L'artista Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007), en "Guino" com s'hi refereixen amb estimació i proximitat els qui el van conèixer, sempre va tenir present que havia començat a pintar amb brotxa gruixuda, descendent d'una família que s'havia dedicat durant generacions a pintar parets. Aquest, i el record d'Agramunt, on es van refugiar els Guinovart durant la guerra civil fugint dels bombardejos sobre Barcelona i la misèria de la ciutat i on el petit Josep coneixeria el món del camp, van ser, juntament amb un profund compromís polític i social, els motors d'un artista, "un alquimista de la matèria", tan inabastable com fascinant. Un artista al qual, després d'un llarg Any Guinovart, que ha comissariat Àlex Susanna, se li dedica una àmplia exposició a l'alçada de la seva desbordant creativitat, que ocupa tots els racons dels espais Volart de la Fundació Vila Casas, i que ha sota el títol La realitat transformada ha comissariat Llucià Homs.

La mostra, definida per Maria Guinovart com un autèntic fermall d'or desbordant per cloure l'any dedicat al seu pare, que, dividida en dotze àmbits no lineals ni retrospectius recorre totes les facetes de Guinovart, a través d'una vuitantena de pintures, escultures, instal·lacions i obra gràfica procedents procedents de pràcticament una trentena d'institucions i col·leccions, tan públiques com privades,que permeten contemplar obres que dificilment s'han pogut veure abans, com la instal·lació Laberint 2001, els Penjadors-penjats que es van poder veure a la Virreina l'any 1997, o Contorn-Entorn, una de les instal·lacions més trencadores, impactants i recordades de Guinovart, presentada a la Galeria Maeght l'any 1976. 

Josep Guinovart. Era. 2004.Tècnica mixta sobre fusta. Fundació Vila Casas

Josep Guinovart. Era. 2004.Tècnica mixta sobre fusta. 

Guinovart sense Guinovart

El record d'en Guino flueix per totes les sales i per les paraules que tant Homs com la filla de l'artista, mentre expliquen una exposició que ha comptat amb la complicitat de deu crítics d'art de diferents generacions, alguns amics de l'artista, d'altres que no el van arribar a conèixer, per traçar un recorregut no cronològic sobre la trajectòria completa de l'artista. Durant l'Any Guinovart se li ha dedicat més d'una quinzena de mostres parcials o sectorials, però aquesta és la primera de caràcter antològic després de la mort de Guinovart, l'any 2007. "Hem jugat a ser Guino", confessa la seva filla. I és que el repte era immens, tenint en compte que Guinovart era un artista que participava fins a l'últim detall en les exposicions que se li dedicaven, i, en aquest sentit, la tasca del comissari i els deu crítics que hi han col·laborat, ha estat traçar un relat sobre la vigència de Guinovart “sense Guinovart”. Una vigència que, dotze anys després de la desaparició de l'artista sembla més evident que mai. 

Josep Guinovart. Conton entorn. 1976. Troncs intervinguts per l'artista. Mesures variables Fundació Vila Casas

Josep Guinovart. Conton entorn. 1976. Troncs intervinguts per l'artista. Mesures variables  

Treballador de la pintura

Com va destacar Homs, Guinovart, que es definia com a "treballador de la pintura", va fer d'aquesta una activitat ètica, intel·lectual, sempre de bracet del seu compromís polític i social d'esquerres, que podia anar des de la complicitat amb els veïns del Poblenou en lluita l'any 1976 a la denúncia del negoci de l'art o del conflicte entre israelians i palestins als 2000. En aquest sentit, la vigència de la seva obra i dels debats que volia obrir continuen sobre la taula en un moment de debat sobre els límits de la llibertat d'expressió o d'auge de nous totalitarismes. Homs no es va estar tampoc de lamentar que artistes com Guinovart, Hernández Pijoan o Ràfols-Casamada, morts durant els anys de la crisi econòmica, no hagin tingut el caliu necessari de les institucions públiques, i ha denunciat una sensació d'orfandat respecte el llegat d'aquesta generació d'artistes. De fet, no deixa de ser simptomàtic d'aquest aspecte apuntat per Homs que l'exposició central de l'Any Guinovart s'hagi fet en la principal institució privada dedicada a l'art de Catalunya.

Josep Guinovart, 1983 Fundació Vila Casas

Un artista en permanent reinvenció, amb Agramunt com a 'Rosebud'

Per al comissari de l'exposició, no es pot entendre l'art català de la segona meitat sense Guinovart, un artista que es va reinventar constantment i al qual no li escau cap etiqueta. Fidel al llegat dels pintors de parets de la seva família, l'artista va treballar amb tot tipus de materials i eines, aparentment allunyats de l'art, com les pales, les escales o les brotxes, plàstics, materials orgànics, com el blat, les espigues, la fusta, les llavors, o inclús l'uralita, a les conseqüències funestes per la salut dels treballadors del qual va dedicar posteriorment una obra. La realitat, per tant, es transformava a través de tot tipus d'intervencions i tot tipus de materials. 

Tot i viatjar arreu del món i ser present en exposicions als cinc continents, el seu Rosebud particular, tal com va ser definit, era la seva infantesa perduda d'Agramunt. “De Barcelona a Agramunt, d’Agramunt a Barcelona, i de Barcelona al món”, resumeix la filla de l’artista sobre la trajectòria vital del seu pare. Un paisatge de agrícola de l'Urgell que sempre va ser present a la seva obra -com el concepte d'era, tan vinculat al món pagès- i que el permetien connectar amb altres paisatges coneguts, com el Nord d'Àfrica.    

 Janitzio. 1990. Täcnica mixta sobre fusta. Fundació Vila Casas

 Josep Guinovart. Janitzio. 1990. Täcnica mixta sobre fusta