L'oncòleg i genetista Siddharta Mukherjee és l'autor d'una obra de divulgació que ha causat furor: El gen. Una història íntima (en català a La Campana, amb traducció de Xavier Pàmies, i en castellà a Debate, amb traducció de Joaquín Chamorro). Aquesta obra, de més de 700 planes, ha captivat en combinar una història dels avenços científics de la genètica, amb una explicació sobre les capacitats d'aquesta disciplina, que sembla capaç de renovar el món. Però, sobretot, la clau d'aquesta obra és que pretén ser una aportació al debat sobre els límits en l'aplicació dels avenços genètics. A desgrat de ser una història molt seriosa, aquesta obra ha aconseguit situar-se a les llistes dels best-sellers de diversos països del món (com ho havia fet El emperador de todos los males. Una biografía del cáncer, també a Debate). Aquest dimarts, el professor Mukherjee participarà a les Converses a la Pedrera, promogudes per la Fundació Catalunya La Pedrera, amb un diàleg amb la periodista Milagros Pérez Oliva.

Crida al debat

Mukherjee no és un conspiranoïc que s'oposa a la ciència. És oncòleg i la seva il·lusió és arribar a trobar la forma d'evitar que neixi més gent amb càncer. Però des del seu coneixement de la genètica i de les seves possibilitats actuals, vol obrir un debat. Considera que la genètica, a la fi, ens afecta a tots i que aquest debat no pot estar restringit als científics de l'àrea, sinó que té unes vessants ètiques i socials que  impliquen que tothom ha de participar en la discusió. "La ciència ja no pot quedar-se als laboratoris: cal que formi part del debat públic", afirma. Però això no és senzill: cal conèixer determinats conceptes, poder valorar determinats avenços, eliminar alguns malentesos... I, justament per a això, per oferir eines perquè la gent pugui participar en aquest debat, ha publicat El gen, on la voluntat divulgativa es combina amb el més estricte rigor científic. Adverteix que en el debat genètic, en els 150 anys de vida d'aquesta ciència, sovint ha estat important el pensament dels no científics, com en el sorgiment del perillós moviment eugenista, i crida a participar en el debat per evitar derives perilloses com aquella.

Tecnologies poderoses i perilloses

Mukherjee mostra la seva preocupació per l'evolució del món. Sent una gran fascinació per les tecnologies basades en la genètica que poden millorar els conreus (i nodrir milions de persones) i que poden frenar la difusió de malalties. Ara bé, afirma que "totes aquestes tecnologies són molt potents, molt poderoses, però també són molt perilloses". Posa com a exemple una de les més senzilles: la determinació del sexe abans del naixement. A determinades zones de l'Índia, per cada 1.000 homes, només neixen 750 dones; molts pares, quan saben que esperen una nena, prefereixen recórrer a l'avortament. Això provoca, òbviament, grans daltabaixos socials. Mukherjee es pregunta què faran els pares quan a través de test puguin saber les predisposicions a determinades malalties dels embrions, o la seva orientació sexual... "Tenim la tècnica", assegura, però formula la gran pregunta "Estem preparats per a usar-la?". I reflexiona: "No n'hi ha prou amb conèixer els rudiments de la tècnica, cal conèixer també les seves conseqüències, les seves implicacions". I assegura que no som prou conscients de cap on ens porten aquestes tècniques.

Un món fantàstic

Mukherjee afirma que avancem cap a un món rar: "És un món estrany al que estem anant". Assegura que no passarà molt temps abans no hi hagi canvis substancials en la humanitat: "Això ho veurem nosaltres abans de morir". Ha explicat que hi ha un projecte molt ambiciós en l'àmbit de la genètica que pot renovar el panorama científic: es tracta del pla per estudiar el genoma de 10.000.000 de persones, amb la qual cosa es podrà mapejar el genoma humà i serà possible millorar molt el coneixement de les predisposicions de la gent a certes malalties (però no només això: també es podran detectar d'altres característiques de les persones). Mukherjee afirma que fins fa uns anys era escèptic sobre les possibilitats de la genètica: creia que el gen era tan complex que mai es podria desxifrar del tot i que costaria molt manipular-lo, però reconeix que s'equivocava, en vista als grans avenços que s'han produït en els darrers anys. Uns avenços que li provoquen temor: "A mi em sembla molt estrany que es pugui fer el mapa del destí dels humans, que sàpigues quan començaràs a envellir, quina serà la teva identitat sexual o si patiràs càncer de pulmó". Mukherjee assegura que mai no ha volgut fer-se proves de predisposició a malalties: "Cada setmana seqüencio el genoma de 3 o 4 pacients", assegura, però deixa molt clar que "El meu, no l'he volgut saber mai".

Una tecnologia antidemocràtica

Una de les majors preocupacions de Mukherjee és l'accessibilitat a les tecnologies genètiques. Afirma que són molt cares, i que s'han de treballar de forma personalitzada. No hi ha perspectives que a mitjà termini aquestes tècniques es puguin democratitzar, sobretot amb l'increment de les desigualtats: "Només un pocs es podran beneficiar d'aquestes tecnologies". L'oncòleg considera que l'aplicació d'aquestes tecnologies als rics suposarà trencar amb el principi bàsic de la igualtat humana: "En principi, en la loteria genètica, tots érem iguals, però ara això ha canviat, perquè hi ha la tecnologia. Ara pots modificar les característiques dels teus descendents. Pots fer que siguin més sans, més forts, més intel·ligents... Però no tothom té els mitjans de fer-ho". Mukherjee creu que aquesta tecnologia pot generar una divisió de la societat que arriba a qüestionar el nucli d'allò que és ser humà. L'autor creu que la genètica "la controlaran uns pocs, els rics, i no se la podrà permetre mig  món". I assegura que cal debatre qui tindrà la sobirania genètica i quines mesures s'han de prendre des del poder per regular aquestes tècniques.

Els desafiaments actuals d'una ciència

El llibre de Mukherjee no només planteja els grans avenços d'aquesta disciplina, sinó també els seus grans bloquejos. De fet, els estudis sobre pèsols de Mendel, que avui en dia tots els alumnes d'institut han de conèixer, van passar desapercebuts durant dècades... Ara bé, en els darrers anys és indubtable que la genètica ha assolit grans fites científiques. Mukherjee explica que el coneixement del genoma humà és cada cop més fort. I el que s'ha descobert darrerament és que es pot manipular de forma relativament senzilla. No hi ha gaires problemes per substituir una seqüència per una altra. "A partir d'ara podrem escriure el nostre propi manual d'instruccions" apunta el científic. Però Mukherjee creu que el coneixement del genoma pot condicionar les relacions socials, i es planteja "Si arribem a saber si hi ha una predisposició genètica per a l'homosexualitat i esperes un fill. Voldràs saber-ho?". Ell ho té molt clar: no vol saber si les seves filles estan predisposades cap a l'homosexualitat o cap a l'esquizofrènia, tot i que tenen antecedents familiars d'aquesta. Afirma que no vol que això marqui la relació amb la gent que estima. I assegura que si una de les filles tingués predisposició per aquesta malaltia mental i l'altra no, això probablement marcaria la seva relació amb elles, i faria que fos desigual.

Mukherjee i pare © DAYANITA SINGH

Mukherjee i el seu pare © Dayanita Singh.

Llibre amb biografia

Mukherjee assegura que aquest llibre està molt imbricat amb la seva vida, i per això li va posar aquest títol. "L'herència no té res d'abstracte per a mi", afirma, i explica que el seu cosí patern pateix esquizofrènia i que a la seva família hi ha casos de trastorn bipolar. Per tant, la seva recerca no es deu només a motius acadèmics, sinó també amb objectius íntims, personals. El seu pare, que va morir fa poc, tenia una gran por  per l'esquizofrènia, una malaltia que acaba destruint la persona i que pot destruir la família. I li va transmetre a l'autor aquest temor. Però amb el temps, Mukherjee ha valorat també d'altres experiències, com la d'Edvard Munch, un pintor esquizofrènic que considerava que el seu patiment era part integral d'ell, i que sense el seu patiment no existiria el seu art. A El gen, Mukherjee afirma que El crit, la desesperada obra de Munch, no és només una mostra del seu geni creatiu, sinó també de la seva malaltia. I recorda que Munch va afirmar que no volia suprimir els seus patiments. I es planteja una qüestió filosòfica: "A la fi cal plantejar-se què és l'anomalia i què és la normalitat". I això no és una qüestió que els genetistes o els seus clients puguin decidir sols.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat