Totes les persones que, amb més o menys encert, ens dediquem, o ens hem dedicat, al gènere biogràfic estem en deute amb el P. Hilari Raguer, l’historiador i monjo de Montserrat que ens acaba de deixar. Això és així  perquè ell és l’autor de dues  biografies modèliques, les dedicades a Manuel Carrasco i Formiguera i al general Batet. Una cosa modèlica és, segons el Diccionari de l’Institut, allò que ha de servir d’objecte d’imitació. I aquest és exactament el cas de les dues biografies que he esmentat. Constitueixen un model dins del seu gènere, i aquesta característica no resulta tan òbvia com pogués  semblar a primera vista.  Jo diria que a casa nostra pel que fa al gènere biogràfic encara estem convalescents dels anys «de recel respecte al paper dels individus en l’explicació de la història» per expressar-ho  amb les paraules que usa Isabel Burdiel en el seu text La dama de blanco. Notas sobre la biografia histórica. Eren els anys en què el tractament de la biografia tendia a quedar subsumida –explica Burdiel-- en tipus ideals com la noblesa, els camperols, la burgesia o el proletariat. Això explica que, en l’àmbit cultural català, no hi hagi un acord tàcit, entre les persones interessades en el tema, sobre el que hem d’entendre per biografia.  La discussió és menys bizantina del que, d’entrada, podria semblar perquè si entre tots no fixem un model més o menys comú  podem acabar quedant-nos sense biògrafs i sense lectors.  

Hilari Raguer va publicar la seva biografia sobre  Carrasco i Formiguera el març del 1984.  L’èxit de vendes va fer que tres mesos després fos necessària una segona edició.  Ningú no ha posat mai en dubte el rigor acadèmic d’aquesta biografia. El rigor, en aquest cas, com passa amb totes les bones biografies, va acompanyat de l’amenitat; de la voluntat i capacitat d’atrapar el lector a la primera ratlla i no deixar-lo fins a l’última. Estic segur que el P. Raguer havia llegit el pròleg de Sebastià Juan Arbó a la segona edició de la seva monumental, i excel·lent, biografia de Verdaguer. Arbó es defensa de les crítiques amb què havia estat acollida la primera edició de l’obra. Esmenta els noms de Martí de Riquer i Maurici Serrahima, que li fan costat, i reprodueix una reflexió de Condorcet escrita en defensa de dos llibres de Voltaire: la biografia de Carles XII i l’Assaig sobre els costums i l’esperit de les nacions. «L’hàbit de veure quasi sempre la feixuguesa unida a l’exactitud (...) ha fet prendre el costum de no mirar com a exacte sinó allò que porta el segell de la pedanteria». Aquest punt de vista  explicaria que una excel·lent biografia, com la que Jordi Amat ha dedicat a Josep Benet, no mereixés el premi  de la crítica Serra d’Or.  La finalitat d’una biografia no és la investigació, en ella mateixa, sinó la reconstrucció de la vida d’un personatge a través de la investigació, que és molt diferent.  No serveix de res un cúmul de dades erudites si el biògraf no sap trobar el fil roig del personatge, allò que l’explica a ell, i  que explica els anys que li han tocat viure. És clar que també ho podríem dir a l’inrevés:  la credibilitat en la construcció, o reconstrucció, del personatge que el biògraf presenta dependrà  de la credibilitat que inspirin les fonts documentals en les quals es basa.

Divendres de Passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera, Hilari Raguer  conjumina la narració dels fets semblantment a com ho faria un novel·lista; procedeix a un aproximació psicològica al personatge fins a confegir-ne un retrat creïble per al lector; i proposa unes hipòtesis de fons sobre els motius concrets de l’afusellament de Carrasco i Formiguera que modifiquen per sempre més determinats episodis de la guerra civil i, en especial, de la figura de Franco. La primera part del capítol dotzè, per exemple, on s’explica la captura després d’un combat desigual, del vaixell Galdamés on viatjaven Carrasco i la seva família té totes les virtuts d’una narració novel·lística. En altres punts del llibre, en canvi,  al biògraf li cal recórrer a la psicologia del personatge i ho fa a través del testimoni de la vídua, dels fills i dels amics que el van conèixer. D’aquesta manera descobrim un Carrasco de posat distant amb els altres i còmplice amb els fills; catalanista radical –hissava la bandera catalana a la casa de Sant Pol així que hi arribava-- però, a la vegada, defensor dels jesuïtes en la discussió parlamentària que acaba amb la seva dissolució; amb ganes de viure però acceptant amb la màxima dignitat possible la sentència de mort que contra ell havia dictat un tribunal militar. Aquests episodis aconsegueixen el seu màxim significat en el marc   d’una investigació exhaustiva sobre la vida de Carrasco i Formiguera, el context polític i social que li va tocar viure i el cúmul de circumstàncies que el van portar a caure presoner de l’exèrcit franquista i, finalment, a la seva execució. És en aquest darrer punt, el de l’ execució, on Hilari Raguer dona resposta a un dels interrogants que envoltaven l’afusellament de Carrasco. Si Franco desitjava la complicitat de la majoria de la jerarquia catòlica, fins al punt d’intentar convertir la guerra civil en una nova “Cruzada”, ¿com és que va manar afusellar un dels  dirigents republicans, no exactament de dretes, que amb més vehemència s’havia manifestat contra la política religiosa de la II República? ¿No cercava Franco l’aixopluc del Vaticà i del catolicisme internacional més tradicional per apuntalar-se com a Cap d’Estat i Dictador?

Carrasco i Formiguera va ser condemnat a mort en un Consell de Guerra celebrat el 28 d’agost del 1937 però no  va ser afusellat fins al 9 d’abril del 1938. Franco rebia pressions de determinades autoritats eclesiàstiques, especialment les lligades amb el jesuïtes, perquè a Carrasco li fos commutada la pena.  Franco no prenia cap decisió. Fins que els terribles bombardejos aeris que va patir la ciutat de Barcelona, per part de l’aviació italiana estacionada a Palma de Mallorca, els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 van canviar la situació.  El dia 24 de març l’Osservatore Romano publicava, a primera pàgina, una nota oficial  on demanava el cessament d’aquests bombardejos.  Paral·lelament,  el nunci Antoniutti lliurava una nota a Franco amb la mateixa petició.  Franco veu per primera vegada qüestionada la seva política pel Vaticà.  I per demostrar que no es deixarà governar ni pel Vaticà ordena que es compleixi la sentència de mort del condemnat pel qual tant s’havia interessat una part molt influent de la jerarquia catòlica. D’aquesta manera la biografia del P. Raguer tanca el cercle de l’excel·lència: no només reivindica el personatge que analitza, i el situa en el lloc de la Història que li pertoca, sinó que il·lumina un aspecte crucial de la manera de comportar-se del general Franco: catòlic, sí; però sempre i quan que el Vaticà no gosés posar la seva autoritat en entredit.  Aquesta capacitat per  donar resposta a alguns dels interrogants més difícils que planteja  el personatge estudiat, o la seva època, només està a l’abast dels grans biògrafs. És el que fa, per exemple, Stefan Zweig en la seva biografia de Maria Antonieta. Documenta les relacions entre la reina i el comte Fersen –relacions sempre negades pels realistes francesos—i, a la vegada, ens presenta una imatge dual de la reina: frívola abans de la Revolució; tràgicament lúcida, molt més que Lluís XVI, després de la caiguda de la Monarquia que acabarà comportant l’execució de l’ex-rei i la seva. També Paul Preston, en la seva biografia sobre Francisco Franco, dona una resposta coherent a una de les preguntes més incòmodes que ens podem fer si més no tots els que vam viure sota aquell règim. Espanya va entrar en la modernitat econòmica durant la dictadura franquista. Aquesta modernització constitueix un mèrit del dictador?  Preston ens diu que no, i ho fa d’una forma documentada explicant-nos com la modernització de l’Estat espanyol, a partir de finals dels anys cinquanta, va ser fruit d’una aliança tàcita entre els tecnòcrates, molts d’ells vinculats a l’Opus Dei, que havien  ocupat posicions de poder –amb López Rodó, al capdavant— i demòcrates republicans i catalanistes com Joan Sardà Dexeus, emparats, en aquest cas, pel Banc Mundial. La modernització d’Espanya –demostra Preston— es va fer no gràcies a Franco sinó malgrat Franco.

És a dir, que una biografia no només ens serveix, als lectors, per conèixer millor, o per primer cop, un personatge sinó per entendre alguns dels episodis més difícils, o més tapats pels tòpics, que ens presenta la Història. Hilari Raguer ho tornarà fer en la biografia sobre el general Batet que publica el 1994.  Batet també és un personatge dual, difícil d’encasellar en un país de “rojos” i “nacionals” on aquests –per decisió expressa del general Franco— l’acaben afusellant. Per al catalanistes radicals, el general Batet era un personatge rebutjable perquè ell va ser el repressor del 6 d’octubre. Per a Franco, un general traïdor, que va ser tou a l’hora d’aquest repressió i que, en el moment decisiu, no es va sumar al Alzamiento. Amb valentia, Raguer ens explica, amb una documentació impecable, com Batet es va mantenir sempre lleial al règim republicà que el poble espanyol, i català, havia escollit, malgrat que això li comportés l’animadversió dels  catalanistes radicals i dels feixistes.  També en aquest cas, com en aquells que he esmentat anteriorment,  la biografia de Raguer no s’atura en el personatge que examina. Treu a la llum, per exemple, un informe de Batet sobre la fatxenderia de Franco on denuncia que el futur Generalísimo aprofitava la convalescència d’una ferida per escaquejar-.se dels seus deures militars i passar més hores als bars de determinades ciutats del Protectorat del Marroc que a la caserna o al front de guerra, que és on li corresponia a estar. L’afusellament de Batet té, en aquest cas, molt de revenja personal de Franco.

Gràcies, P. Raguer, per tot el que ens has ensenyat tant pel que fa als personatges sobre els quals has escrit  com a la manera de practicar l’ofici de biògraf.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat