Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) escriu poesia perquè s’ho passa “francament bé” fent-ho. Així de ras i curt ho expressa, però els seus versos no són tan lacònics, al contrari: són frondosos, rics en imatges, juganers amb el fraseig. No obstant, adverteix, cal “evitar que la llengua et faci tota la feina —que només te’n faci la meitat”. 

Aquest fragment del seu poema “Les vaques”, per exemple: “i les vaques que van fent, / que si passes fan que et miren / i diuen «què?» i tu «doncs mira» / (ajups el cap, elles les banyes); / i, els vedells, que tant els carda, / ho tenen fet, que ni xumar, / res no se’n va, res no s’acaba, / que avui fa vent, també per dins, / i va durant això de viure”. 

O aquest, del poema “Cavalls blaus”: “i abaixaven el cap, menjaven una mica / i avançaven, després de mirar enrere, / tranquils i esbufegant i amanyagant el vespre, / i la nit que se’ls enduia sota el mirall del vespre, / blaus i marrons, mirant enrere”. Té grapa, el paio, i això que sembla que jugui. 

Coll toca el baix al grup de pop-rock català Obeses, és llicenciat en filosofia i doctorand, a Vic, amb una tesi sobre Segimon Serrallonga. Fins avui ha publicat la plaquette de poesia La gata groga (Els Papers Díscols, 2015) i els poemaris Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014) i Un arbre molt alt (Edicions 62, 2018), que l’any passat va merèixer el LV Premi Ausiàs March de Poesia.

Sovint, llegint-lo, quasi sembla que l’acompanyem en una de les seves caminades, ens endinsem amb ell a la natura i la mirem als ulls, amb la mirada del poeta. Desfilen vaques, cavalls, rossinyols, arbres de tota mena, paisatges, i fins i tot hi ressona Verdaguer, si voleu asfalt, busqueu altres veus. 

“La primera hora o hora i mitja d’una caminada, sobretot si hi vas sol, sol ser mentalment molt productiva, encara que no vulguis, per estructurar-te coses —les que siguin: poemes, opinions sobre coses, xerrades, mandangues acadèmiques, respostes a qüestionaris”, respon a una pregunta fora de qüestionari.

Coll celebra el moment actual que vivim, de “festes i grans coses” que “socialitzen la poesia”, però pensa que quan la poesia surt dels llibres correm el risc que “algun dia el recitar ens prengui el llegir, i amb el llegir, les ganes de voler escriure bé. Però potser són coses meves”. I no sembla una provocació. O potser sí.

Una altra afirmació fèrtil és quan, després de regalar-nos uns versos propis que podrien definir-lo, afegeix: “Però suposo que tots els que he fet servirien. I molts d’altra gent també”. Bona idea, aquesta: a vegades els altres també expliquen qui som. 

Jaume Coll i el seu gos Xic BY MIA COLL 2

-Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

No ho sé, deu servir per entendre’ns una mica, suposo, per mirar de portar tot allò que és experiència compartible cap al lloc comú que són les paraules —amb l’acudit afegit que en aquest desplaçament es perden unes coses i se’n guanyen unes altres. Deu ser més o menys el que passa amb una calaixera, que és feta de fusta, posem per cas, i de la necessitat de guardar coses —després n’hi ha de més grosses i de més petites, de més ben fetes i de més mal fetes, de més refistolades i de més sòbries, que duren més i que només duren una temporadeta, etc. El fuster és qui porta la necessitat de guardar coses cap al material que és la fusta; ell és qui tria i combina les fustes que té a mà —amb la traça que tingui— per tal d’aconseguir-ne alguna cosa nova. La poesia són els poemes, suposo: tot allò que els poemes deuen tenir en comú, siguin de la mena que siguin. I suposo que un poema ho és en la mesura que qui l’ha fet diu que ho és. També passa que hi ha poesia bona, poesia dolenta i poesia dolentíssima —i alguna cosa, comptadíssima, que realment val la pena. I què no n’és? No ho sé, suposo que aquestes estovalles de sota l’ordinador no, que no en són.

-Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Potser és una mica llarg. Crec que en vaig començar a llegir de manera més o menys seriosa o conscient, per dir-ho així, cap als quinze o setze anys, amb El dia a dia i Sumari astral, de Brossa, i amb Domini màgic i Vent d’aram, de Vinyoli. Llavors, quan vaig anar a fer batxillerat a Vic, un dia vaig entrar a la Biblioteca Joan Triadú (no havia set mai gaire d’estudiar ni de res d’això, jo) i vaig començar a llegir de manera bastant desordenada el que trobava a les lleixes de poesia —després hi llegia el que em deia en Pep Paré, una mica, que és qui ens feia Llengua i Literatura. Hi anava dues, tres o quatre tardes per setmana. Del parell d’anys que em va durar, en recordo sobretot que tornava tot sovint a El volcà, d’Anna Dodas, i als llibres que hi havia d’Enric Casasses (D’equivocar-se així, Plaça raspall i Calç, crec que hi havia). Allà també hi vaig llegir coses de Bartra, que em va tenir atrapat durant força temps, Maria-Mercè Marçal, Gimferrer, etc. La poesia (o escriure) era una cosa que em voltava pel cap, com a mínim, des dels dotze o tretze anys, quan vaig fer el que se’n podria dir el meu primer poema. En alguna classe de català de sisè de primària ens havien fet fer un poema per Sant Jordi, i jo en vaig fer un de no sé quina cosa que devia ser un desastre, perquè la mestra (la Dolors Ayats, de qui en tinc un grandíssim record) em va dir que en fes un altre, que amb allò no anàvem enlloc. Li vaig fer cas i vaig fer una mena de paràfrasi (que ara en diria maragalliana) sobre el cicle de l’aigua, que és una cosa que en el seu moment, quan me la van explicar, em va impressionar molt. I vaig trobar que allò estava bé, que passar a paraules el que un parell d’anys enrere m’havia impressionat tant a classe de Naturals m’ajudava, no només a explicar-me un altre cop el cicle de l’aigua (el poema es deia «Pluja»), sinó a explicar-me part d’aquella impressió. Després, molt de tant en tant, hi tornava: escrivia alguna cosa (o només la pensava); això solia passar durant l’estiu. Suposo que aleshores el cap m’anava tot ple d’una altra cosa, segurament més important. Amb els anys, però, va venir això, que un dia em va venir de gust d’aprendre d’escriure i calia llegir; i és una cosa que encara em dura —segurament amb més força que l’escriptura. I la poesia normalment prefereixo llegir-la. M’agrada sentir-la quan és ben dita (sentir en Pedrals o en Lluís Soler, per exemple). I hi ha aquella poesia pensada a partir de la performativitat. D’altra banda, sentir poemes dits per qui els han escrit, encara que ho facin malament, a vegades ajuda per entendre’n coses —no sempre.

“Hi ha poesia bona, poesia dolenta i poesia dolentíssima —i alguna cosa, comptadíssima, que realment val la pena”

-Per què n’escrius?

Perquè m’ho passo francament bé, escrivint.

-Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Si ho ha de fer algú, prefereixo que em llegeixin; llegir ja vol dir, crec, materialitzar en so unes grafies, passa que molts cops ho fas per dins; i dins el cap no deixen de donar-se unes cadències i uns efectes sonors. També hi ha tota aquesta cosa que passa des de fa uns anys, que se suposa que, com que fas versos, has de voler o saber-los recitar; i no sé fins a quin punt ha d’anar així. Sí que, si vols, això socialitza la poesia i la treu dels llibres, per dir-ho així, cosa que pot estar bé —fins i tot molt bé. El problema és quan els llibres i tot això es converteixen en una excusa —i es fan festes i grans coses i tot de mandangues celebratives. No dic que això estigui malament, ni molt menys; vull dir, que està molt bé que la gent siguin amics i s’ho passin bé, tinguin l’excusa que tinguin. El risc que crec que hi ha, una mica, és que potser algun dia que el recitar ens prendrà el llegir, i amb el llegir, les ganes de voler escriure bé. Però potser són coses meves.

-Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Normalment faig servir llibretes, llibretes pautades, i allà hi va tot, ja sigui un «m’agradaria fer un poema de tal cosa» o «telefonar a noséqui a aquest número». És una qüestió d’ordre, diria. Algun cop (un o dos) he apuntat alguna idea al telèfon, també. I més que no pas una mirada, això d’escriure crec que té més a veure amb l’ordenació —objectivació, si vols— de les coses del món, de les coses viscudes, siguin de la mena que siguin, en la cosa de les paraules. Vull dir que crec que escriure és una mena d’acció damunt del món que té més a veure amb afegir-hi alguna cosa que no pas amb recollir-ne res. Els poemes es fan.

-Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Necessito estar tranquil, una taula (o alguna cosa que faci de taula), sobretot; després, per anar bé, un llapis i la llibreta. I saber més o menys què vull fer. Arriba un moment, quan ja he copiat el poema uns quants cops a la llibreta i hi ha les pàgines plenes de guixots i fletxetes, que el passo a l’ordinador i treballo directament a l’arxiu de Word. I no, no bec.

-Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Viam, la unitat en què penso sempre és el poema, i el llibre ve després. Sí que és veritat que arriba un moment que he de pensar en el llibre, que és la manera normal de presentar els poemes a la gent. Potser sí que quan arriba aquest moment que ja en portes uns quants (i potser tens un títol de llibre i tot) els poemes següents surten una mica condicionats pels que ja tens. Però bé, només tinc dos llibres, jo.

-Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

El poema el deixo quan ja no soc capaç de fer-hi res més per mirar de millorar-lo. Estàs uns quants dies (o setmanes o el que calgui) pensant-hi i arriba un moment que ja no hi penses més —cosa que no vol dir que al cap d’un parell d’anys t’hi tornis a trobar i diguis «hosti, això potser millor així». I sí, el vaig dient en veu alta o me’l vaig dient per dins quan ja el tinc amb tot el que hi ha d’anar, per tota la qüestió de les cadències que pensi que hi ha d’haver. Un decasíl·lab, per exemple, pot funcionar de moltes maneres i li pots fer fer moltíssimes coses. De lectors de confiança, depèn: hi ha gent a qui envio algun poema de tant en tant i gent a qui he enviat els llibres un cop ja estaven encarrilats. També hi ha algun lector de confiança amb qui la confiança ja fa fàstic. Aquests són els millors.

-Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Una manera de guanyar lectors o de no fer que els lectors possibles s’extraviïn potser seria que els agafessin bons professors de Llengua i Literatura. Però amb això no n’hi ha prou, vull dir, que jo vaig tenir algun professor bo o boníssim a ESO i Batxillerat i no tothom de la meva promoció som uns ultralectors. No ho sé. Suposo que és cosa de crear contextos favorables reals, és a dir, que no s’estigui promocionant constantment una cosa, sinó que es faci. I els autors, no ho sé, tampoc, siguin els que siguin, que es faci entendre (i s’entengui) que el que s’ha escrit té una relació directa amb el dia a dia, amb les coses del viure de la gent. I que es faci entendre que escriure i llegir també és un lloc per passar-s’ho bé i per jugar.

“Sentir poemes dits per qui els han escrit, encara que ho facin malament, a vegades ajuda per entendre’n coses —no sempre”

-Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

La meva tradició primera és la catalana, segur, que és d’on puc treure el gruix de paraules i què fer-ne. Després hi ha, per un cantó, aquella tradició que en podríem dir occidental, que deu ser el que va d’Homer i la Bíblia, passant pels trobadors, Dante, Petrarca, Góngora, Shakespeare i anant a parar a Dickinson, Eliot, Mallermé, Lorca, Mandelstam, Kavafis, i algú altre. Aquesta seria una tradició, diguem-ne, de política institucional, vull dir, que, per molt que s’ho mereixin, només quan som generosos hi posem March o Carner o hi trobem aquell poeta lituà o bosnià de noséquan que no sabem qui són. I hi hauria una mena de subtradició que deu ser, en el meu cas, la d’aquella gent osonenca que ha escrit; això ho dic, per les coses de la llengua i l’entorn (com hi deu haver una subtradició de la Safor, de Menorca o de Tortosa, per dir alguns llocs). I bé, de tot això, tries i remenes, esclar. No tot val per sempre ni per cada moment. Ni el poema és només el lloc d’on surt. Però la tradició suposo que és el terra per on camines, el que fa que et puguis aguantar dret i anar fent. Cap on facis ja és cosa teva. Després d’això vindrien les dèries. Per exemple, per dir alguna cosa, a mi m’agraden molt alguns poetes en anglès (Auden, Heaney, Hughes, Stevens, Strand i algun altre), de castellans m’agrada Claudio Rodríguez, i de gallecs, fa cosa de dos anys que vaig descobrir Uxío Novoneyra, que és tota una cosa. 

-Et sents part d’una generació?

Hi ha tota la gent que anem dels vint-i-bastants als trenta-no-gaires que crec que fem generació, encara que només sigui per la manera com ens hem trobat el món (i la literatura és una cosa del món) i la manera com mirem de relacionar-nos-hi, que ens són les mateixes, i des d’un moment vital semblant. Ara, que això sigui útil per fer llistes i grups, no ho tinc del tot clar. El que sí que passarà és que qui s’hi vulgui entretenir d’aquí a uns quant anys hi veurà, segurament, en major o menor mesura, unes dèries compartides i, depèn de com, també uns tics a l’hora de pensar certes coses i d’entomar certs temes, o unes fraseologies que es repeteixen o un lèxic recorrent, etc. Són tot de coses que passen i que hi has d’anar en contra o, si més no, mirar que no se’t mengin, que no t’hagis creat unes servituds mig sense adonar-te’n. És allò de mirar d’evitar que la llengua et faci tota la feina —que només te’n faci la meitat.

-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables

Viam: Ferrater, Casasses (que tots nosaltres ens ha fet), Vinyoli, Marçal i Gimferrer sempre els he tingut a prop. Que d’altra banda, són qui crec que han obert més camps per córrer. Després, de fa més, hi ha, evidentment, Carner (i Riba i Foix) i March. I Verdaguer, esclar.

-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Com que és tard i tinc son, un apariat que diu:

«És tard. Endreces les ulleres i t’hi pares:

que qui és que et mou, que et dorm, que et cus les tares?»

Però suposo que tots els que he fet servirien. I molts d’altra gent també.

-Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Segurament no (o no només), però fa molta companyia i t’ho pots passar molt bé. Ara per ara tinc una beca de doctorat a la UVic per fer un treball sobre Segimon Serrallonga i toco el baix amb Obeses, que són coses amb les que, a més a més, també hi guanyo algun duro per anar fent.