s'enfadi. No hi ha autocensura, però sí que hi ha una base documental més àmplia.

El procés l'ha viscut des de dues talaies excepcionals, com són el Cercle d'Economia i El País, en la trinxera oposada.

Al diari El País hi vaig escriure durant dècades, però al Cercle d'Economia m'hi vaig incorporar pràcticament paral·lelament a l'inici del procés, i pels que som tafaners ha estat un observatori esplèndid on normalment no hi hauria tingut cap accés, perquè no sóc empresari, ni és el món dels universitaris, ni els periodistes. En Josep Piqué, tot i que jo l'havia criticat molt com a polític, em va oferir d'entrar-hi i els seus successors han tingut la gentilesa de no treure-m'hi. Veure les reaccions dels empresaris d'elits davant el que ha passat aquests darrers vuit anys ha estat una sort i he pogut defensar les meves idees d'una manera educada però contundent, i se m'ha deixat explicar en un clima de "club anglès" de fair play.

Al llibre dedica un capítol al seu vincle amb El País, fins a la seva sortida...

Amb el diari El País hi he tingut una relació excel·lent durant molts i molts anys, conscient que jo era l'ós panda del zoològic, l'espècia exòtica. Un bitxo raro pel qual es tenien totes les consideracions, però. Ara, a partir del 2012 ja vaig veure que les coses es posaven difícils, però vaig continuar fins a l'estiu del 2017 quan em vaig adonar que el diari i jo volàvem en trajectòria de col·lisió. Quan ho vaig veure vaig decidir que plegar no feia per mi i era preferible esperar que els esdeveniments diguessin l'última paraula i que se m'havien de fotre fora, ho fessin. Em va doldre especialment per una cosa: trobo a faltar escriure un article a la setmana en castellà. A mi m'agradava escriure en castellà i, per opinions alienes, sembla que ho feia bé. A banda del fet que el trencament tallés amistats de més de quaranta anys.

Un home del segle XX, que ha presentat un programa com Segle XX, com definiria el segle XXI?

Quan jo el comparo amb les condicions materials que descric a l'inici del llibre, amb restriccions, penellons, fred, etc., amb l'actual benestar, no hi ha color. A banda de l'aspecte tecnològic, que jo en sóc molt poc, però que reconec un gran avantatge. Hi ha molts progressos, però, hi ha molts aspectes lligats a la tecnologia, que no m'agraden i que em fan pensar que el segle XX era millor. Per exemple, els polítics, en general, eren més sòlids.

Malgrat que molt polítics importants m'han demanat opinió, mai no m'han fet cas. Això és una gran cura de modèstia i humilitat.

Joan B. Culla - Sergi Alcazar

Joan B. Culla/Sergi Alcázar