Us oferim en exclusiva un fragment del conte L'iceberg de la teoria, del llibre El país dels cecs de Víctor García Tur, Premi Mercè Rodoreda 2018.

El pais dels cecs Ed. Proa

De petita, vaig llegir Moby Dick un milió de vegades. O un zilió. O més. Aquell volum amb les cobertes de bocací blanc que havia envellit a la llibreria del despatx patern sense esgrogueir-se (destacava en una lleixa corbada pel pes dels volums de lloms foscos, i em vaig enfilar per les cortines per agafar-lo), aquell volum amb el títol en lletres platejades i una il·lustració de l’autor emmarcada en un oval, m’acompanyava incondicionalment al bany i m’esperava al calaix del pupitre mentre havia d’atendre la hipotenusa i els catets, i després li tacava la pàgina 237 amb la nata dels pastissets del berenar, i un altre dia sentia el vaivé del Pequod llegint al gronxador de l’escola mentre nevava, i alhora que bufava les espelmes del meu desè aniversari revisitava el paràgraf sobre l’oli de balena amb el qual antany s’il·luminava el món, un cop que l’oli era alquímicament transmutat en espelmes i ciris pàl·lids... Un llibre sobre un balener, doncs, va ser el meu Yale i el meu Harvard, molt abans de tenir l’edat per triar el meu camí a l’Ivy League. Oh, Moby Dick, Moby Dick, Moby Dick, tota la llum que necessitava centellejava en aquesta desproporcionada i atípica novel·la. Vet aquí que un llibre sobre la monomania es va convertir en la meva monomania privada, i com no podia ser d’una altra manera en vaig voler més i més. Després de Moby Dick em va acaparar el desig de devorar la resta de novel·les de Charles Dickens, esclar, i a tal empresa vaig destinar els dies i les nits de la meva pubertat. La meva fantasia era que Charles Dickens havia escrit Moby Dick i totes les altres faules, alhora realistes i meravelloses, pensant en mi, en el meu gaudi solitari. Dickens s’havia cremat les pestanyes escrivint per a mi, una nena del futur, les faccions de la qual no podia discernir en la distància però, tractant-se d’un home imaginatiu, albirava a grans trets. No tinc cap dubte que Dickens em veia llegint-lo, més d’un segle després, i que, mentre mullava la ploma i triava les paraules que agafaria prestades a la llengua anglesa per il·lustrar la vasta comèdia humana, havia d’afigurar-se la nena que després passaria aquestes mateixes pàgines sense parpellejar. És més: Dickens, observador minuciós, en tenir una vaga sospita del conflicte argumental de la meva existència, donava per fet que jo aniria acumulant un odi mut cap als altres nens, els que s’asseien amb mi per Acció de Gràcies (sobretot l’Ernie!) i els que m’assetjaven a classe. Tots ells solien ignorar-me i si reparaven en mi era per burlar-se de com movia la llengua d’un extrem a l’altre dels llavis durant el rapte autista de la lectura. I per quatre ulls, esclar. I per grassoneta. ¿Em consolava l’exemple del dissortat Oliver Twist (un orfe en el qual emmirallar-me)? ¿Com podia no desenvolupar, en aquest entorn advers, una profunda animadversió que m’impediria fer amics?