Ismael Smith Marí (1886-1972) als 24 anys, el 1910, era una de les grans promeses de l'art català. El 1919 va marxar de Catalunya. El 1929 va abandonar pràcticament la producció artística. El 1960 va ser reclòs, contra la seva voluntat, en un psiquiàtric, on moriria 12 anys després. Aquesta és, en resum, la trajectòria d'un dels personatges més sorprenents de l'art català. Ara, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) treu de l'oblit aquest artista amb una gran exposició que vol retre-li homenatge: Ismael Smith. La bellesa i els monstres (que estarà oberta fins el 17 de setembre). Els qui van conéixer Smith el titllaven de "rar". Sens dubte era un individu fora del normal. Un quadre del seu amic Mariano Andreu, que obre l'exposició del MNAC, el retrata vestit de torero i amb una flor a la boca. Això, fa més d'un segle.

Retrat de Ismael Smith, fotografia. Sense data ni autor.

L'ascens

Tenim retrats d'Ismael Smith signats per Ramon Casas, per Josep Maria Junoy... No és estrany. Smith de ben jove, era molt popular, perquè ja va ser considerat un excel·lent escultor, pintor i il·lustrador. A la premsa de la seva època hi ha grans elogis a Smith de grans intel·lectuals com Pere Ynglada o, sobretot, d'Eugeni d'Ors. Smith va mantenir una excel·lent relació amb Cambó i amb Prat de la Riba. A la façana del Parlament, encara avui, hi podem contemplar una escultura feta per ell, un bust de Ramon Amadeu (ubicat entre 27 altres bustos de personatges famosos de la història de Catalunya). De molt jove, Smith ja publicava a les revistes més populars de l'època. I, a més a més, va ser un artista prolífic i multidisciplinar. Va fer dissenys i dibuixos per a les vaixelles del reconegut fabricant de porcellana Antoni Serra Fiter. Va construir una de les obres més interessants del bell cementiri de Lloret de Mar: l'escultura del panteó de la família Camps i Nonell. Als 20 anys ja havia protagonitzat una exposició a la prestigiosa Sala Parés. Va fer il·lustracions per als grans diaris de l'època: des del Cu-Cut! L'Esquella de la Torratxa. Va il·lustrar les cobertes dels llibres d'algunes de les editorials més prestigioses de l'època. Va exposar a les sales de més prestigi, com Els Fayans Catalans. I fins i tot va obtenir una medalla a l'Exposició Internacional de Brussel·les. Tothom pensava que Smith seria en el futur un reputat pintor o escultor.

Ramon Casas   MNAC  Ismael Smith  027260 D 006409

Retrat d'Ismael Smith. Ramon Casas. MNAC.

De París al descens

L'estil decadent d'Smith va generar, malgrat tot, polèmiques. Alguns consideraven que el seu art era desordenat i poc optimista. També molestava l'artificiosa forma de vestir del pintor i la seva estètica de dandy. Malgrat tot, el 1911, com a recompensa per aquesta meteòrica carrera, l'Ajuntament de Barcelona el va becar perquè cursés estudis d'art a París. Tenia 25 anys. Passaria 3 anys allà, fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Però el París, que va ser la porta d'entrada a l'art universal per a artistes com Casas o Picasso, no va ser-ho per a Smith. Smith, a París, va establir relacions amb destacats artistes, com Miguel Utrillo, però no va afegir-se als corrents artístics de moda, i va mantenir un perfil artístic diferenciat, molt personal. Admirava el cubisme, però més enllà d'alguns assajos no va sumar-s'hi. Diuen que es va sentir decebut per la falta d'acceptació de les seves obres a França. Quan va tornar a Barcelona, ja havia passat el seu millor moment: mai no va arribar a confirmar-se com a artista favorit de les masses o de les institucions. I mai li van permetre construir un gran monument, una de les seves il·lusions. Tampoc va poder veure realitzades moltes de les joies que va dissenyar. Els fracassos s'acumulaven. I tot just havia fet 30 anys.

Ismael Smith Marí (1886 1972). Cementerio de LLoret de Mar José Luis Filpo Cabana

Escultura de Smith en el cementerio de Lloret de Mar. Foto: José Luis Filpo Cabana.

L'ambigüetat

L'obra d'Smith està impregnada d'estètica queer. Les seves peces estan marcades per l'erotisme, però molts personatges tenen una gran ambigüitat: homes vestits de dones, dones vestides d'homes, dones amb cossos masculins, homes amb actituds femenines... No sabem gairebé res del cert de la vida privada d'Smith. Unes fotos a l'exposició ens el mostren en companyia del seu gran amic el pintor Mariano Andreu, vestits els dos de dones, amb una model vestida d'home. Sabem que Mariano Andreu mantenia correspondència amorosa amb l'escriptor uruguaià Amorim. I Néstor de la Torre, un altre dels amics més propers d'Smith, va ser amant del cineasta Gustavo Durán (més tard coronel republicà). Un dibuix de Smith representa a Andreu i De la Torre amb roba interior femenina. Però més enllà d'aquestes connexions, i de l'omnipresència d'elements sexualment ambigus en la seva obra, poc en sabem de la vida sexual d'Smith.

14. Declaració d’amor. Il·lustració per a La Campana Catalana

Ismael Smith. Declaració d’amor. Il·lustració per a La Campana Catalana (22/4/1908), cap al 1908.

La frustració

Ismael Smith va quedar fora dels corrents dominants a l'època. Tot i que alguns l'han considerat noucentista (el mateix Xènius el va glossar com artista noucentista), en realitat, tenia una obra molt personal, que tenia forts vincles amb l'expressionisme. Això li va dificultar la seva inserció als corrents artístics dominants. Poc a poc de ser considerat un artista prometedor, va passar a ser vist com un artista menor, dedicat a fer il·lustracions, disseny de mobles i altres tasques considerades poc prestigioses. Probablement, el fet que toqués temàtiques escandaloses van contribuir a la seva marginació; per exemple, va generar un gran rebuig, el 1906, el fet que exposés un conjunt escultòric En abundància, en què dos éssers deformes abracen una dona burgesa nua.

nano 2

Ismael Smith. Nano, 1907. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Es tracta d'un autorretrat de l'artista, però originalment duia un sàtir entre les cames, que va retirar davant l'escàndol generat.

L'exili neoiorquès

Ismael Smith era el quart de cinc germans. Els que van conéixer la família asseguren que tots eren força rars (Carles Sentís, que els va visitar, va comentar que mentre rebien les visites, alguns germans anaven en calçotets). Curiosament, els germans van viure sempre tots junts (en una gran mansió, això sí). Quan un dels germans va decidir casar-se, la família mai no va acceptar la dona i el matrimoni no va durar. Cap dels germans Smith Marí va tenir descendència. El 1919 la família Smith va anar-se a instal·lar-se a Nova York. Ismael marxaria amb ells, i desenvoluparia una nova carrera als Estats Units. Es dedicaria, sobretot, a l'elaboració d'ex-libris, en la que destacaria. I faria publicitat, gravats i il·lustracions, sovint inspirats en els toros i les majes, una temàtica que als Estats Units tenia prou sortida. Smith va aconseguir fer amistat amb alguns intel·lectuals americans, com l'antropòleg Franz Boas. Però no aconseguiria materialitzar els seus grans projectes artístics, com la idea de construir un gran monument. La seva família, en canvi, progressaria molt: guanyarien molts diners en diferents negocis, tot i que un dels seus germans, el gran, moriria assassinat per la màfia.

A1. Sense títol

Ismael Smith. Sense títol, cap al 1911. Museu d’Art de Cerdanyola.

L'exhauriment de la veta artística

Del 1926 a 1930, Smith va retornar a Barcelona. Es relacionaria amb bona part del món intel·lectual català, però ja no tornaria a brillar com abans. Deixaria de ser un referent de la vida artística barcelonina. El xoc va venir quan va participar en un concurs internacional per a fer un gran monument al Sagrat Cor amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929. La figura d'Smith, molt efeminada, va escandalitzar el jurat. No només no va guanya, sinó que va haver-hi fins i tot qui va proposar excomunicar a l'artista. Això el va afectar molt, perquè ell, a desgrat de la seva vessant satírica i eròtica, també tenia una forta tendència al misticisme (de fet, unes de les seves primeres grans escultures va ser una Rosa Mística). Aquest va ser el principi de la fi d'Smith: desenganyat pel món de l'art, deixaria poc a poc d'esculpir i de dibuixar. Encara faria alguns dibuixos de paisatges i retrats dels seus familiars. Però no participaria més en exposicions, ni apareixeria a les revistes d'art.

A11. Il·lustració

Ismael Smith. Il·lustració, 1907. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Una fi tràgica

Als anys 1930 Smith es va obsessionar en trobar la cura al càncer. Tot i que no tenia formació mèdica, llegia contínuament documents sobre medicina i anava a molts congressos mèdics. Va dissenyar la seva pròpia teoria sobre el guariment de les malalties, que tenia a veure amb la vida sana i les propietats de determinats aliments. Aquestes teories, que no tenien cap fonament científic, li van provocar fins i tot alguns conflictes amb la seva família, que rebutjava la seva dèria. Els veïns també estaven irritats per les seves excentricitats i el van denunciar diverses vegades per passejar-se nu pel seu jardí. A la fi, va ser reclòs a un psiquiàtric. El tancament va ser estricte: durant anys se li va impedir veure als seus amics i no es van enviar les cartes que ell escrivia a la gent que coneixia. A l'hospital elaboraria, com a teràpia, les seves darreres obres artístiques: unes màscares. Una d'elles, simptomàticament, representa un individu severament maltractat. El 1972, finalment, va morir tancat al psiquiàtric.

15. Il·lustració satírica

Ismael Smith. Il·lustració satírica, cap al 1907. Col·lecció particular, Barcelona.

Català de pedra picada

Malgrat el seu nom, Smith era ben català: el 1774 un dels seus avantpassats va arribar de Colònia i es va casar amb una catalana; la seva família no marxaria del país en generacions. I la seva catalanitat era ben ferma. De fet, ja fa un segle es proclamava independentista, tot i que sempre va sentir-se fascinat per alguns temes molt espanyols: els toros, las majas, la música tradicional espanyola, el Quixot... A desgrat de viure als Estats Units, va continuar parlant i escrivint en català, i al camí central del jardí de la seva mansió, va anomenar-lo "Montserrat Avenue". Smith va mantenir contacte amb la intel·lectualitat catalana durant anys: quan Antoni Tàpies va arribar a Nova York, el 1954, va ser Smith qui va guiar-lo per conèixer la ciutat, i el va impressionar. Smith no va oblidar mai Catalunya. De fet, el seu germà Isaac, el potentat de la família, va pensar en comprar un palau perquè la seva família pogués retornar al país natal i instal·lar-s'hi. No va triar una casa qualsevol: volia el Palau Maricel de Sitges (l'actual Museu Maricel), lloc emblemàtic de trobada dels pintors modernistes. Però Isaac va morir-se de càncer el dia abans de signar el contracte i la família mai no retornaria. Però, malgrat tot, Ismael es va encarregar d'assegurar que el gruix de la seva obra acabés a institucions catalanes. Moltes de les obres les va enviar ja en vida (quan va deixar Catalunya per anar als Estats Units, el 1919, ja va cedir els seus llibres a la Biblioteca de Catalunya). I les instruccions al marmessor de la família eren ben precises: després de la seva mort les seves obres d'art i els seus documents van ser transferits a institucions públiques catalanes. Gràcies a aquest amor d'Ismael Smith per Catalunya, que no va ser correspost, avui podem gaudir d'aquesta completa exposició. Una mostra que arriba tard, perquè les obres d'Smith han dormit durant dècades a les sales de reserva dels nostres museus.

A4. Flirting. Good fall

Ismael Smith. Flirting. Good fall, 1914. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Un artista que sorprèn

Smith és un artista fora del corrent. Les seves obres tenen elements de sàtira, però també grotescos. Usa un humor punyent, però no és un humor polititzat, sinó que es limita a l'humor sardònic. Amb l'humor, apareix sovint l'erotisme, un altre element determinant de l'artista. Smith s'atreveix a pintar sovint nus masculins, un tema que és ben poc freqüent en la pintura catalana. I els nus d'Smith tenen un clar component homoeròtic. Però a més a més, moltes de les obres d'Smith tenen un element mòrbid, malaltís, decadent. Aquests aspectes són obvis en les fixacions de l'artista, en els temes que es repeteixen contínuament a la seva obra: cavalls de toreros esventrats pel brau, parelles ambigües, relacions estrafolàries, Salomé contemplant el cap de Sant Joan Baptista...

A10. Manola

Ismael Smith. Manola, cap el 1907. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Contra l'amnèsia

Paral·lelament a l'exposició del MNAC, el Museu d'Art de Cerdanyola del Vallès, on hi ha un important fons d'obres d'Smith (que va fer estades a aquesta localitat), presenta una exposició sobre els aspectes més xocants de l'obra del pintor i escultor: Nude and Naked. I, a més a més, organitza una segona exposició, Tot revisitant Smith, en què joves artistes dialoguen amb les obres d'Smith. Una ocasió única per recuperar la figura d'un artista oblidat i posar sobre la taula una història molt més complexa que la definida per la divisió entre modernistes i noucentistes. Ismael Smith. La bellesa i els monstres obliga a replantejar-nos les visions simplistes de la història de l'art català, amb la presentació d'un artista d'una gran complexitat i riquesa. Un home que es va sortir de la norma i que va pagar un preu molt alt per la seva dissidència.

 

Imatge de portada: Ismael Smith. Garrotín, 1919. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat