Fa mesos que corre per les meves mans "Interval" del gal·lès Owen Martell, un llibre d'Edicions 1984, que pertany a la col·lecció Mirmanda.

"El plaer es manifestava de tal manera en la vida que requeria permanència, sens dubte: només això podia evitar que fos una odiosa necessitat." Podria fer una explicació estàndard del llibre d'Owen Martell, traduït al català per en Marc Rubió, que ja ha traduït de l'anglès autors destacats com Paul Auster o John Irving, però en gran part m'estaria mentint i ús estaria mentint a vosaltres i aquestes alçades de la cançó, de les notes musicals que circulen per les nostres vides, això ja no ens cal. I us escric sota l'embruix de la musicalitat i la banda sonora de fons, de Truth un dels grans temes del futuròleg jazzístic, mestre musical i espiritual Kamasi Washington, us dic això perquè "Interval" en gran part és un llibre basat en la figura del mestre Bill Evans però no és un llibre de jazz certament, no és un llibre de notes, de concerts, d'experiències i creixements musicals, no és un clàssic llibre de jazz perquè parli de Bill Evans, no és un llibre més sobre una figura del jazz, no és un llibre de jazz per a seguir la seva bibliografia, no és un llibre de tractats jazzístics. Segurament tindria més sentit o quedaria millor escriure escoltant a Bill Evans de fons o fent una glossa sobre l'excepcional pianista i compositor, però ja us he dit que aquest llibre no va de jazz... principalment, però, sí que destil·la jazz per les seves pàgines i que les referències al gènere i als grans músics també hi són.

Us explico tot això perquè Interval és un llibre que parla sobre Bill Evans, però en parla des del moment, des de la posició d'un Bill Evans depressiu, d'un Evans enfonsat, derrotat, després de conèixer la mort en accident de trànsit del seu amic i contrabaixista Scott LaFaro, que formava trio juntament amb ell i amb Paul Motian. LaFaro que va morir amb vint-i-cinc anys, estava fascinat per les orquestres i sobretot per la d'Stan Kenton, va evolucionar el Bebop de la mà de Chet Baker, Stan Getz, Thelenious Monk, Ornette Coleman per acabar amb Bill Evans, sens dubte, hagués estat un referent pel jazz dels anys seixanta i un dels més grans sense cap mena de dubte.

El llibre d'Owen Martell parla de la depressió i post depressió de Bill Evans, de com és la seva quotidianitat en aquest estat, de quines són les persones que l'ajuden, que no el deixen caure, de com es relaciona amb el seu germà, la seva lluita de rolls familiars, la seva cunyada, la seva neboda Debby que passa a ser el seu canal comunicatiu en molts moments, amb el seu pare, de quines són les accions que fan dia a dia, hora a hora, de com les petites coses de la vida normal d'una persona, de cop, és una mena de quimera per a una persona amb aquesta malaltia, és un món gairebé impossible d'avançar, de com les petites branques en format d'ajuda que es va trobant Bill Evans en aquest període el van ajudant a poder intentar sortir d'aquesta depressió, d'aquesta tortura personal.

"Fins que també aquelles ones declinaven per revelar per fi l'únic lloc veritable: el cant de la teva pròpia ànima, que no declinaria fins que fos entregada i per fi alliberada."

Un període poc explicat per ningú i que aparentment no té importància, com acostuma a passar en moltes d'aquestes malalties, moments, períodes, on la majoria de gent de l'entorn personal d'un mateix es desconnecta, on les persones van desapareixent lentament i ningú acaba per notar la pèrdua, sort d'aquestes petites rareses o grans autors com Owen, que en comptes d'escriure sobre el convencional o el tèrbol món d'Evans, el seu mestratge o les seves addiccions, s'aturen i dediquen tot un llibre a un "interval" a un procés molt poc valorat per la majoria, per la gran societat del soroll, el silenci de la depressió, el silenci de desaparèixer lentament, a una malaltia que ens afecta a més d'un.

"Si pogués tornar enrere, diu el Harry, no faria res diferent. Crec que no hauria pogut. Però ara la veu li surt pastosa. La meitat del temps no pots evitar ser com ets i l'altra meitat no hi ha alternativa."

Escriure sobre aquesta novetat literària, sobre la bona feina que ha fet la gent d'Edicions 1984 i sobretot per com ha posat l'ull i la bala Owen Martell a aquest Interval, no ha estat fàcil, llegir un llibre que parla sobre com viu la depressió, com és ajudat, com es relaciona amb la seva família i el petit món el músic de Nova Jersey, ha estat també agafar el temps, el moment per acceptar la meva pròpia depressió, ha estat també per a després de setmanes de no poder escoltar ni una nota musical, Kamasi Washington m'ha portat a poder parlar d'Interval per vosaltres, ha servit també per fer un petit pas per agafar-se a branques molt més reeixides com la del meu apreciat amic Lluís Font, ha servit també per veure i acceptar que a vegades les coses passen, hi passen així.

Interval és un llibre que no parla de jazz, és un llibre de pèrdues, de la pèrdua d'un mateix i que a vegades gairebé sempre, pràcticament ningú pot entendre. Interval és un llibre aparentment pla, ple de sentiments, ric en l'explicació del dia a dia, del més difícil de viure's un mateix, d'estimar-se, de prioritzar-se, d'un home perdut en ell mateix, en definitiva del difícil que és viure volen viure, volen donar...no vivint.

"El cartell se'ls acosta ràpidament i el Bill hi clava la mirada. Queda enrere en un tres i no res, però, durant uns instants, els ulls del Bill es queden fixos en el punt on l'ha perdut de vista. Cinquanta metres, ara ja un centenar, el desviament entre ell i jo, i jo i tu. "