Han Kang va vestida de negre, i el got d’aigua és mig buit, o mig ple. Jorge Carrión, en canvi, va vestit de beig i el contrast espanta. És potser un presagi que, en realitat, no s’entendran. Seuen al «Hall» del CCCB, últim dia del Kosmòpolis 2019; és ple a rebentar, tot i que, quan comença la xerrada, hi ha gent que marxa: esperaven que Kang parlés en anglès, o la traducció fos en anglès, però parla en coreà i la traducció és en castellà. Jorge Carrión diu que és important que Kang estigui al Kosmòpolis perquè el festival ha de ser cosmopolita i no s’ha de centrar en l’europeisme.

Han Kang 2   ©CCCB, Carlos Cazurro, 2019

El bisturí

Llegir Han Kang equival a quatre coces als budells i tres cops de puny. Fan venir ganes de vomitar, de plorar. És terriblement dolorós però, quan s’acaba, també n’hem copsat la bellesa, el sublim de la vida, allò que brilla en una pila d’escombraries. Llegir Han Kang és violent perquè és una cerca de l’essència de la brutalitat: «Per què el món està ple de violència, però pot existir la bellesa al mateix temps? Per mi és una pregunta primordial», confessa l’autora.

El contrast entre llum i foscor es fa palès a ambdues novel·les traduïdes al castellà i català, La vegetariana Actes humans(2017 i 2018, Rata). A la primera, la Yeonghye intenta escapar d’una violència que tothom l’infligeix quan decideix fer-se vegetariana perquè vol convertir-se en planta. Jorge Carrión apel·la a la famosa escena on el pare de la Yeonghye li entafora carn a la boca, obligant-la a menjar, però també quan el cunyat la pinta i se la fa, o quan els metges li posen tubs i sondes per mantenir-la nodrida com a humana: Yeonghye és un objecte, i és per això que Kang va triar explicar la seva història amb tres narradors diferents, però sense donar-li mai una veu clara, lineal, perquè volia que interpretéssim a Yeonghye com una estranya. Kang es pregunta, i pregunta a l’auditori, podem ser aliens a la violència? És que potser som lliures de triar el nostre destí, i que no se’ns infligeixi brutalitat?

Jorge Carrión li pregunta fins a quin punt La vegetariana és un reflex de la violència que es viu a Corea del Sud. Kang espera que l’intèrpret tradueixi la pregunta, i es prem l’audiòfon a l’orella. Es mira a Carrión, aixeca les celles, pregunta: «A la societat coreana?». Carrión espera la traducció. Contesta: «Sí». I Kang riu. Respon: «Sempre em pregunten si, com a la novel·la, és veritat que els pares coreans peguen als seus fills. Els responc que no, que és una exageració! El pare de la Yeonghye és un exmilitar que va lluitar a la guerra de Vietnam. La guerra del Vietnam és una de les violències més grans del segle XX».

La vegetariana té quelcom de kafkià, però em fa basarda dir-ho perquè no crec que se l’hagi de comparar amb un escriptor europeu; per desgràcia, però, no tenim molts altres referents coneguts com la Kang a la literatura asiàtica (i per això és important que estigui al Kosmòpolis, no per ser cosmopolites). Els personatges de Kang són una exageració d’un símbol, per això algunes escenes voregen l’absurd, i en l’absurd, la violència desenfrenada sobta molt més, perquè el dolor és irreal i, alhora, ens interpel·la com si fos la realitat més aclaparadora que hem viscut mai.

Llum i foscor

També així a Actes Humans, Kang va un pas més enllà i explora les conseqüències de la violència de la insurrecció del poble de Gwanju contra la dictadura militar el 1980. «Actes humans per mi té un significat molt profund. És la meva ciutat natal, de la qual em vaig mudar només quatre mesos abans de la desgràcia. Nosaltres no hi érem, a la insurrecció, però molts coneguts nostres sí, i això ens va fer sentir culpables». Si a la seva novel·la anterior l’esperança sortia de la contraposició de llum amb foscor,  amb imatges tan potents com la Yeonghye prenent el sol nua com si volgués fer la fotosíntesi, a Actes humans, llum i foscor semblen ser indiscernibles i simultànies: «Hi havia moltes fotografies, en aquells temps, de les cares de les víctimes, però també moltes de files i files de gent congregant-se per donar sang. Hi va haver una història real, que he inclòs a la novel·la, on van matar una noia perquè va anar a fer una donació.»

El protagonista de la història decideix així, per exemple, quedar-se a la seu del govern provincial, tot i que saben que els militars els aniran a buscar. No perden l’esperança que perdonin als més joves, però no és així, i els acaben travessant milers de bales. L’ànima del millor amic del protagonista vola com una cuca de llum, s’eleva del cos, i quan troba l’altra ànima, se sent en pau. Els personatges no superen mai aquella desgràcia, i les sis veus narratives aconsegueixen, a través del seu patiment individual i de les seves particularitats, fer-se un missatge sol, una novel·la rodona. No recordo, així, cap nom concret dels personatges, però recordo absolutament tot el dolor.

El relat

El sentiment de col·lectiu emana d’Actes humans, l’obra traduïda més recent de l’autora i que frisava per presentar al Kosmòpolis, però de la que només en parla deu minuts perquè el temps no és suficient. Si bé a La vegetariana la massa, el col·lectiu, és asfixiant per la Yeonghye, Actes humans seria inexistent sense la col·lectivitat i la solidaritat que traspua.

Kang fa referència a aquesta espècie de psicologia col·lectiva quan Carrión li pregunta com és, això de viure en un país dividit. «No puc ser objectiva, no he tingut una altra vida, no he nascut a un país dividit. Som dos països diferents. Fa un parell d’anys hi havia un ambient que semblava que hi hauria una guerra, però abans de tot això, ningú s’adonava que estàvem vivint en un país dividit», riu. Per ella, Corea del Sud és com una illa i la frontera amb Corea del Nord és un mar i una llegenda, un país d’imaginació que s’ha creat per tot el que se’n diu. «Fa dos anys, semblava que aquesta llegenda es feia realitat. És una por que està en el nostre subconscient». La col·lectivitat surt, fins i tot, del dia a dia, de la mateixa entesa, de la por. Però ho diu amb un to despreocupat, un somriure incipient, com si parlés d’una guerra llunyana perquè, en realitat, per ella ho és.

Les preguntes

Hi ha un moment, a Actes humans, al penúltim capítol, crec recordar, on una víctima li pregunta a l’escriptor que està investigant quina potestat té per fer-li reviure tots aquells records desagradables, només perquè ell, que no els ha viscut, els pugui escriure.

Em vaig quedar amb les ganes de fer-li la pregunta, a Kang: fins a quin punt creu que és feina d’un escriptor, tot això? Quina és la fina línia entre la reivindicació i la morbositat del patiment aliè? No puc fer-ho, tot i que tinc la mà aixecada, perquè no hi ha temps per preguntes del públic.

Una de les qüestions que li ha plantejat Jorge Carrión és fins a quin punt està influenciada la literatura coreana per la literatura dels dos grans imperis (el xinès i el japonès). Kang respon: «Des de fora, aquests tres països semblen molt vinculats entre ells, però per un coreà que viu a Corea, són països completament diferents. Llegeixo literatura xinesa i japonesa quan vull, quan els autors i el que diuen m’interessa. Com qualsevol literatura».

Han Kang ho desmunta tot.