M’arriba a les mans Poesia original completa, llaminera i potent edició crítica de tots els versos que va escriure el modernista tardà Jeroni Zanné, i que és la primera materialització d’una Biblioteca del Modernisme impulsada per Editorial Trípode, que esperem que arribi a bon port i molt lluny. Un llibre com joem pensava que ja no se’n feien, d’ençà que Jaume Coll va enllestir la seva de Carner. Perquè estem davant d’una edició realment crítica, amb aparat i tot luxe de detalls: el llibre que ha de restaurar la memòria integral de l’escriptor Jeroni Zanné, marginat per una sèrie de motius que intentaré escatir en aquest comentari.

Zanné va marxar a Buenos Aires l’any 1913, segons Abraham Mohino, prologuista del volum, desencantat amb el sistema literari de Catalunya. Tal i com ha escrit: “És del tot paradoxal que el nou ordre destinat a fixar la fesomia ideologicocultural del país es permetés de prescindir de figures de sensibilitat i ciència tan contrastades com les dels noms que he agermanat en aquest preàmbul”, referint-se a l’escriptor nascut a Berga Ramon Vinyes, que va marxar, també l’any 1913, a Colòmbia. Qualifica Zanné d’”autor de característica culterana”, i no entén com el nostre màxim parnassià i wagnerià no va aconseguir mai superar el purgatori literari en què va haver de malviure fins el 1934, data de la seva desaparició. 

Zanné va publicar  nou llibres de poemes, d’una evident vocació culturalista: Assaigs estètics (1905), Imatges i melodies (1906),Poesies (1908), Ritmes (1909), Reialme d’Eros(1910), Oda a Salomé. Poemes menors (1911),vElegies astrals (1912), Aiguaforts i aigües vessants (1921) i Poemes de l’esperit i de la terra (1934). Temes rubenians, temes carduccians, dannunzians i wagnerians: marbres i música; poesia de qualitat assegurada pel rigor de l’artesania. Cap el final, tons místics, amb un deix de discreta desesperació. Com, per exemple, en aquests dedicats al Dant, una de les passions de la seva vida: 

Poeta màxim de l’Eternitat,

mentre els poetes mínims es deleixen

per l’auri vers de la frivolitat

els teus es dignifiquen i engrandeixen

sota la força d’un sentit etern,

i com estels de l’Infinit floreixen

amb llum de cel i passions d’infern. (1934)

Ens trobem davant d’un home tímid, que evidentment no sabia viure, en una època de revoltes municipals i espesses. Un petit filòsof de la malenconia i un melòman delicat, especialista en Schumann, que a Barcelona no es perdia ni un concert. Per què la nostra capital no es va saber valer d’un home tan culte i llegit. En fi, no hi donem més voltes, no ens fem mala sang. Molt millor fer com Martí Duran: reconstruir un d’aquells esperits, refer el poliedre d’un periodista absolutament entregat al cultiu de la poesia. Zanné va traduir, amb Joaquim Pena, gairebé tot els textos de Richard Wagner. “Zanné era un gran melòman i un crític musical de prestigi”, escriu Duran, “que participà activament en la vida musical de la ciutat de Barcelona”. Les seves cròniques de concerts anaven a parar a la revista Joventut, important políticament i encara més important pel que fa a l’assaig i el relat breu modernistes. Zanné hi va publicar entre 1901 i 1906, mentre també col·laborava a EmporiCatalonia, Pèl i ploma La Veu de Catalunya.

el que fa a Joaquim Pena, Josep Pla li va dedicar un Homenot simpàtic, l’últim de la primera sèrie. Pla va considerar Pena “un perfecte wagnerià”, i li va fer dir: “L’existència d’algun esperit independent, en aquest país, és realment molt rara, però tampoc no està exclosa la seva esporàdica i escadussera presència”. I això és el que era exactament Zanné: un esperit apart, un home anacrònic, un escriptor radicalment convençut de la necessitat del seu estil.

 Pobre Zanné, com devia patir, a la vida, amb aquestes companyies, tan traspassat de pureses, en una època de vagues, fum i fortors al tramvia.

Zanné era bon narrador. Correcte i senzill, contagiat de vagues idealismes, sense fer-se pesat ni enfàtic. N’és la prova la novel·leta Història de Jaume Pi, que va publicar a la col·lecció La Novel·la d’Ara, que depenia de la Impremta L’Avenç gràfic (Carrer de Barberà, 9) el dia 2 de gener de 1926. Zanné explica la historia d’un protagonista agònic que llegeix Bartrina, Schopenhauer i Nietzsche i, és clar, aquestes lectures li generen angúnies i escissions. Zanné empra un estil neonaturalista estilitzat, amb pinzellades romàntiques, però sense exagerar. El to no pot ser més decadentista, quan potser ja no tocava: “L’història de Jaume Pi és bastant trista i una mica vulgar: és l’història d’una voluntat decaiguda, perduda en la boira de fantasmagories filosòfiques, en el laberint de concepcions contradictòries”. Acompanyaven el relat dos contes més: L’idil·li del pastoret Blanca Maria degli Angeli. Dos d’ells van anar a parar, l’any 1978, al volumet Una Cleo i altres narracions, que va preparar Llorenç Soldevila per a Edicions 62. Aquest llibre seria simpàtic d’editar, acompanyat d’altres proses narratives i crítiques de Zanné, sobre tot les que va anar publicant entre 1900 i 1913. 

La crítica ja s’ha adonat e què significa aquesta monumental edició crítica de les obres poètiques de Zanné. Sam Abrams, a La República (Núm.34, 23-29 de març de 2019), ha escrit: “És un volum molt i molt complet, molt i molt rigorós i molt ben editat. Clar i ras, estem al davant de l’edició crítica definitiva de l’obra poètica d’un autor indispensable i referencial que de manera inexplicable i inacceptable havia estat relegat a l’oblit, tot i que alguns estudiosos han mantingut viu el seu record al llarg dels anys. Abraham Mohino, en el seu prefaci celebratori i avalador, l’encerta de ple quan qualifica l’edició d’una “reparació” i una “restitució” en tota regla”. I no podem estar més d’acord amb Abrams, també quan afegeix: “La publicació de Poesia original completa, de Jeroni Zanné, significa un veritable triomf per a la literatura catalana. És un pas més en la direcció de contravenir els efectes negatius del noucentisme, que va pretendre esborrar del mapa els grans autors del modernisme”. Caldria historiar també les malvestats que van realitzar els modernistes majors amb els noucentistes joves, com per exemple, les de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch contra Pijoan i Ors. Al cas Verdaguer, al cas Ors (i als de Nin, Pau Vila i Carner), hi hauríem d’afegir el cas Zanné. Tot això caldria sistematitzar-ho, escriure un llibre sobre el caïnisme generacional entre intel·lectuals de principis de segle XX. 

El que va quedar clar és que Zanné va ser un exemplar perdedor de la història; i que, gràcies a la feina de Martí Duran (quants anys haurà tardat en construir aquesta edició?) i a l’olfacte de l’editora, Pilar Blasco, el nostre poeta més parnassià s’apunta una victòria, potser l’única de la seva existència.