Que Barcelona esdevé poble quan hom passa un temps vivint-hi és un 'feit', paraulot relativament popularitzat per les cròniques del rei en Jaume (dic 'relativament' perquè qui llegeix les cròniques del rei en Jaume?). Ho dic perquè aquest matí, passejant el gos, m'he trobat amb Mircea Cărtărescu, que anava amb Xavier Montoliu (que deu ser el pont més ferm entre les lletres catalanes i les romaneses que tenim ara mateix al país) i amb Aniol Rafel (el seu editor en català, a l'editorial Periscopi). Hi faltava Enrique Redel, que és qui el publica en castellà a l'editorial Impedimenta, responsable que aquí s'hagi llegit abans que hagi estat traduït al català.

De Cărtărescu, en castellà, hi ha disponibles ara mateix a les llibreries set títols: El ruletista, Lulu, Nostalgia, Las bellas extranjeras, El levante, El ojo castaño de nuestro amor i Solenoide. Al català, només n'hi ha dos: Per què ens estimem les dones?, publicat a l'editorial Lleonard Muntaner, i Solenoide, acabat de publicar fa poques setmanes per Periscopi.

Cărtărescu, per qui no ho sàpiga, és ara mateix una de les veus més importants de les lletres europees. Vull dir, no saps res de les lletres europees actuals si no has llegit Cărtărescu, t'hi falta una peça important dels contemporanis que, et poden agradar més o menys però que, en fer encarnar-se la ciutat –i Europa és les seves pol·lis–, expliquen el xivarri aquest que fa el nostre món. Un món petit, europeu.

Solenoide, la novel·la de Mircea Cărtărescu, pica des de la primera pàgina i, a la vegada, fa que tot sigui poble perquè tot ho fem nosaltres, una cosa que sovint oblidem

Solenoide, la novel·la que ha vingut a presentar a Barcelona avui mateix, que és dilluns, pica. Pica des de la primera pàgina com només poden picar els polls que, inevitablement, curs rere curs, pot agafar-se un mestre d'escola per molt que visqui en una ciutat moderna. Europea. Solenoide ho fa tot físic: la relació amb la família, amb els carrers de la ciutat (hi fa que els carrers de Bucarest semblin prolongacions del sistema nerviós de qui se les mira, el tio!), fins i tot amb la història per la qual la ciutat ha arribat a ser el que ara és.

Solenoide fa que tot sigui poble perquè tot –allò que veiem, allò que pensem, allò que intentem entendre– ho portem ja a dins; ho fem nosaltres, que és una cosa que sovint oblidem. El que fa Cărtărescu és una cosa tan física, tan directa, que aquest matí, m'ha semblat el més normal del món trobar-me'l al parc mentre passejava el gos i que el gos li saltés a sobre, directament a ell –ni a l'Aniol ni al Xavier els ha volgut olorar–, mentre ell em deia: "ah, jo també tenia un gos que es deia Tor". Així de petita és Barcelona. Així de petita és Europa.