Devia córrer el mes de maig quan vaig saber la història de l’Amalia, massa petita per patir allò que el seu tiet li va fer al mateix pati de ca seva. Després, a l’estiu, em vaig trobar amb la de la Laura, de catorze anys, un matí de celebració a la mansió d’aquell amic del seu pare que la va convidar a muntar el seu millor pura sang. Cap al novembre vaig descobrir el que li van fer a la pubilla de la Rambla un dia que tornava de cal seus tiets de dur-los un pastís d’aquells que només ella sabia fer. Una mica abans, però, a l’octubre, ja m’havien explicat la història de la Claustre, tan espatllada, tan plena d’inseguretats, a les mans d’algú proper també, en una habitació petita de ca seva igualment. Són personatges de Rosario Ferré, Lucia Berlin, Víctor Català i Anna Punsoda respectivament.

2018 ha estat l’any que hem sortit al carrer a cridar “jo sí que et crec” i “ens violen” i “ens maten”. Vaig seguir tot allò -el judici a La Manada, les manifestacions- amb ràbia i tristor. Vaig sortir al carrer i vam muntar actes a la llibreria; a tots dos llocs vaig constatar que aquella ràbia i tristor les compartia en aquell moment concret amb centenars de persones. Després al llarg de l’any, sola a casa, llegint, m’anava trobant sense buscar-les amb totes aquestes dones i noies que acabo d’esmentar i pensava que tots aquells crits que acabàvem de fer al carrer eren compartits també per escriptores que en diferents moments de la història, des de diferents llocs del món, havien denunciat en els seus llibres que la violència de gènere, la violació, són coses que passen constantment: no pot ser anècdota allò que han explicat tantes veus des de tants llocs i tantes èpoques tan diferents: això, d’una manera potser sinistra, ens dóna la raó.

Va ser al setembre que un escriptor ficat a locutor de ràdio em va explicar un munt de llibres amb llenguatge senzill i entenedor. De passada em va fer re-entendre (ja ho sabia d’abans) que la bona literatura és i ha de ser per a tothom. Vaig re-aprendre amb ell a extreure la part humana dels llibres bons, aquella que queda soterrada molts cops sota capes i capes d’esnobisme i etiquetes d’alta cultura que no fan sinó fer-la semblar falsament inaccessible a qui creu que no en sap prou, quan tothom sap de la vida i tots els llibres, per elevats que puguin semblar, tracten sempre de la vida. Parlo d’E.M. Forster i d’aquella meravellosa bíblia per a tot llibreter, professor de literatura i qualsevol que vulgui posar-se a llegir que és Algunos libros, publicat per Alpha Decay aquest 2018 que ara acaba.

Les persones protagonitzem històries fosques: ens fiquem en embolics, passem per la vida deixant un rastre d’ofesos, som nosaltres els qui en sortim perjudicats, violem, ens violen, no creiem qui ens diu que l’han violat, fem mal, ens el fan, ens desacrediten quan ho expliquem, ens frustrem quan això passa, però després, la majoria dels cops llegint, descobrim que no estem sols. 

Les persones som coixes. És una bona crossa, llegir; de fet, de vegades em pregunto com ni tan sols camina, on es recolza, la gent que no ho fa.

Isabel Sucunza
De la llibreria estant Llibres llegits, regalats i llegits Isabel Sucunza
Isabel Sucunza
De la llibreria estant Villalonga tampoc no te l'acabes mai Isabel Sucunza