El món del jazz està farcit d'estils, d'etiquetes posades per la necessitat d'endreçar i catalogar els diferents períodes. Aquesta diversitat neix de la creativitat que tots els músics, al llarg dels anys, han anat aportant amb les seves mirades, la forma d'entendre una part de la improvisació, dels ritmes, de l'estructura musical, inclús dels silencis.

Molts d'aquests músics han fet una preparació musical, i encara ara ho segueixen fent amb escoles, tutors i mestres, però molts d'altres han estat i són autodidactes. Dels autodidactes el més representatiu i conegut en el món del jazz ha estat Charlie Parker, com a revolucionari d'un codi, d'una forma de veure el jazz, d'interpretar-lo, també d'un caràcter i forma de ser molt especial.

Confinament Joel Codina

Quan parlem de referències, ja sigui en el món del jazz o la vida mateixa, sempre ens agafem a aquells que solen ser més famosos, que han perdurat o que les seves obres han marcat un canvi d'estil o tendència. A Catalunya, quan parlem de jazz, sovint ho fem de Tete Montoliu, justament perquè reuneix tota aquesta adjectivitat i característiques que he descrit anteriorment.

Existeix, però, una gran mostra de músics, promotors i afeccionats al jazz que sempre passen desapercebuts per a la immensa majoria, inclús per als mateixos afeccionats. A Catalunya existeix una pedrera prominent de clubs de jazz, mantinguts, esperonats i vitalitzats sobretot per afeccionats i músics locals. Alguns d’ells esmercen hores i diners per fer arribar brots de jazz continuats per tot el país, Terrassa, Vilafranca, Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Granollers en són exemples de ciutats on el jazz no ha deixat de sonar des de els anys vint o trenta.

He de reconèixer que sempre m'han agradat els herois humans, els herois quotidians del dia a dia, de vides senzilles, discretes, de les de poc soroll. Precisament per això, fa anys que estic enamorat d'un músic granollerí que tocava la guitarra, fan de Django Reinhard i West Montgomery, però que va ser un introductor i innovador d'un nou instrument al món del jazz: el flabiol.

Confinament Joel Codina

Vicenç Vacca va néixer a Granollers l'any 1924, en una família que comercialitzava ràdios i gramoles. De fet, la primera gramola que va tenir el Club de jazz de Granollers va ser comprada en aquesta botiga, i va ser comprada a terminis, uns terminis que eren tan dilatats que mai es van acabar de pagar. Vacca va ser un músic autodicta, que va començar a escoltar jazz a través de la ràdio i que intentava colar-se en cafès de Granollers on es feien actuacions de jazz en directe. L'any 1935 va ser un dels impulsors del Club de jazz Granollers, que posteriorment passaria aanomenar-se Club de Ritmo, i a la dècada dels anys quaranta va debutar en un trio de jazz i ballables amb Pere Crusellas i Albert Cerezo. Influït com a guitarrista per Jordi Pérez Vallmajor, d'El Lirio Campestre, va introduir el flabiol a les seves improvisacions i també va dominar la tècnica vocal del scat.

Vicenç Vacca va ajudar a fer encara més gran el nom del jazz a Granollers, al Vallès Oriental i també a Terrassa, on el 1971 va contribuir en l'obertura de la Jazz Cava de Terrassa formant part del Modern Jazz Quintet de la ciutat. El Jazz Quintet estava format per Josep Mª Farràs, Pere Ferré, Francesc Vila, Adrià Font i en Vicenç a la guitarra i el flabiol. El trompetista Josep Mª Farràs ha catalogat a Vacca com un excel·lent guitarrista de jazz, que tocava una mica com Charlie Chistian i també una mica com Django Reinhard.

Confinament Joel Codina

La figura de Vacca és d'aquelles immensament grans en l'àmbit humà. Un home reservat e introvertit, que no tenia mai un no per a tots aquells que anaven a casa seva a tocar la guitarra o a parlar de música. Un innovador, situant el flabiol en plena escena jazzística i a l'alçada d'una trompeta, saxo o qualsevol instrument solista, amb una molt bona tècnica i harmonia musical que sorgien innates d'ell, sense haver passat per un conservatori anteriorment.

Un dels fets més destacats i rellevants de la seva contribució a l’escena del jazz va ser el pas de Bill Coleman per Granollers quan, al compartir escenari amb Vacca, va quedar meravellat veient-lo tocar el flabiol lluitant amb el seu saxo. Vacca va ser un mestre poc reconegut, integrant de l'orquestra Selecció, guitarra i flabiol, sempre obert a noves propostes i fornades musicals. Inclús quan la salut el va maltractar, va haver de deixar de tocar el flabiol, però no la guitarra. Ajudat de partitures del conegut mètode Jamey Aebersold, Vacca enregistrava els seus solos i les seves improvisacions sobre aquestes partitures. El seu fill, Jordi Vacca, guarda actualment gravacions d'en Vicençcompletament inèdites.

Per la casa d'en Vicenç Vacca hi han passat guitarristes com Jordi PegenauteJordi Torrens o Xavier Fort. Tots ells han deixat testimoni de la potència del mestre Vacca en un documental realitzat l'any 2012 pel seu fill Jordi i l'Oriol Font, que porta per nom JazzVacc. Després de veure’l, us serà impossible, com a mi, no quedar meravellats amb el so del flabiol més jazzero que ha existit mai.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Confinament. Joel Codina
Cultura confinada

Jazz de confinament: Benny Golson

Joel Codina
Confinament Joel Codina
Cultura confinada

Jazz de confinament: Marcus Miller

Joel Codina