Guillem Sala (Barcelona, 1974) i La fuga de l'home cranc han aterrat al catàleg de L'Altra Editorial aquest estiu per capgirar-ho tot. Sense manual d'instruccions ni precedents, Sala submergeix al lector en una experiència de lectura insòlita. Un repte conceptual, intel·ligent i delirant alhora, només apte per aquells qui vulguin corbes i no camins planers. En paraules del mateix autor, professor de sociologia a la UAB, l'experiment literari que planteja podria resumir-se com un combinat entre Kafka, Murakami i Gombrowicz. En aquesta barreja hi conflueixen dues històries paral·leles: el desamor del Víctor, el protagonista erràtic amb qui ensopeguem en una Barcelona propera i còmplice, i la dimensió de Drònia, un planeta llunyà habitat per éssers estranys a mig camí entre crancs i robots. Què tindran en comú aquestes dues històries? Com ho farà Sala per donar sentit a la seva coincidència? Aquest és el desafiament que ens reserva la novel·la i al que només hi podran accedir els qui la llegeixin.

IMG 20190803 201346

Estem davant d'una novel·la de ciència-ficció?

És ciència-ficció filosòfica. En tant que la ciència-ficció serveix per agafar un element de la societat, portar-lo a l'extrem i des d'allà posar en qüestió tot el sistema. És a dir, permet reflexionar sobre nosaltres mateixos amb perspectiva.

Des de la primera línia m'he proposat oferir la perspectiva més àmplia possible. Si un peix anomena univers a la seva peixera, què dirà si el llancen al mar?

Què és Drònia?

Drònia és l'excusa per obrir la perspectiva. Col·loca al lector fora del seu entorn habitual amb la intenció que això li doni elements per pensar-hi: la mort de la natura, la recerca de la felicitat o les conseqüències de la representació del món sense ser ell mateix. 

Tot plegat és una metàfora.

És una projecció del nostre món en clau de ciència-ficció però sense fer gènere. Si no intentant representar el futur, com seria el món si ens quedéssim desconnectats, sense natura. 

La ciència-ficció serveix per agafar un element de la societat, portar-lo a l'extrem i des d'allà posar en qüestió tot el sistema

Guillem Sala. Dàlia R. Bonet

La intenció era fer-ho fàcil, però en molts moments s'ha de recular i tornar a llegir un paràgraf per acabar d'entendre'l.

Per una banda, he intentat retratar el meu món amb les paraules amb què l'he viscut. Amb la història del Víctor faig servir un estil planer, en alguna ocasió amb termes poc ortodoxes a nivell de normativa, però necessaris per anomenar allò que no es pot dir d'una altra manera. 

La part de Drònia, creu-me que he intentat que fos molt comprensible, però també és cert que has de connectar i entrar en aquest món. No tothom hi entra.

El que està clar és que és una lectura amb diferents nivells de profunditat. I un d'ells, potser el més senzill de percebre, és el de la metàfora de l'home cranc, o de l'home que va desfent-se de les seves armadures. 

Aquesta novel·la en certa manera és un comiat d'una part de mi. M'he acostumat des de ben petit a viure sol i de nit, amb gran imaginació, però en solitari. Un dels temes, efectivament, és el de fer-se adult i d'aquí ve el lligam amb la cuirassa. La meva cuirassa és aquesta mena de barrera que jo he construït en la intimitat. Però això que vaig construir de petit després he vist que em juga en contra.

Però hi ha més lectures a part d'aquesta, no?

També hi ha una connexió amb el tema de les masculinitats. Una de les estafes del patriarcat és fer-nos creure que, quan creixes, t'has de fer fort i aquesta grandesa i fortalesa serà el barem del teu èxit.

Però a través de la història del Víctor, vinc a concloure que el patriarcat és un engany perquè després et quedes tirat, la cuirassa que has construït no serveix per res.

Llegirem més Guillem Sala com La fuga de l'home cranc?

No. Això ha estat un hola i adéu a la ciència-ficció. És homenatge i consagració a la ciutadella emmurallada que ja no et serveix quan ets adult, sinó que es converteix en presó i exili. Això vol dir que les coses que escrigui a partir d'ara probablement ja no tindran éssers estrambòtics ni llunyans.

M'he acostumat des de ben petit a viure sol i de nit, amb gran imaginació, però en solitari

Guillem Sala. Dàlia R. Bonet

Ho has explicat a totes les presentacions, però per concloure aquesta conversa, què ha fet que triguessis 12 anys a escriure La fuga de l'home cranc?

Faig una llista de raons, no per ordre d'importància: la primera és que aquesta novel·la no té vocació de ser difícil de llegir, però sí que és complicada d'escriure. Vol temps. Jo només explico una part, però he imaginat molt més. 

D'altra banda, dec ser un paio rígid d'esperit, perquè el dia que tinc una classe, no em puc posar a escriure, i quasi tampoc l'endemà. També val a dir que m'he organitzat fatal i perdo temps. 

També influeix que al cap de deu anys et robessin el portàtil amb el llapis de memòria on hi havia la novel·la...

Vaig perdre tota la novel·la i la vaig reconstruir, però això només explica els darrers dos anys (riu). Aquest fet és anecdòtic!

Tanmateix, també haig de dir en la meva defensa que no sé com algú pot fer una novel·la en un any. O sí, tant se val, el cas és que no hi ha un temps objectiu per escriure una novel·la. 

En definitiva, Sala ha trigat el temps que Drònia ha trigat a construir-se en el seu cap i després el temps que ha requerit explicar-la perquè s'entengués. El resultat: una experiència literària tant original com genuïna en la que només alguns gosaran fer-hi cap. Això sí, els qui ho facin, no quedaran indiferents. 

No sé com algú pot fer una novel·la en un any. O sí, tant se val, el cas és que no hi ha un temps objectiu per escriure una novel·la

Guillem Sala. Dàlia R. Bonet