Vinc de la Model.

Hi havia tot de recitals i concerts muntats als carrers del voltant i només arribar-hi, he vist que hi llegia en Martí Sales. Al costat de l'escenari, hi havia la Míriam Cano i en Sebastià Porcell, poetes tots dos. Els he volgut anar a saludar, llavors, en Sebastià m'ha vist i s'hi ha apropat. La Núria Martínez Vernis, que era amb ell, també. "Us he vist i us volia petonejar", els he dit, i un cop fets, els petons, he tornat al meu lloc, que era el carrer Entença, entre els dos escenaris d'aquella festa que era tot plegat.

A l'altre escenari, el que no era el de la poesia, hi tocava Valtonyc. És un tipus menut, mallorquí, molt jove, el que impressiona d'ell és que sembla que tot sol està fent la feina que hauríem d'haver fet nosaltres i els nostres pares fa vint, trenta, quaranta anys. I ahir, el que impressionava encara més és que l'estigués fent a la porta d'una presó similar a la que el ficaran d'aquí a un mes, per una cançó. Així ho ha dit ell mateix quan l'anava a cantar: "aquesta cançó m'ha costat tres anys de presó". I la gent: "ueeeeehhh!!!!", com si allò fos un concert qualsevol.

Vivim temps en què es confon la festa amb la reivindicació

Vivim temps estranys.

Vivim temps en què es confon la festa amb la reivindicació.

Tothom que hi érem avui, a la Model, sabem que això que hi passava no és gaire normal. Tots sabem que en Sales, en Sebastià, la Míriam, la Vernis, qualsevol dia reciten a qualsevol llibreria de la ciutat; que el Valtonyc ja cantava d'abans; que els Mishima i els Txarango, que també hi actuaven, sempre toquen arreu. Tothom que hi érem avui a la Model també sabem que tot el que ha passat avui no és prou; que això d'avui, passa la resta de l'any a qualsevol llibreria, a qualsevol sala de concerts. Que si la cosa es queda en un festival, no anirem enlloc.

Tothom que hi érem avui a la Model també sabem que tot el que ha passat avui no és prou; que això d'avui, passa la resta de l'any a qualsevol llibreria, a qualsevol sala de concerts

De tornada a casa, hem parat a sopar al bar del costat. Només érem dos i, a mig sopar, ens han fet canviar de taula perquè hi arribava un grup de deu. Ens hem mogut i, en aixecar la vista, hem vist que qui hi arribava era Valtonyc amb els seus col·legues. Ens hem quedat muts. Hem acabat el sopar comentant com aquells de la taula del costat eren només uns nens que bevien coca-coles, com semblava que no n'eren conscients, de tot plegat.

Al moment de pagar, ens hem aixecat i els hem anat a saludar. "Ei, venim de veure't a la Model", li hem dit, i en Tortilla, el gos, se'ls ha tirat a sobre i han rigut. "Moltes gràcies, tio", li hem dit, "estàs fent per nosaltres tot el que nosaltres, fins ara, no hem sabut fer". I ha rigut, Valtonyc. Ha rigut.

Ha estat molt important, la poesia, la música... tot això que avui ha passat a la Model. El pitjor ara seria que tot es quedés en la festa; que tot es quedés en això.

Isabel Sucunza
De la llibreria estant Barcelona, dos cops transcendent Isabel Sucunza
Isabel Sucunza
De la llibreria estant Gràcies, intel·lectuals que parleu Isabel Sucunza