Laia Abril (Barcelona, 1986) és una de les més prestigioses fotògrafes del nostre país, malgrat la seva joventut. Va estudiar Periodisme a Barcelona, però ben aviat va adonar-se que la seva vocació no era expressar-se amb paraules, i es va passar a la fotografia. Va estudiar Fotografia a Nova York i ha treballat com a freelance a publicacions com The Sunday Times Magazine, The International New York Times, Le Monde, Burn, Esquire... Va treballar cinc anys com a editora i fotògrafa a la revista Colors Magazine a Treviso. Acumula premis de concursos de tot el món. Del 17 al 21 de juliol imparteix un curs sobre Fotografia, l’art d’explicar històries a l’Escola Europea d’Humanitats del Palau Macaya, impulsada per l’Obra Social "la Caixa".

Quin sentit té ser fotògrafa en un moment on s’estan fent més fotografies que mai?
La fotografia no ha estat mai el meu hobby ni la meva passió. Jo vinc del món de la comunicació. La fotografia ha estat més la meva eina que una altra cosa. I he usat altres eines: el vídeo, la paraula... No li dono tanta importància a la fotografia en si. Que la gent avui en dia parli en imatges, per a mi és un avantatge. La gent avui en dia té molta formació en fotografia. La fotografia és més universal que mai. Malgrat tot, ara per ara la fotografia té un perill: que a la gent no se l’ensenya a llegir fotografies. La gent és poc crítica amb les imatges perquè no se l’ensenya a ser-ho. Però en el futur crec que això ho superarem ensenyant a llegir fotografies. De fet, amb la fotografia actualment passa com amb l’escriptura: tothom sap escriure, però no tothom és escriptor.

Ha tocat el vídeo, ha exposat fotografies, publica als diaris, ha explorat el fotollibre, publica a la web, fa instal·lacions... Té algun format preferit?
La plataforma que uso per a un projecte sempre la trio depenent de la història, del projecte, del públic... Hi ha projectes que puc treballar amb diversos formats, i els combino, però sempre n’hi ha un de prioritari. Amb el que em sento més còmode és amb el llibre. Ara treballo molt la instal·lació, que arriba a més gent que el fotollibre, i aconsegueix interessar a un públic diferent. La instal·lació m’agrada molt perquè et treu de la teva zona de confort, et fa experimentar. Jo necessito anar canviant i canviant. He tingut sort de viure en l’època que m’ha tocat viure. No vull fer sempre llibres, justament perquè el llibre és el format en què em sento més còmoda.

Em vaig graduar el 2008, l’any de la crisi. Ho vaig tenir molt clar, des de bon principi, que ho tindria complicat

Has tingut problemes per fer realitat els teus projectes?
Jo em vaig graduar el 2008, l’any de la crisi. Ho vaig tenir molt clar, des de bon principi, que ho tindria complicat. Sempre ha estat difícil. La meva generació ha assumit que ens hem d’autopublicar: hem de proposar porta a porta, fer moltes coses per nosaltres mateixos... Els meus projectes tenen problemes per ser publicats, perquè són difícils, incòmodes.... Els mitjans de comunicació tenen por d’arriscar-se en projectes d’aquest tipus. He tingut sort de passar 5 anys a la revista Colors Magazine; em permetia de tenir un treball interessant i poder dedicar-me a temps lliures als meus projectes personals. Ara combino les meves propostes artístiques amb moltes altres coses... Com fer aquest curs a l’Escola Europea d’Humanitats: explicar la meva feina parlant és també una forma de transmetre la història que m’interessa.

És llicenciada en Periodisme, però fa una fotografia molt allunyada del fotoperiodisme. Quina relació té la seva fotografia amb l’actualitat?
Em vaig adonar molt aviat que no m’interessava estar sotmesa a la realitat. M’interessava treballar temes que estiguessin més propers a mi. Temes que pogués documentar en profunditat. I ara m'adono que tinc ganes també de transformar els temes, no en tinc prou amb documentar-los. Del periodisme m’ha quedat la vocació per la recerca, per aprofundir... Els temes que treballo, com l’avortament o la discriminació de les dones no són temes estrictament d’actualitat, però són temes dels quals s’hauria de parlar.

Com tria els seus temes i com decideix com abordar-los?
Intento treballar amb temes estigmatitzats, difícils... Això ha evolucionat amb el temps. En principi treballava de forma molt intuïtiva. Tinc tendència a fer capítols. Això m’ajuda a donar estructura al projecte, a no aclaparar-me al principi, i a apropar-me als temes de forma progressiva, amb formats diferents. Ara tinc un procediment més sòlid. Uso un paraigua conceptual, el divideixo en capítols, i a cada capítol m’hi apropo de la forma més adequada, amb les eines que em van millor.

He fet projectes molt diferents de tipus prou diversos. Cada projecte el podríem definir de forma diferent

Què és el que fa? Fotografia d’autor o fotografia periodística?
La veritat és que no sé molt bé com definir-me, però tampoc m’interessa gaire. Podríem dir que faig fotografia documental, perquè documento la realitat, però en els darrers anys treballo més l’àmbit artístic que l’àmbit documental. Faig recerca, i la recerca és una part essencial de la meva feina, la millor part... Qualsevol definició em va bé, perquè he fet projectes molt diferents de tipus prou diversos. Cada projecte el podríem definir de forma diferent.

Combina blanc i negre i color. Com decideix quin tipus de fotografies farà?
Els projectes que feia abans estaven molt relacionats amb l’empatia, i el color em donava l’empatia, la connexió, en temes complicats. Però amb el tema de l’avortament, que és tan visceral, havia de treballar amb el blanc i negre, per entendre la visceralitat, perquè el reportatge fos dur sense imatges dures, evidents. A Lobismuller treballava en blanc i negre, per una qüestió històrica. De fet, tinc fases. En cada treball trio, i valoro quin impacte tindrà cada tècnica sobre el lector.

El primer assassí en sèrie d’Espanya en realitat va ser una dona intersexual

Lobismuller Laia Abril 01

Lobismuller. © Laia Abril.

Lobismuller, un dels seus darrers projectes, segueix la història de Manuel Blanco Romasanta, un interesexual que va assassinar molta gent a mitjans del segle XIX. Què la va atreure d’aquesta història?
La meva família paterna és gallega, i jo havia treballat molt poc a Espanya. El component d’història màgica, fantàstica, em va atreure molt. També em va fascinar el lloc, el paisatge gallec. El 2012 vaig llegir un informe en què els forenses arribaven a la conclusió que Manuel havia estat una dona intersexual. Jo havia tractat temes de gènere, d’homosexualitat, i mai havia tocat la intersexualitat. Em va semblar molt interessant entrar en aquest àmbit analitzant una icona de la història espanyola: el primer assassí en sèrie. La idea bàsica que la gent tenia d’aquest assassí és la d’un macho ibérico que mata dones. Jo em plantejava que si Romasanta va fer això és perquè tenia aquesta condició d’intersexual. Si ja és difícil ser intersexual ara, al segle XXI, què devia ser en un lloc perdut de Galícia, on encara ara és difícil d’arribar-hi, a mitjans del segle XIX!...

S’ha involucrat en diversos projectes sobre els trastorns alimentaris: A Bad DayThinspiration i The Epilogue. Per què?
Quan vaig començar amb aquest projecte, el 2010, sentia una mena de responsabilitat molt forta, perquè creia que els trastorns alimentaris no havien estat tractats pels mitjans com mereixien. Per exemple la bulímia, que s’homogeneïtzava com la resta de trastorns. La gent no entenia que l’únic problema no era que la seva filla deixés de menjar. Com la gent no ho percebia, hi havia retards amb els diagnòstics. Necessitava explicar això. A poc a poc em vaig adonar que volia tractar els temes més difícils. Per exemple, a Thinspiration, em vaig adonar que les afectades per l’anorèxia s’estaven fent autoretrats (abans que existissin les selfies). Aquests retrats es compartien i s’usaven per destruir-se. A mi em va xocar molt, perquè jo volia que la fotografia servís per salvar la gent. Vaig decidir que aquelles eren fotos que s’havien de mirar. I vaig decidir fer un projecte en què donava a conèixer aquests retrats. A The Epilogue vaig passar a tractar un tema incòmode, un tabú bestial, la mort. La mort d’una noia per un trastorn alimentari. Però havia de fer-ho: el problema mental que mata més gent són els trastorns alimentaris... Són coses molt amagades, que no es veuen... Això és comú als meus projectes: vull mostrar coses que s’amaguen.

Amb el tema dels trastorns alimentaris em vaig arribar a sentir molt incòmoda i vaig haver de parar

The Epilogue Laia Abril 03

The Epilogue. © Laia Abril.

Continuarà documentant el tema dels trastorns alimentaris?
No és un tema tancat al 100%. Però em vaig arribar a sentir molt incòmoda i vaig haver de parar. A més a més, no em puc estar 20 anys fent el mateix.

En el cas dels trastorns alimentaris, la fotografia pot convertir-se en una eina de destrucció massiva.
Jo vaig tenir molts problemes amb Thinsipiration. Venia del món de la fotografia clàssica, i en el món on m’havia format no es feien fotografies d’una pantalla. Però jo volia denunciar, justament, el perill de l’ús de les fotografies. Jo no podia fotografiar la gent, però el seu pensament es veia perfectament a través de les seves fotografies. Ara les fotos d’aquest tipus són tècnicament molt millors, i això és encara molt més perillós.

Fins i tot hi ha dones que són empresonades per avortaments espontanis

OnAbortion Laia Abril 03

On Abortion. © Laia Abril.

Dins de la seva sèrie sobre la discriminació femenina ha centrat diversos reportatges en l’avortament. Encara és un problema greu a nivell mundial?
Molt, molt greu. El projecte de l’avortament (un llibre que surt ara) agrupa 90 històries. És un mapa conceptual de les repercussions de no tenir accés a l’avortament al món. Hi ha països on no hi ha cap possibilitat d’avortar, i més de 47.000 persones moren al món, cada any, per no poder interrompre l'embaràs en condicions segures. A més a més, moltes dones són empresonades. Fins i tot hi ha dones que són tancades a la presó per avortaments espontanis. Aquest projecte arriba en un moment clau, quan Donald Trump i altres governs de dretes endureixen l’accés de les dones a l’avortament (com va estar a punt de passar a Espanya el 2013). No podem confiar-nos. Hem d’estar a sobre del tema. Amb la qüestió de l’avortament no acabaries mai...

En alguns dels projectes oculta la cara de les víctimes que fotografia...
Sempre he intentat tenir una relació directa amb les víctimes. I part de la meva responsabilitat com a fotògrafa és evitar que elles tinguin problemes greus. Jo sospeso fins a quin punt els poden passar coses. Hi ha vegades en què no cal veure la cara de les persones per documentar una situació: podem veure el lloc on són empresonades, o l’objecte amb què s’ha comés una acció...  Veure la cara provoca empatia, però a vegades no cal... És una qüestió de responsabilitat.

Si sempre faig el mateix m’avorreixo... I avorreixo

També ha fet un reportatge sobre una illa veneciana, Poveglia, on ficaven en quarantena els vaixells que arribaven a Venècia...
És  un projecte inacabat. A vegades faig projectes que són recerques del que faré més endavant. Si sempre faig el mateix m’avorreixo... I avorreixo. Jo em vaig interessar per Poveglia, perquè vivia molt a prop d’ella. És un lloc molt interessant. En certa mesura aquest projecte està lligat a Lobismuller. És també un exercici d’entendre una situació a partir del paisatge. A Poveglia hi havia un psiquiàtric, on es va suïcidar el director perquè deia que el perseguien els morts... M’interessen els llocs on passen coses estranyes, vinculats a la condició humana, als incompresos.

La seva fotografia no contagia optimisme. No és optimista sobre la marxa del món?
Jo soc molt optimista. Però tinc necessitat de ficar-me a llocs difícils. És com la vocació del metge, que sempre ha d’estar al lloc on passa alguna cosa greu. Jo tinc la necessitat de buscar històries complicades. Espero que si les explico bé, la gent tindrà menys estereotips i el món anirà millor. Si no cregués que es pot canviar, no ho faria... No crec que la meva fotografia pugui salvar el món, però amb una mica d’aquí i una mica d’allà, alguna cosa farem.

Jo soc molt optimista. Però tinc necessitat de ficar-me a llocs difícils

Què és això de la Història de la misogínia?
Història de la misogínia 
és el macroprojecte en què estic ficada, a molts anys vista. El primer capítol és sobre l’avortament. El segon, que trigarà a arribar, és el de la histèria. En l’impasse estic fent una sèrie sobre mites de la menstruació. Jo uso un paraigua conceptual, on fico el que em ve de gust. Els temes d’aquesta Història de la misogínia no estan connectats visualment, o no molt, però sí conceptualment. A més a més, tots tenen un vincle entre història i present, i entre present i història. No treballo tant sobre personatges concrets, sinó que m’ho miro tot més de dalt, i així veig millor les connexions entre les coses. En tinc per molts anys. Amb els trastorns alimentaris m’hi vaig passar 5 anys. Vull treballar en projectes llargs i complexos.

Té algun projecte que fins ara no hagi pogut materialitzar i que li quedi pendent?
Tinc carpetes plenes de projectes a l’ordinador. Però és qüestió de trobar-li el lloc en el que faig. Per mi és important que tot allò que faig estigui vinculat a alguna cosa. M’agrada no tenir projectes solts, necessito que estiguin connectats entre ells. El problema sempre és acabar els projectes. En vull fer massa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat