La festa com a divertiment, sí, però sobretot com a acte de transgressió i espai de resistència. Aquest va ser el fil conductor de la desena sessió d’Higo Mental, que va celebrar-se el divendres 14 a Homesession, un espai del Poble-sec que es dedica a promoure artistes i que estava absolutament a petar. La sessió s’emmarcava dins del festival Art Nou i va consistir en un diàleg de vídeos entre els integrants d’Higo Mental, Marta Sesé i Ricardo Pérez-Hita, i la convidada per a l’ocasió, Ikram Bouloum Sakkali.

Higo Mental va néixer el 2014 com una sessió espontània que bevia d’un pare evident, Hilomental, un projecte d’Arturo Bastón i Fèlix Pérez-Hita que consisteix en muntar diàlegs o batalles de vídeos sobre temes com la mentida, l’odi o el menjar. Partint d’Hilomental i preocupats per la manca de referents feministes o crítics que hi havia a la carrera d’Història de l’Art, on es van conèixer, Marta Sesé i Ricardo Pérez-Hita van decidir fer una sessió que obeïa el format del diàleg de vídeos però se centrava en la perspectiva de gènere.

Durant aquests quatre anys, han consolidat una manera de fer: construeixen un discurs crític a través de vídeos usurpats d’Internet, sovint partint de temes específics (el tennis, la tradició o la festa) però sempre a través del feminisme. Per preparar cada sessió, el col·lectiu tria un tema i els dos integrants es posen a remenar vídeos, quasi sempre per Youtube. Més tard comparteixen la recerca, estableixen les línies d’interès i estructuren la sessió. És una bona oportunitat per investigar un tema concret, tot i que sí que hi ha qüestions que es repeteixen: les treballadores sexuals, el treball domèstic, la precarietat laboral, la idea de casa... Un cop ordenats els vídeos, la sessió ja està llesta: “Preparem mínimament com presentarem cada vídeo i ciao”.

higomental2

La gràcia és que la voluntat inicial dels vídeos que es descarreguen acostuma a contrastar amb la intencionalitat que hi posen ells, de manera que reinterpreten molts vídeos o els utilitzen per crear una nova narrativa. Això de construir un discurs contrahegemònic a través de material existent els interessa. I la fal·lera revisora els acosta a iniciatives com Ajuar, un grup de música que reforma el contingut sexista de les jotes i amb el que van col·laborar el passat mes de març. En una de les cançons, “El baile”, una noia assisteix al ball tot i la negativa del seu pare: “Que te pinte mal, que te pinte bien, / sola voy a ir, eso es lo que haré / eso es lo que haré, yo decidiré / que te pinte mal, que te pinte bien”.

Higo Mental amaneix els estudis culturals amb un plus d’informalitat i d’activisme, tant a l’hora de revisar vídeos com a la de regular què entra a Internet. Com explica la Marta, “a mesura que ha passat el temps ens hem trobat en situacions curioses, perquè hi ha hagut vídeos que han desaparegut de l’arxiu d’Internet i que nosaltres ja ens havíem descarregat. I llavors ens toca decidir si els volem tornar o no”. Així, poden decidir no tornar un vídeo sexista o penjar una performance artística que costa de trobar. Parlen d’alliberar material en el sentit de fer-lo més accessible. “És clar que aquí hi ha un tema”, diu el Ricardo. “Estem parlant de Youtube, que és una plataforma privada brutal, no ho estem pujant a una plataforma lliure, lo estamos subiendo a Youtube, que és la peste. No en traiem diners ni nosaltres ni l’artista en qüestió.”

A part d’això, la idea d’Higo Mental és sobretot carregar-se qualsevol jerarquia i igualar youtubers, documentals elaborats, vídeos tontíssims, performances o videoclips. El col·lectiu treballa amb l’arxiu d’Internet, i el seu funcionament facilita molt el discurs: “Per què no podem passar de Martha Rosler a Encarni, si Youtube ho permet?”. Cosa que connecta, com diu la Marta, amb la idea cartogràfica de l’atles: “Fiquem el material sobre la taula i establim connexions, i t’adones que un vídeo pot dialogar perfectament amb qualsevol altre i que ho podríem ordenar tot de manera diferent”. Per a la sessió sobre la festa, ja van anunciar que equipararien los Morancos amb el col·lectiu artístic Cabello/Carceller. “Cosa que es como... LOL.”

Higo Mental (5)

Els dos coincideixen que aquests quatre anys d’Higo Mental els han aportat molta formació, sensibilitat i empatia amb el tema del feminisme. “Y muchas alegrias!”, que celebraran amb entusiasme i magnificència l’any que ve, quan compleixin cinc anys. Els fascina, també, la capacitat que té el projecte de convocar gent perquè s’estigui dues hores mirant vídeos de manera col·lectiva. Certifico que així va ser, com a mínim aquest divendres passat a Homesession, al Poble-sec. La sessió que van compartir amb Ikram Bouloum Sakkali va tractar sobre la festa com a ritual (amb un fragment de Jacinto Esteva al bar-cabaret de Copacabana de Barcelona o un vídeo d’un wall of death), com a lloc de creació de comunitats (amb un fragment del documental Migrant Sound i la família Banton), com a lloc de transgressió (amb el vogue, el ball transgressiu de Fatima al Qadiri o el club NAAFI, com a mínim originàriament), com a espai polític (amb una sessió de LYZZA... o amb Duran i Lleida tocant la bateria) o com una mescla de tot plegat. Això sí, sort que pengen (que alliberen!) la transcripció de la sessió: durant dues hores hi ha tants inputs que és impossible digerir-ho tot.