Fa uns dies, sota el sol d’una tarda de postal, més de 200 persones s’aplegaven als jardins del recinte modernista Sant Pau per sentir les reflexions de l’escriptora Jane Lazarre al festival Ciutat Oberta. Lazarre és l'autora de The Mother Knot, un clàssic del feminisme publicat el 1976 i que fa poc Las Afueras es va aventurar a recuperar. En només uns mesos, l’edició de El nudo materno (Las Afueras, 2018) ha despertat fascinacions i complicitats en una rebuda tan emocionant com insospitada.

Jane Lazarre - Sergi Alcàzar

“Escriure és una forma d’activisme. Si nosaltres no diem la veritat, qui ho farà?”, es preguntava Lazarre a Barcelona. I és que justament l’obsessió per anomenar les veritats —no només sobre la maternitat— ha caracteritzat la seva obra, on denuncia les diverses formes d’opressió entrellaçades que es donen en el si de les nostres modernes societats occidentals.

El nudo materno és un llibre cada cop més popular. Us sorprèn que una novel·la que vau escriure l’any 1976 encara connecti amb tanta gent?

La veritat és que ha estat una gran sorpresa. Als Estats Units aquest llibre encara està disponible, però ja no es ven d’aquesta manera. No crec que això es degui a una qüestió cultural, sinó més aviat a l’arribada de la primera edició en castellà i a la bona feina que ha fet l’editorial. Tot i que, si et sóc sincera, de vegades tinc la impressió que aquí les mares de la vostra generació teniu molt en comú amb les mares de la meva generació, fins i tot més que no pas les mares del meu país.

Penseu que dins el feminisme hi ha un debat pendent sobre la maternitat? Sovint fa la impressió que hi ha passat de puntetes...

Bé, hi ha gent —no només jo, evidentment— que n'hem parlat molt, de la maternitat. Però em fa l’efecte que últimament als sector culturals i literaris més visibles del meu país s’està vivint una forta regressió en aquest tema, perquè el discurs que més se sent és el de mares molt privilegiades econòmicament, dones que sembla que puguin tenir-ho tot sense cap esforç ni cap transformació real d’elles mateixes. Per sort, hi ha veus que alerten de com n’és d’impossible pujar criatures sense comptar amb tota una xarxa al darrere. El nostre sistema patriarcal cada vegada topa amb més resistències, també de mares: per això cada cop hi ha més dones que s’atreveixen a trencar els silencis que envolten l’experiència maternal.

El nostre sistema patriarcal cada vegada topa amb més resistències, també de mares: per això cada cop hi ha més dones que s’atreveixen a trencar els silencis que envolten l’experiència maternal

Virgina Woolf va escriure: “Una feminista és qualsevol dona que diu la veritat sobre ella mateixa”. Què comporta trencar un silenci social com el que vau trencar amb El nudo materno? Quin és el preu que cal pagar?

Vaig tenir molta sort perquè la publicació d’aquest llibre va coincidir amb l’auge de la segona onada de feminisme als Estats Units, en un moment en què la veu de moltes feministes (professores, crítiques, novel·listes, poetes) començava a ser escoltada i es tenia en compte. Això no vol dir que les dones que gosaven parlar en públic no rebessin moltes crítiques i que sovint fossin tractades amb crueltat… Però érem una gran comunitat de dones atrevint-nos a dir la nostra. I parlàvem obertament de molts temes, no només sobre la maternitat. Havíem de canviar-ho tot!

Vau rebre crítiques per haver explicat la maternitat d’una manera tan allunyada dels tòpics de l’època?

Els atacs més durs van arribar més endavant, quan vaig atrevir-me a tractar la sexualitat de les dones. Aquí la resposta va ser completament diferent i vaig rebre comentaris molt desagradables que em van fer sentir fatal. No tenia ganes ni de sortir de casa. Per sort tenia els meus fills i el meu marit, que sempre em va fer costat. Anys més tard vaig escriure una nova novel·la (The powers of Charlotte) on vaig ficcionar aquesta experiència: narrava la història d’una pintora que intentava expressar la veritat —o almenys una veritat— sobre la sexualitat femenina. Escriure sobre la nostra sexualitat era clarament més complicat que fer-ho sobre la maternitat, i crec que avui encara ho és, també.

Però aquesta escriptura que esquerda els mites i els tabús establerts deu ser alliberadora…

Sí, hi ha un sentiment d'alliberament, és cert. Però també hi ha l’ansietat de pensar que seràs publicada, llegida i criticada… Per això és tan emocionant quan t’acullen com ho heu fet aquests dies a Barcelona, amb una rebuda tan fantàstica, o quan trobes gent que et diu el que has escrit ha significat alguna cosa per a ella. Perquè aleshores tot pren sentit. Encara avui rebo cartes i correus de moltes dones que em donen les gràcies per haver escrit The Mother Knot. I també he rebut cartes de moltes mares blanques de criatures negres donant-me les gràcies per haver escrit Beyond the Whiteness of Whiteness, Memoir of a White Mother of Black Sons.

Escriure sobre la nostra sexualitat era clarament més complicat que fer-ho sobre la maternitat, i crec que avui encara ho és, també

Jane Lazarre - Sergi Alcàzar

A El nudo materno us expresseu d’una manera molt honesta i molt directa sobre el vostre cos i des del vostre cos. Hi havia una voluntat política, en aquest esforç d’anomenar el que mai no es diu?

Si t’he de ser sincera, et diré que no m’ho vaig plantejar així… Jo era molt jove, apassionada i impulsiva. I crec que simplement vaig sentir el desig irrefrenable de dir la veritat. Em vaig sentir empesa a fer-ho perquè la meva experiència amb la maternitat, el que estava vivint amb el naixement del meu fill, era molt diferent al que tothom m’havia dit que viuria. Ningú no m’havia preparat pel que estava experimentant: per la intensitat de l’amor, per aquell vincle tan bèstia, pels sentiments ambivalents, per les contradiccions… Tot era nou i en certa manera aterrador. Vaig escriure el llibre convençuda que amb el meu testimoni podria canviar el món... No era veritat [riures], però era molt jove i tenia aquesta sensació.

És difícil arribar a ser allò que ni tan sols sabem que existeix. Teníeu referents, en aquella època, de dones que haguessin estat mares i artistes a la vegada?

No, no en tenia. Tenia amigues que eren escriptores, com la Rachael Collin, que per desgràcia va morir. Ella i jo vam engegar el centre infantil del qual parlo al llibre, i també escrivíem al diari novaiorquès The Village Voice. En aquest diari hi vam publicar un article titulat “Being a feminist and being a mother”, perquè moltes feministes ens deien que no podíem ser feministes i mares al mateix temps. Nosaltres vam fer aquest article i va ser realment alliberador poder dir en veu alta que reivindicàvem les dues identitats. Dins del moviment feminista hi ha hagut una veu antimaternitat, des de sempre. D’altra banda, tampoc coneixia gaires dones que, com jo, fossin mares blanques amb fills negres: totes les persones amb qui havia parlat sobre qüestions relacionades amb la raça i la criança eren mares negres.

Creieu que la vostra vida com a dona intel·lectual i creadora hauria estat molt diferent, si no haguéssiu tingut fills?

Em sembla gairebé impossible imaginar com hauria estat la meva vida com a escriptora si no hagués estat mare, perquè gairebé tots els meus llibres parlen de la maternitat. La maternitat ha estat una de les grans passions de la meva vida, possiblement també perquè no vaig tenir mare (la vaig perdre als sis anys), i com qualsevol passió m’ha comportat conflictes, però també moltíssims aprenentatges.

I si en lloc de ser una escriptora haguéssiu estat un escriptor?

Ui, hauria estat completament diferent, la meva carrera, si fos un home! Encara avui, les estadístiques evidencien que es publiquen molts menys llibres de dones que no d’homes, i que estem molt menys valorades. Hi ha un sexisme molt estès en el món acadèmic i literari, que també influeix (i molt!) en les possibilitats de ser publicades i reconegudes. Tinc amigues, escriptores molt bones, que les passen magres per poder publicar les seva obra. Jo mateixa, sense anar més lluny, vaig publicar una de les meves novel·les en una editorial molt petita, perquè no la volien enlloc. I també he publicat llibres en editorials universitàries, que són les que tenen menys en compte els criteris comercials… Però el món editorial és molt més amable i receptiu amb les històries que escriuen els homes.

Allò de la literatura “femenina” versus la literatura “universal”.

Sí. Un bon exemple és el del novel·lista noruec Karl Ove Knausgård que ha escrit uns cinc volums de la seva pròpia vida i n’ha dit novel·la sense que ningú ho qüestionés. Al contrari, tothom ha dit: “Oh, aquest senyor és un gran escriptor de ficció!”. Però si això ho hagués fet una dona, estic segura que dirien: “Ep, això no és literatura, això no és ficció. Això és simplement la seva vida”. És per coses com aquestes que una dona ho té encara molt més difícil… També és veritat que els escriptors tenen molta més confiança en ells mateixos, i que les dones escriptores sovint arrosseguem més inseguretats.

Em vaig sentir empesa a escriure El nudo materno perquè la meva experiència amb la maternitat, el que estava vivint amb el naixement del meu fill, era molt diferent al que tothom m’havia dit que viuria

Jane Lazarre - Sergi Alcàzar

Com a mare blanca jueva de dos fills negres i casada amb un home negre, com vau viure la victòria de Donald Trump? Hi ha més racisme, als vostres carrers, des que ell va aterrar a la Casa Blanca?

Trump és un racista declarat i amb la seva arribada al poder ha legitimat qualsevol expressió de racisme contra la gent negra, musulmana, llatina… del nostre país. Ha estat terrible. L’única part bona és que n’ha sorgit una resistència forta, i que més i més gent comença a ser conscient de la veritable naturalesa dels Estats Units. Perquè per més que durant els vuit anys d’Obama hi hagués la il·lusió que el racisme era una pantalla superada, ha quedat clar que no era així i que allò va ser només un bluf. Als Estats Units sempre hi ha hagut un racisme dominant i molta ignorància sobre qüestions racials i sobre la història de l’esclavitud. Van ser 14 generacions de segregació i esclavatge!

També heu manifestat la vostra preocupació per al revifalla d’un feixisme que alguns creien destronat o, com a mínim, endormiscat.

El nou feixisme s’està escampant per arreu d’Europa. El tenim a Polònia, a Alemanya, als Països Nòrdics, a França, a Anglaterra… I em temo que aquí també el teniu. Hi ha molta gent que n’està prenent consciència, sí, gent que comença a veure’l com el que és i que s’organitza per combatre’l. Però, com sempre, també hi ha gent que prefereix mirar cap a un altre cantó, tancar els ulls. Hi ha gent que no s’adona que el perill és entre nosaltres, un cop més.

Als Estats Units sempre hi ha hagut un racisme dominant i molta ignorància sobre qüestions racials i sobre la història de l’esclavitud