Ingrid Guardiola Sánchez (Girona, 1980) és una de les veus més pluridisciplinars de la seva generació. Productora, investigadora, realitzadora audiovisual i assagista interessada en les qüestions relacionades amb el genere, la desigualtat i la tecnologia en el marc de la cultura i la pràctica audiovisual. És doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i dona classe a la Universitat de Girona. A més, és coordinadora del MINPUT, membre del Comitè Executiu del Consell de Cultura de l' Ajuntament de Barcelona, i col·laboradora del CCCB. Acaba de publicar L'ull i la navalla (Arcàdia, 2018), un llibre on intenta disseccionar una època en què les imatges i les dades que compartim condicionen la nostra vida pública i privada. Hem parlat amb ella d'imatges, interfícies, de comunicació i dades.

Ingrid Guardiola - Sergi Alcazar

Aquesta entrevista és per a un mitjà digital, la penjarem a Twitter, on serà retuitada, la compartirem a Facebook, les fotos les passarem a Instagram... És un llibre que parla de noves formes de relació, que com a producte o imatge formarà part d'aquestes noves formes de relació de les quals parles...

No ho veig tan paradoxal perquè, de moment, no podem viure sense aquests ecosistemes digitals i, de fet, cap mitjà no és d'una manera o d'una altra, sinó que tot depèn dels usos que en fem. Estem en un estadi molt incipient de la vida connectada 2.0 i m'imagino que trobarem altres formes de relacionar-nos. El que poso en qüestió al llibre és aquesta manera cega, quasi bulímica, excessiva, amb les quals ens relacionem en aquests tipus d'espais. Avui dia, si et vols fer ressò d'alguna cosa o transmetre una idea a la comunitat, tot passa per aquests espais. La comunitat és global i difosa i tant sí com no t'hi has d'infiltrar. Ara, com la televisió, el cinema o la ràdio, cap mitjà en si mateix és d'una manera determinada, i no depèn només de l'ús, sinó en mans de qui estan les eines. En aquest sentit, una de les coses que qüestiono és qui gestiona aquests espais. Que cinc empreses tutelin la vida pública de les persones em sembla forassenyat. Tant de bo es pogués difondre la informació fora d'elles, però per a fer-ho cal crear uns espais paral·lels.

A les primeres pàgines ja dius que la nostra relació amb el món passa per múltiples pantalles...

Això no ve d'ara, ho hem après amb l'escola del cinema, però al cinema es quedaven dins la pantalla, no ens relacionàvem amb el que vèiem, i en fèiem un exemple de vida. La novetat és que no ens relacionem amb el fetitxe o l'estrella sinó amb els semblants. I aquesta distància infranquejable, malgrat que les interfícies siguin menys visibles hi són, canvia el contracte de comunicació. Fa que la comunicació sigui sempre en diferent, perquè cadascú gestiona el temps virtual de forma pròpia i la comunicació i no és sempre simultània; no és física, perquè fa la comunicació sigui icònica -a través de les imatges- i això crea molts malentesos i ambigüitats; i simplifica molt el missatge, perquè a través de les imatges vehiculem idees molt senzilles d'entendre de manera generalitzada i ràpida. Tot plegat simplifica molt la conversa pública.

Això arriba al fet que ens relacionem amb la gent més propera (parella, pares, germans, amics...) a través de pantalles...

Jo intento limitar que la trucada convoqui la trobada física i limitar molt la comunicació per whatsapp i el món virtual, per sortir del món virtual.

Dius que la relació amb les pantalles va néixer amb el cinema, que quan va néixer també va ser rebut amb prevenció com un entreteniment de barraca de fira. A la televisió en dèiem "la caixa tonta". Al món virtual hi som sense cap prevenció?

No hi ha una cultura crítica al voltant d'aquests mitjans ni les alertes que tu comentes i que de seguida vam abandonar. Falta molt d'aparell crític i ens intenten fer creure que són mitjans neutres que sempre han estat allà. I no en són gens de neutres, la informació està totalment segmentada i posicionada, només són visibles els missatges que acumulen més reaccions al seu voltant -més vistes, més m'agrada, etc.- o els que són posicionats econòmicament.

A vegades com a usuari tinc la sensació que o no em veuen o no veig, i això acaba generant-nos angoixa o frustració...

Està molt bé això que dius de la frustració. Ben Grosser és l'inventor de Demetricator, que et permet navegar per Facebook o Twitter sense veure quants "m'agrada" o quants retuits té cada cosa. No veus la quantificació tan estressant que, al capdavall, és el que dona valor i informació a l'aplicació i el que ens crea l'angoixa. Perquè ja no busques pronunciar o emetre un enunciat per comunicar una cosa, sinó obtenir una resposta.

I t'acabes adaptant al que és més fàcil que tingui aquesta resposta, suposo?

I vas buscant estratègies per adaptar-te a una lògica ben poc lògica...

Creiem que és una qüestió neutra, però he quedat terroritzat amb el que dius, que només parlar d'una marca ja t'aparegui un anunci d'aquesta marca...

Si tens una conversa per google, per exemple, també t'hi trobaràs. Tot el contingut dels teus missatges són analitzats i convertits en informació útil per les grans empreses.

Dius al llibre que la multiplicació de les imatges ens pot portar a una anestèsia que ens faci que res no ens afecti.

D'una banda és una anestèsia, com ha estudiat el fotògraf Joan Fontcuberta, per exemple, amb les imatges de l'11-S. L'allau d'imatges de les Torres Bessones caient, pràcticament convertien la tragèdia en un fet estètic, i anul·laven l'explicació racional del que estava passant. A més, aquesta allau d'imatges fa que acabem parlant més de les imatges que no pas de l'esdeveniment. Per exemple, amb l'1 d'Octubre, quan les converses ja no eren sobre el fet que una massa considerable de gent hagués sortit de casa per votar i decidir el seu futur democràtic i s'hagués topat la violència policial sinó sobre les imatges que es van produir. Això fa perdre el fil dels esdeveniments, acabant reduint el fet històric a una conversa sobre les imatges d'aquest fet.

En aquest sentit, fins a quin punt és determinant la xarxa en fets com l'1 d'Octubre? 

Quan passen les coses al carrer, la xarxa esdevé supèrflua. La vida digital esdevé subsidiària davant els fets.

Al llibre parles de la mort i les imatges, des de la Guerra d'Iraq que no vam veure fins als vídeos de degollaments d'ISIS. O com sobre les víctimes més properes ens és més difícil veure imatges que no pas quan són de l'altra banda del món...

Com si hi hagués morts de primera i morts de segona. Aquesta compartimentació del valor de la vida de les persones és terrible. O com depenent del seu substrat cultural ens porten a qüestionar més o menys les formes de representació. Tot el que ve de l'Orient Mitjà no ens generen cap mena d'atenció, i fins i tot no ens qüestionem si hi haurien de circular. En canvi, aquí tenim un pudor atàvic o una iconoclàstia estranya que demostra que les imatges encara tenen pudor, que provoquen alguna cosa, però la mala notícia d'això és que sigui selectiva.

En casos com l'1 d'Octubre, l'allau d'imatges fa que acabem parlant més de les imatges que no pas de l'esdeveniment

Ingrid Guardiola - Sergi Alcazar

El títol del llibre evoca Un chien andalou de Buñuel i la seva famosa escena de l'ull. Aquesta escena llavors era capaç de generar un gran impacte, però potser avui ja, a força de repetir-la i de repetir-ne tantes d'altres, potser ja no ens genera la mateixa impressió i hem de recórrer a altres representacions més extremes...

De fet, a la televisió ja no es treballa des de la retòrica de les imatges sinó des de l'oratòria. Sembla que hàgim involucionat en el nivell de desenvolupament del llenguatge audiovisual i tot són testimonis conversats o orals, gent demostrant que sap cantar o cuinar molt bé, i poc més. Gent fent coses, però no utilitzant les imatges com a eina cultural, sinó d'una manera molt plana, dòcil, neutra. I de cop, en aquesta docilitat entra com una destral el telenotícies, que sovint intenta amagar les imatges que ens podrien sacsejar i ens acaba mostrant icones o imatges indicials que apunten algunes coses que no veiem. S'han expulsat les imatges més punyents i, fins fa un any, s'avisava abans d'emetre imatges d'atemptats que el que veuríem eren molt dures. Si es posen imatges que poden sacsejar l'espectador s'han de situar en un context, perquè no siguin un mer revulsiu emocional, però s'és molt prudent i molt políticament correcte en la gestió de les imatges.

Al cinema també passa?

A l'època d'Un chien andalou, l'any 1928, Serguei Eisenstien acaba de fer La vaga, on contraposa els obres que estan sent perseguits pels homes dels capatassos i, en muntatge paral·lel, hi ha unes vaques que estan sent degollades. Tot aquest imaginari era allà sobre la taula. L'escena inicial de l'ull, però, no era pas una cosa que l'espectador estigués habituat a veure... Al títol, jo ho faig servir de forma metafòrica en el sentit que ens cal posar una mica més la navalla a l'ull sense preocupar-nos per fer dels ulls un instrument de coneixement, de judici crític, de la mirada.

Una de les coses que ens ensenya el llibre es que veiem, però no mirem...

Sobretot hi ha una falta d'atenció. Als alumnes els pregunto si recorden una imatge del dia abans i no són capaços de recordar-les. Hem vist un munt d'imatges i no som capaços de recordar-ne ni una de sola. Estem als antípodes del Pantocràtor de Taüll, en què una sola imatge feia el relat de la vida pública i espiritual de tota una comunitat durant generacions. I ara no hi ha dues persones que comparteixin una mateixa imatge i un mateix relat. Com socialitzem aquestes imatges per tal que expliquin la vida col·lectiva d'un moment determinant?

Abans anaves a casa dels avis i mirant els seus àlbums de fotos podies veure passar tota la seva vida, i nosaltres amb una setmana acumulant-ne més que ells en tota la vida...

I no hi tornes més. Al llibre hi ha una definició molt bonica d'Henri Bergson sobre la memòria que imagina i la memòria que reprodueix, i diu que la primera es basa en els moments excepcionals de la nostra vida, els que donen un sentit a la nostra vida, i, en canvi, la segona és molt més sensoriomotriu i acumula dades fisiològiques perquè no ens hàgim de preguntar què és un got o una taula cada vegada. El problema d'aquests mitjans és que funcionen com una memòria que acumula sense ser capaç d'oferir un sistema de relacions o fer una integració emocional o cognitiva del que estem mirant.

També hi ha una altra cita al llibre, que diu "l'ull és una llaminadura caníbal" d'Stevenson...

No sé on la vaig trobar-la. L'ull sempre vol més, roman insaciable i ens passem hores buscant, com deia Bataille, coses repugnants. A Un chien andalou els espectadors segur que ja estaven esperant aquesta imatge. I, alhora, també no podem deixar de buscar coses que ens fascinin. Eros i Tanatos. La imatge fascina d'una manera més immediata que la paraula i l'ull és com si no tingués cap filtre amb l'espectacle d'allò que està mirant.

Estem en una època marcada per la selfie, on convertim la nostra vida en una autoficció del que voldríem ser...

D'una banda la selfie testimonia el superjò millorat que voldríem, i per altra, aparta la vista de l'escena, del món, del que tens davant, i la centra en un mateix. Això ho canvia tot: la retòrica audiovisual i l'interès que projectem en el món. Però, alhora, d'altra banda, la gent molt defensora d'aquest tipus d'imatges asseguren que és una forma de testimoniar llocs on hem estat o coses que hem fet, una forma de reivindicar el nostre lloc al món. Nosaltres hem existit i hi hem estat.

Això s'acaba produint en un museu, on el quadre ni es mira per poder fer la foto i dir, "hi he estat".

Fixa't que si no hi hagués aquestes xarxes de propagació de les imatges hi hauria menys selfies, menys fotografies que el que busquen és testimoniar el fet i que es comparteixen per ostentar als altres que has estat allà o amb algú. Sense aquest segon moment no hi hauria aquesta selfie.

I com que hi ha aquest segon moment, a vegades no gaudim del primer moment, que pot ser un concert, una actuació, la presentació d'un llibre, etc.

De fet, ja es considera bon senyal quan no hi ha imatges d'alguna cosa que ha passat, senyal que la gent estava molt concentrada. Comença a entendre's com a signe positiu i de salut respecte als esdeveniments.

A més d'aquest afany de retransmetre, de dir on som en cada moment...

És aquesta cultura de l'streaming life, del presentisme excessiu, que genera un temps molt estressant. Un temps de l'acció antitètic al temps de la reflexió. De fet, expulsa la idea d'acostar-nos a les coses d'una manera més meditativa o reflexiva. Penso que arribarà un moment que ens en cansarem de deixar marques o empremtes visuals de tot el que fem.

De fet, jo sóc el primer que comparteixo actes on vaig, obres on assisteixo, etc. 

A vegades són un reconeixement, per dir que allò té un valor per a tu, però el problema és quan el teu jo s'escindeix en la vida virtual i la vida física i estàs més pendent de la resposta digital que genera que no pas del que passa en escena. Com a forma de reconeixement o divulgació, no ho trobo gens malament.

Ja es considera bon senyal quan no hi ha imatges d'alguna cosa que ha passat, senyal que la gent estava molt concentrada

Ingrid Guardiola - Sergi Alcazar

El teu llibre, de fet, no és anatematitzador...

No envio ningú a l'infern, però sóc més dura amb uns que amb d'altres, segurament amb el que seria la influència de Silicon Valley, que ha influït en els programes universitaris i que ha suposat una febrada de programadors informàtics com a noves estrelles de l'Olimp...

I Silicon Valley com el paradís a la terra, la terra promesa, el Dorado...

És un món que representa el capitalisme més salvatge...

Amb dessuadora de cotó.

A les xarxes es premia el present i en la vida es premia la joventut en comptes de l'experiència, innecessària per triomfar a la vida. Aquests joves tenen vint-i-pocs anys quan triomfen, no necessiten aparentar res, vestits com si sortissin del campus universitari, i tota la ximpleria de l'adolescència es filtra en aquests personatges que es podrien diagnosticar mèdicament com a megalòmans despietats, als quals no els importa enfonsar empreses, si cal. La història de Facebook és paradigmàtica, perquè comença com una rebequeria perquè la xicota l'havia abandonat en forma de venjança i acaba sent un fenomen social. I això es considera una expectativa de vida per molta gent.

Tot això ha portat a aquestes noves professions: youtuber, influencer...

El valor dels quals és la seva pròpia persona i poca cosa més. Sembla que siguin espais molt neutres, però aquests personatges sovint parlen per boca d'una marca. I això és perillós, perquè els seguidors creuen que hi ha un sentiment íntim de comunicació i, en realitat, és tot pura construcció publicitària. Aquesta distància entre les estrelles i el poble, tan clara fa dècades, interessa que es filtri perquè això genera fidelització. Les xarxes acaben convertint-nos en una mena d'exèrcit fidel a les persones que seguim.

I, alhora, addictiu, oi?

Ho és per com està dissenyada la interfície, amb un sistema de gratificacions.

La idea és posar molts "m'agrada" amb la idea que te'ls tornin?

És un xantatge estrany, perquè a l'espai públic pots lloar una persona sense esperar que aquesta persona et lloï a tu, hi ha un espai de secretisme i d'intimitat. Però, a les xarxes socials tothom pot reconèixer-te d'una manera més clara i, per tant, es produeix aquesta necessitat d'intercanvi.

Creus que som en una època de voyeurisme o d'exhibicionisme?

Les dues coses alhora, però hi ha dos rols: actius i passius. Hi ha molts voyeurs que són, alhora, exhibicionistes. Volem veure però, sobretot, ser vistos. En un món laic, sense gaires xarxes de suport ni discursos transcendents, amb una espiritualitat molt mancada i un desconsol generalitzat, necessitem ser vistos per a ser estimats.

Sillicon Valley representa el capitalisme més salvatge, on es premia la joventut en comptes de l'experiència, innecessària per triomfar a la vida

Dius que som més a prop d'Un món feliç d'Aldous Huxley, que no pas de 1984 de George Orwell.

No hi ha cap figura repressora, són espais de control sense autoritat.

On permanentment estem dient que sí, acceptant totes les regles. Ens hem sotmès voluntàriament, acceptant tots els termes i ens hem adonat del que fèiem a posteriori...

No ens expliquen què acceptem ni què suposa, per exemple, Facebook. Entrem en una casa i no ens expliquen qui hi ha darrera. Quan miro la televisió i veig un canal puc saber qui és  el propietari i quina és la seva línia editorial, però aquestes empreses han esborrat tota traça que recordi l'interès econòmic o polític que hi ha darrera.

A més de la immediatesa, hi ha el fenomen de la fugacitat d'Snapchat o d'Instagram Stories...

És barreja el temps de la immediatesa, que fa que informació d'ahir no tingui cap mena d'incidència social avui, i la fugacitat d'aquestes aplicacions on la informació dura molt poc, i, l'altra, la possibilitat que puguem recuperar informació de fa molt temps, amb dos temps alhora. Als càrrecs polítics els juga males passades, perquè algú es capbussa a la xarxa i els treu una animalada de l'any 2010.

Això ho hem vist molt darrerament... Relacionat amb això que dèiem sobre Huxley, Orwell o, ara que hi ha al CCCB l'exposició dedicada a Kubrick, creus que les profecies i les utopies sobre el futur s'han complert?

El bombardeig d'imatges de La naranja mecánica, basada en una novel·la d'Anthony Burgess, em recorda molt als encarregats de filtrar el contingut de Facebook, que observen un món dels horrors que nosaltres no veiem mai, perquè el món de la interfície és polit, esmerilat. L'altre dia vaig veure l'última pel·lícula de Jean-Luc Godard, on diu que cap utopia no s'ha acomplert, però jo el tema utòpic el deixaria a banda parlant de tecnologia, perquè van ser les utopies del 60 i les dels 90 les que van fer perdre la batalla per una Internet més justa. Els hippies dels seixanta, protagonistes de les primeres ciberutopies, i els dels noranta que no van crear mecanismes de control perquè creien que el ciberespai, com en dèiem, podia ser un món autònom amb les seves pròpies regles i no contaminat pel món físic. Amb la seva mirada naïf d'altres en van fer negoci i van dissenyar-ne el control.

...

El que no podem perdre és la capacitat de pensar que les coses poden anar millor. Hem de deshipotecar la imaginació. Hem de ser capaços de generar altres formes de representar-nos que no siguin el bombardeig constant que vivim.

La feina de filtratge de les xarxes l'acaba fent una persona, malgrat tota la tècnica...

Hi haurà un moment que ho acabarà fent una màquina, sens dubte.

Quan Facebook ha volgut evitar imatges de pits, per exemple, ha acabat censurant la Venus de Botticelli...

La censura és delirant, és un món purità, molt protestant. Que mentre censura pits és incapaç de controlat les Fake News.

El llibre es pot resumir amb la frase, "sóc vist, ergo, sóc".

En un món cada vegada més complex i insegur, malgrat la simplificació de les xarxes, necessitem el suport d'una comunitat cada vegada més difícil de trobar a l'espai físic i que trobem en una comunitat de voyeurs. Un grup de persones que en el reconeixement personal deleguen la nostra vida pública o social. Podem passar de mirar-nos els uns als altres a entendre'ns els uns als altres? Podem portar un pas més les relacions humanes i socials? Ho basem tot en la política de veure i hauríem d'anar cap a la política de comprendre. Ja no et dic transformar, però almenys intentar entendre per mirar de dibuixar les eines que ens ajudin a fer un món més respirable.