Au plaisir de dieu és un dels meus llibres preferits. Amb Proust, amb Zweig, amb Casanova, Brideshead i una petita sèrie de llibres grans dels que t'acompanyen tota una vida, i als que un recorda no només amb emoció lectora, sinó simplement amb emoció. Jean d'Ormesson és un autor poc conegut fora de França, tot i haver dirigit Le Figaro, un dels seus diaris més importants, ser membre de l'Académie Française, i un dels poquíssims autors que va veure entrar la seva obra dins de la prestigiosa col·lecció de clàssics universals de La Pléyade sent encara viu.

Jean d'Ormesson ha estat durant molt de temps un dels autors preferits dels francesos. Els seus temes: la felicitat, la vida, Déu, els homes, la Història i el temps. Una delicada joie de vivre combinada amb un gran talent literari i un amor per la literatura, el van convertir en un autor trans-generacional, que havia arribat a seduïr als públics més joves (cosa molt remarcable si es considera que la lectura és un hàbit en desús progressiu en aquesta franja generacional) que l'anomenaven, per fer curt, Jean d'O.

Simpàtic, somreguer, amable, culte i carismàtic. Així ha estat durant tota una vida i especialment durant els darrers anys, aquesta estrella de la literatura françesa. Un dels pocs autors que ha sabut ocupar un lloc central dins de la vida mundana i mediàtica parisina, sense perdre per això la seva capacitat d'escriure llibres magnífics de remarcat valor literari. Sense cansar. Ans al contrari, ampliant amb els anys, la seva cort de fidels seguidors (el músic-star Julien Doré, llueix orgullós un tatuatge amb el nom de l'escriptor).

Admirador de Chateaubriand i d'Aragon. Frédéric Beigbeder recordava la manera d'Ormesson de celebrar el plaer d'estimar i la felicitat de viure. Considerat com l'escriptor du bonheur, Macron en va dir, en l'acte nacional de les seves funeralles, que era superficial per la seva profonditat. I és que la lleugeresa va ser una de les coses que d'Ormesson més va estimar. Els seus llibres en són la prova: pàgines i pàgines que es succeeixen amb el gust que només és equiparable a la xerrada entre amics íntims i bon vi. Gairebé xiuxiuejant i amb una entranyable despreocupació, d'Ormesson ens parla dels grans temes de la vida. Escriptor atemporal i reflexe únic de sí mateix que va definir la vida com el que és: res, tan sols una "festa amb llàgrimes" (une fête en larmes).

D'aquesta manera se'n anava, el passat 5 de desembre de 2017, dient adéu i gràcies (tal com ell havia repetit incansables vegades). Segurament, amb un darrer vers robat d'Aragon al cap, d'aquells que ell tant estimava i que va utilitzar com a títol d'un dels seus llibres: Je dirais malgré tout que cette vie fut belle. París ja és a l'espera de que s'obri una nova biblioteca municipal que porti el seu nom. La seva obra, encara a descobrir pels lectors de casa nostra, ens amaga molts moments de gaudi.