La setmana passada, en un dels concerts de Joan Manuel Serrat al Fòrum, un espectador que suposadament havia pagat entrada i sabia on anava, va aprofitar una pausa entre les cançons per a etzibar: “Canta en català, que estem a Barcelona!”. Serrat va tornar a escena i li va intentar explicar a l’espectador “despistat” –així el va anomenar- que l’espectacle que estava presenciant es deia Mediterráneo da capo i consistia en anar cantant una darrere l’altra les cançons que integren el disc Mediterráneo publicat el 1971. El cantant va ser enèrgic i clar amb les seves explicacions.

Després, twitter n’anava ple. Les veus més raonables se’n feien creus de l’incident i no veien manera de justificar l’actitud de l’espectador. Però un bon grapat d’altres veus si que el justificaven, algunes el disculpaven, d’altres el comprenien i encara unes altres aprofitaven l’ocasió per a criticar i insultar Serrat. Retreure-li que no ha dit el que ells volien que digués amb relació al Procés. Algunes altres veus també recordaven que fa unes setmanes, en un concert a València, a Serrat li van retreure tot el contrari: cantar i presentar les seves cançons en català. Ell va defensar la seva llengua i va argüir que molta sang s’havia vessat per culpa de la imposició de no parlar-la. 

Serrat, per cert, també es va negar l’any 1968 a cantar el famós La La La en castellà al festival d’Eurovisió. I uns anys més tard fins i tot va viure a l’exili enfrontat amb el règim franquista. Però tot això, a les veus ignorants de twitter els era ben igual. Com que Serrat no és independentista i no ha dit el que a mi m’hauria agradat que digués, doncs és un venut, un botifler –encara hi ha gent que utilitza aquesta paraula sense fer-li vergonya fer-ho- i un vividor. 

Després d’aquest episodi, després de llegir opinions i estirabots que a qualsevol li farien perdre la fe en el sentit comú, el criteri, l’esperit crític i la més elemental de les intel·ligències, vaig anar a bussejar entre els paperots del meu arxiu a buscar i trobar tot el que tinc de Joan Manuel Serrat. 

Programes de mà de recitals de Joan Manuel Serrat

Programes de mà de recitals de Joan Manuel Serrat

Potser el que més m’agrada són les postals de les discogràfiques i els programes de mà dels seus concerts i recitals. De postals, les més maques són les d’Edigsa, les dels inicis de la seva carrera. Algunes d’elles estan fetes amb fotos de la gran Colita, que aquells anys –segona meitat dels seixanta- va estar molt vinculada a la Nova Cançó. Alguna de les postals fins i tot està autografiada. Els programes de mà són autèntiques joies. En tinc un que es va repartir als recitals de Nadal de 1971 al teatre Victòria. L’estrella del recital, per cert, era Mediterráneo, acabat d’editar. També n’hi ha un just d’un any després, Nadal de 1972, aquest cop al Tívoli, amb el disc d’homenatge a Miguel Hernández com a leit motiv. I d’abans, de Nadal de 1968, al Palau de la Música i encara amb els Setze Jutges cuejant i amb el repertori dels seus primers discs. 

Programes de mà de recitals de Joan Manuel Serrat 2

Programes de mà de recitals de Joan Manuel Serrat

Un altre apartat el formen els cançoners, editats quan Serrat ja era una estrella estatal. De dissenys coloristes i amb formes psicodèliques a la portada, els cançoners es venien com a xurros als quioscos, estaven adreçats a les legions de fans que les estrelles de la música acumulaven i contenien les lletres dels seus temes més populars, a més a més de notícies, tafaneries, fotos i pòsters per a penjar-se a l’habitació de casa. Un d’ells, el més senzill, porta la lletra i els acords de dos dels seus temes més estimats: Cançó de matinada Paraules d’amor. Quanta gent se les devia aprendre a casa grapejant les cordes de la seva guitarra!

Cançoners de Joan Manuel Serrat

Cançoners de Joan Manuel Serrat

Dins el meu arxivador de fotos antigues, també hi tinc una carpeta de Serrat amb fotos de Colita, de Pep Puvill, d’Horacio Seguí, de Juan Cid i de la gran Joana Biarnés, que fa poc que ens ha deixat. Aquesta carpeta no l’obro de moment perquè els drets de reproducció podrien deixar La Llança ben estabornida. Sí que obro els arxivadors de cinema, ben carregats de cartells i guies publicitàries de pel·lícules. Penso en el pobre tuitaire que se li va acudir escriure que Serrat va fer “pel·lícules típiques del règim”. I les equiparava amb les que van fer Julio Iglesias, Karina, Lola Flores, Rocío Jurado i Raphael. La gran teoria del tuitaire era que tan se val qui les interpretés ja que eren rols perfectament intercanviables entre ells. Error! Si alguna cosa caracteritzava aquesta mena de films era que estaven fets a mida perquè els protagonitzessin l’estrella concreta. Una pel·li de Serrat no podia ser interpretada per Julio Iglesias. I una del Duo Dinámico era impossible que la interpretés Marisol. 

Pel·lícules de Joan Manuel Serrat

Pel·lícules de Joan Manuel Serrat

En el cas que ens ocupa, Serrat va protagonitzar tres pel·lícules. Les tres amb personalitats ben concretes. La primera va ser Paraules d’amor (1968) ben fàcil interpretar que per a aprofitar l’èxit esclatant de la cançó homònima. Antoni Ribas va ser-ne el director i també va signar el guió a quatre mans ni més ni menys que amb Ramon Moix i Messeguer. Molt poc abans que el gran Terenci saltés a l’olimp gràcies al premi Josep Pla per Onades sobre una roca deserta. Fixa’t tu quina pel·lícula “típica del règim”. Després va arribar La larga agonía de los peces (1970), rodada a Eivissa i basada en una novel·la d’Aurora Bertrana, amb guió de Joaquim Jordà i direcció del gran cineasta Rovira-Beleta. I l’última experiència fílmica important de Serrat va ser Mi profesora particular (1973), dirigida un altre gran cineasta, Jaime Camino, i amb guió ni més ni menys que de Juan Marsé i Jaime Gil de Biedma. De les tres pel·lícules, suposo que no cal remarcar-ho, tinc la publicitat antiga de l’època ben guardada entre els paperots del meu arxiu.

I bé, fins aquí aquest petit homenatge a l’artista que, com alguns altres, ha de suportar de tant en tant les fletxes de la intolerància, la ignorància i la més pura estultícia. Per què serà que hi ha tantes persones que el que més desitja a la vida és aconseguir que la resta de persones pensin, sentin i diguin exactament el que elles pensen, senten i diuen?