L'escriptor Jérôme Ferrari (París, 1968) va passar per Barcelona abans de la pandèmia per presentar la seva darrera novel·la, A imatge seva, on hi barreja les lluites intestines del nacionalisme cors i la guerra de Iugoslàvia a través de l'Antònia, una fotògrafa que ha viscut amb intensitat tots dos conflictes i que acaba de morir. Antònia és el personatge absent que vertebra l'obra a través del relat del seu oncle capellà, que es prepara per oficiar el seu funeral. Guanyador del Premi Goncourt l'any 2012 per El sermó de la caiguda de Roma, vam poder parlar amb ell, a la biblioteca de l'Institut Francès, sobre el poder de la fotografia, sobre la litúrgia catòlica i la Còrsega on s'ambienta la novel·la.

L'estructura del llibre segueix la missa de Rèquiem que prepara i celebra l'oncle d'Antònia.

Aquesta estructura em va permetre escriure la novel·la, perquè em va permetre organitzar els diversos fils narratius sense produir una mena d'acumulació de diverses històries. A més, m'ha permès posar en relació la història explicada amb les paraules del ritual de funeral i això m'agrada molt fer-ho a les novel·les. M'agrada relacionar esdeveniments no només per la cronologia sinó també a través de ressonàncies temàtiques que formen part de la lògica interna del text, sense res a veure amb el temps. És per això que aquesta tria formal és molt més que això. Té implicacions immediates sobre la novel·la com a tal.

En una societat tan secularitzada, utilitzar la veu d'un capellà com a narrador i fer seguir al lector el ritual de la missa té un punt de repte.

Per mi el repte era que el personatge fos un capellà no perquè siguem una societat secularitzada, sinó perquè tenia el pes del personatge de Georges Bernanos i hauria estat molt presumptuós per part meva comparar-m'hi. Si no m'he fet la pregunta sobre com ho pot entendre una societat secularitzada és perquè a Còrsega, a casa meva, aquests rituals religiosos són socialment molt importants. No tant pel fet que la societat sigui més o menys creient, sinó perquè un funeral a l'església no és gens anacrònic. Des dels anys vuitanta, la missa es canta amb una polifonia corsa adaptada a la missa. Per tant, no és pas un anacronisme perquè jo mateix estic a la perifèria del que és la norma de la França continental.

Cada capítol s'acompanya d'una fotografia vinculada a la violència, que evoca la relació d'Antònia amb la seva professió.

Aquesta és una idea que em va arribar més tard. Al principi només havia dividit els capítols d'acord amb el ritual de la missa, però com que a cada capítol hi feia referència a una imatge concreta, hi vaig afegir la llegenda concreta d'aquesta fotografia –que mai veiem. Això em permetia un doble vincle entre l'aspecte religiós i la fotografia. I també era una manera de fer un resum iconogràfic de la novel·la en els moments que més la marquen, bé perquè són moments importants de la vida d'Antònia o bé perquè són moments importants de la història. És per això que una de les fotografies és el ball de Sant Roc en un poble de Còrsega i una altra és la caiguda del Mur de Berlín. Per mi també era la manera de situar el personatge dins la història d'Europa, o almenys en la història de la fotografia.

Per què va triar que la protagonista fos fotògrafa? Quina importància té aquest fet?

El meu projecte inicial era escriure una novel·la sobre el fotoperiodisme de guerra. És un àmbit que m'és proper i que em planteja moltes preguntes. No és que primer sortís el personatge i després la història, si no em sembla que és a l'inrevés: volia fer una novel·la sobre la fotografia de guerra i em trobava que el tema era massa ampli per encabir-lo en una novel·la. En un punt vaig trobar que la protagonista seria una noia, que moriria al principi i que tindria alguna cosa a veure amb un oncle seu capellà. Abans d'aquesta novel·la havia escrit un text a un dels meus amics, Oliver Rohe, sobre un reportatge molt antic, fet l'any 1911-12 a la guerra de Líbia, quan els italians volen construir un imperi colonial al desert, lluitant contra els turcs. Un fotògraf francès hi va fer un dels primers reportatges de guerra, retratant les atrocitats i execucions dels italians, i es pot dir que va ser un dels primers esdeveniments on un exèrcit va haver d'anar amb compte amb les imatges que deixava prendre del que feia. Vaig dedicar mesos a aquesta qüestió i, al final, tenia clar que havia de ser una novel·la.

Un dels personatges diu: "La fotografia no diu res de l'eternitat". Sembla contradictori amb la idea de capturar l'instant en etern.

Quan fem una fotografia solem dir que immortalitzem algú o alguna cosa. És una metàfora una mica entusiasta, en els millors dels casos. No es pot immortalitzar ningú! He posat a l'inici del llibre una cita de Mathieu Riboulet, on diu que la fotografia no suspèn el temps sinó que el fixa. L'art que és el costat de l'eternitat és la pintura, perquè la fotografia fixa un instant, no l'arrenca del temps. És una cosa molt estranya que consisteix a dir "això que veieu és el rastre d'una cosa que s'ha acabat". És un testimoni de la fugacitat de les coses. Per la portada francesa havia triat un fotocrom de 1913, un dels primers intents de fotografia en color, que sembla una pintura. En ella hi surt una noia que es deia Christina i que tenia 16 anys llavors i que situa a la banda de l'eternitat una joventut perduda.

A la novel·la també s'hi retrata el món del nacionalisme cors. Una història de violència i enfrontament intern entre faccions.

Tot i que el nacionalisme cors es remunta a principis del segle XX o finals del XIX, va ser als anys 70 quan van aparèixer amb força els moviments autonomistes i nacionalistes. L'any 1977 es va crear el FLNC, un grup clandestí que a principis dels noranta es va dividir en bàndols, amb una història de vendetta que va deixar 40 morts. És un tema força estrany perquè la violència política a Còrsega no havia estat important ni sagnant abans d'aquests fets. Es posaven bombes en construccions construïdes sobre la platja, per exemple, però no hi havia morts. En aquest sentit he vist construccions a Alacant que a Còrsega no serien dretes (riu). I Lloret de Mar no sé si existiria... Potser hi havia hagut algun desbordament, però no tenia res a veure amb l'IRA. Tot això va arribar amb la divisió, quan es van generalitzar les vendettas. Ho conec prou bé perquè jo llavors, a finals dels 80 i principis dels noranta, estava dins el moviment. Els qui hi érem ho vam viure amb un gran desencís.

Em sembla interessant retratar el moviment nacionalista des del punt de vista de les seves companyes.

Això ho podem fer des de la novel·la perquè podem accedir a un nivell microscòpic. No necessito parlar del naixement del moviment, sinó com és la vida dels militants de base que es converteixen en caps, com en Pascal, en un moviment petit on tothom es coneix. M'interessava parlar de la condició d'aquestes noies que estan totalment definides i a les quals se'ls nega la seva identitat a través de la personalitat del seu company. M'interessava veure com es podien alliberar d'això, en un nivell molt singular i individual.

Com és la situació a Còrsega actualment?

.A Còrsega no queda cap moviment clandestí i la violència s'ha acabat. Els partits són legals i reconeguts i al Parlament de Còrsega el nacionalisme és majoritari. No crec que sigui casualitat que hagin guanyat les eleccions després del final de la violència. En aquest sentit, vivim en un món molt diferent del que hi ha a la novel·la. No sé què passarà, però el que a mi em sembla urgent per Còrsega és que s'allunyi d'una economia vinculada al turisme i es pugui desenvolupar un altre tipus d'economia.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat