L’espai de La infinita és redundant perquè és infinit. Ho és atès que els seus límits es desdibuixen i perquè fuig de la distribució utilitària en què cada habitació serveix per alguna activitat concreta i exclou la resta. “Aquí ens movem, treballem, creem i vivim sense que hi hagi limitacions, un mateix espai pot servir com a sala de reunions o un escenari teatral”, explica Jordi Colomer, artista multimèdia i un dels cofundadors de La Infinita. Aquesta autonomia de circulació física és també una alliberació mental pels residents i col·laboradors perquè els preceptes i protocols d’un habitatge s’ensorren i només hi ha lloc per a la creativitat i, sobretot, l’experimentació. 

La Infinita

L’Hospitalet de Llobregat, tan a prop, tan lluny

Aquest reducte d’aparença industrial es troba a l’Avinguda del Carrilet, a l’Hospitalet de Llobregat, just allà on ha començat a aflorar el Districte Cultural. No obstant, Colomer explica que traslladar-s’hi no és fruit de la voluntat de formar part d’un projecte cultural administratiu, sinó que és la resposta a una necessitat: poder accedir econòmicament a un espai prou gran per poder fer-lo servir de laboratori artístic. Tant ell, com la Carolina Olivares, productora artística visual i també cofundadora de l’espai, s’han adonat que el seu veïnatge son artistes, dissenyadors, investigadors artístics, arquitectes...i que tots ells, volen fer que l’Avinguda del Carrilet i voltants esdevingui un pol suggestiu i inclusiu respecte la gent que hi viu (i la gent que hi està de pas). Justament, Olivares destaca que part de les accions que volen promoure a La Infinita tenen aquest caràcter obert, que s’esponja a la història de la barriada i que reprèn un teixit relacional amb l’entorn: “Sabem que durant trenta anys hi havia Ràdio Hospitalet que es va deixar d’emetre el 2012. Quan vam saber que era una emissora estimada per la gent de la ciutat vam entendre que això volia dir que hi havia una cultura radiofònica, fet que ens va inspirar a pensar en desenvolupar una nova emissora, la Ràdio Infinita”. Fixar-se i inspirar-se en els signes dels individus i comunitats que pertanyen al lloc, identificar-los i reactualizar-los és una de les millors maneres de retre’ls homenatge i contribuir en la creació de nous entorns i maneres de socialitzar.

Instal·lar-se a l’Hospitalet de Llobregat és seguir la línia de l’esperit metropolità. Colomer recalca que la ciutat metropolitana està tan ben comunicada que qualsevol que tingui interessos culturals hi pot arribar de seguida des del plaça de Catalunya amb transport públic. Amb aquesta reflexió, no apel·la el públic barceloní. Al contrari, es vol fer entendre que la producció d’art de qualitat -i sobretot amb esperit transgressor- no té perquè trobar-se exclusivament al bell mig de la capital catalana. 

La infinita

Un espai amb una funció desdoblada

Arribar fins a la Infinita i poder gaudir de les seves propostes artístiques no suposa un gran esforç: 15 minuts en metro, per exemple. Ara bé, quan arriba a la porta, el visitant ha de saber que pujarà tres pisos d’alçada industrial a peu i que un cop hi entri l'esforç no haurà estat ni molt menys debades. L'art que s'hi experimenta és atraient, hipnotitzant. Genera una incomoditat plaent, una curiositat sensorial que aventuren a endinsar-s’hi. Tot el que s'hi professa és irrepetible perquè el que s’hi pugui veure un dia, una tarda o un instant serà per primera i darrera vegada i és d’aquí d’on neix l’atracció per estar sempre pendent del que s’hi faci. Perdre-s’ho significa una pèrdua real. La Infinita és una planta sencera i diàfana, lliure per la seva funcionalitat industrial, i s’abraça tot l’espai d’una sola mirada i amb una perspectiva ininterrompuda. 

L’arquitecte de l’espai, Albert García-Alzórriz, va projectar-lo partint del passat de la nau. Era una empresa del sector de l’etiquetatge i empaqueta. Tots els prestatges metàl·lics de gran envergadura que s’utilitzaven d’emmagatzemament, s’han reubicat i reciclat. Son estructures que serveixen, alternativament, com a arxiu o com a mur i tracen una diagonal que creua i articula l’espai en planta lliure amb aquest caràcter mòbil i poc rígid.  S’entreveuen els carrils que acolliran un sistema de portes corredores enormes. Encara no està enllestit, però se situaran a l'eix central i en funció de com es disposin, permetran la comunicació dels espais entre sí. La Infinita compta amb una sala polivalent, que esdevé la sala d’esdeveniments principal i d’assaig, estudis per a artistes residents, un taller de construcció, un despatx de producció i un gran magatzem. Els espais es distribueixen al voltant d’una plaça central, on es troba el “mur infinit”, una iniciativa dels fundadors, en què cada mig any, s’hi aplicarà a sobre una nova producció artística mitjançant el recurs del wallpaiting. L’anterior obra, mai es retirarà, sinó que quedarà enterrada per una nova obra i acabarà sent una mena d’indicador del temps que passa i que pot arribar a sobreviure en l’espai.

La Infinita

La plaça s'utilitza com a espai servidor per accedir a la zona de residències on, mitjançant una estructura metàl·lica, s'ha introduït una escala domèstica amb altells que defineixen els espais dels residents. Així es conformen fins a tres cel·les d'estudi a més de les zones comunes: una sala d'edició i una petita zona de projecció amb grades, des d’on s’obté la panoràmica de tot l’espai. García-Alzórriz explica que La Infinita resulta de la reinterpretació i reutilització d’elements preexistents d’origen divers, combinats amb la construcció de petites intervencions arquitectòniques que donen calidesa a la naturalesa industrial del lloc.  El que era primordial era que espais fossin versàtils i susceptibles de desdoblar la seva funció, recalca l’arquitecte i també artista. García-Alzórriz ja havia col·laborat prèviament amb Colomer en el pavelló d’Espanya a la Biennal d’Art de Venècia el 2017.

L’anàlisi de l’entorn per definir-se a un mateix

L'espai de La Infinita ha de ser versàtil perquè el que s’hi vol fer és imprevisible. Els fundadors han decidit que la millor manera d’explicar quin fil conceptual segueixen i quina estètica els agrada és fer una gran festa d’inauguració. Durant tres dies consecutius, La Infinita s’omplirà de propostes insòlites però gens exclusives: “Volem que vingui gent de tot arreu, tan els que son veïns com els que han de travessar Barcelona”, expliquen Colomer i Olivares. Els artistes que col·laboren a la gran festa presenten una característica comuna, que és la de presentar una obra inèdita, inusual i que forma part de disciplina de les arts escèniques, performatives i visuals. Concerts a capella, performances dins i fora de la nau, lectures dramatitzades i experimentals, ràdio en directe i per streaming, seminaris en petit comitè, classes magistrals i sessions de DJ son algunes de les propostes del programa de la inauguració. Els artistes residents, com les ja aclamades Pussy Picnictambé faran una demostració del seu work-in-progressi El trio Duncan Gibbs, Joe Highton i Víctor Ruiz-Colomerreflexionaran amb els assistents sobre la part més conceptual de la seva obra. Las Huecas, Roger Bernat, Martí Perán, Guillem Serrahima, Gabriel Ventura, Claudia Pagès, Jorge Dutor, Guillem Mont de Palol, Marc Caelles, Los Yolos Sonkigroove conformen el line-up. Tots ells proposen reflexionar plegats amb el públic sobre l’entorn i sobre l’efímer, sobre el que és canviant i sobre la història recent mitjançant mecanismes performatius i escènics, però sempre des de la perspectiva del que és relacional i identitari. El perquè d’aquestes dos atributs es troba en el desig de fer de La Infinita un lloc antropològic, és a dir, que tingui un caràcter i una identitat que es defineixi a pels signes que els individus singulars i les comunitats hagin anat imprimint-hi i que per tant, facin de l’espai un lloc al que sentir que hi pertanyen.