N'hi havia prou amb uns minuts de visionat de La hija de un ladrón per aplaudir l'exhibició interpretativa de Greta Fernández (Barcelona, 1995) i intuir que ha arribat la seva hora. Fent justícia, la Concha de Plata a la Millor Actriu al Festival de Sant Sebastià hauria d'iniciar un camí de premis i projectes per una actriu de cos menut i talent inmens, que fins ara acumulava petits papers en pel.lícules de cineastes consagrats, sempre amb l'etiqueta de "filla d'Eduard Fernández". Amb una carrera que inclou títols com Ficció Truman, de Cesc GayTres dies amb la famíliai la minisèrie Matar al padre,de Mar Coll; La propera pell,d'Isaki Lacuesta, o La enfermedad del domingo, de Ramón Salazar, Greta Fernández ha fet doblet de personatges protagonistes aquest 2019. 

Primer, amb Elisa y Marcela,que Isabel Coixet va rodar per Netflix. Ara, amb La hija de un ladrón, opera prima de la catalana Belén Funes, que enganxa la càmera a la seva actriu, present a totes i cadascuna de les escenes. Hereva del cinema dels germans Dardenne, la pel·lícula fa un retrat sense embuts de la Sara, una dona jove i lluitadora, mare amb pocs recursos, "una curranta" d'un barri de la perifèria que es retroba amb son pare, quan aquest surt de la presó. Una mirada dura, però també lluminosa, sobre l'abandonament, que podria encabir-se dins el subgènere de cinema-social-que-no-es-recrea-en-el-patiment-dels-seus-personatges. 

Greta Fernández Sant Sebastià/Efe

Què et va enamorar de la Sara?  

Moltes coses... vaig tenir un procés molt bonic en construir-la. No volia, per exemple, que em fes cap pena. Al principi, llegint el guió, em pasava, i em feia molta ràbia, perquè ella és una "curranta", una lluitadora que tira cap endavant d'una forma brutal, no està feta una merda plorant per les cantonades. Havia de distanciar-me del prejudici, si m'emocionava, si em posava a plorar a cada escena, no avançaríem. És el primer cop a la vida que aconsegueixo entendre un personatge al cent per cent. Jo soc una persona molt desbloquejada emocionalment, tinc molta facilitat per parlar dels meus sentiments, no com la Sara, que està absolutament bloquejada. I ha estat bonic experimentar-ho, comprendre-ho, no jutjar-ho, i veure que, com ella, tots fem el que podem. És una de les millors coses de la meva feina: t'ajuda a humanitzar moltes situacions.

Ha estat l'experiència més intensa de la teva carrera?

Sí, sí... ha estat un rodatge molt dur, que em deixava cada dia molt cansada, trista, amb ganes de ficar-me al llit. La Sara és dolor... Bé, no, ella no és dolor, però el que li passa sí és molt dolorós. I crec que em vaig empapar d'aquest sentiment. I jo no crec gens en endur-te el paper a casa, en patir-lo, en viure'l les 24 hores del dia, però de vegades és inevitable.

Parlem de la feina amb el teu pare interpretant al teu pare a la ficció. No t'ho hauran preguntat mai...  

(riu) No m'imagino currant amb ell a una pel·lícula i que faci de cap altra cosa. De què podria fer? D'un col·lega meu? D'un jefe? Ni de conya... Seria molt estrany. Ja ho diu el meu personatge: porto a mon pare a la cara. Treballar amb ell ha estat una experiència maquíssima. Al principi esperàvem  que potser la cosa seria traumàtica i dolorosa, però, per algun motiu que desconec, això no va passar. Suposo que, en part, que la nostra relació sigui tan diferent a la dels nostres personatges, ajudava: nosaltres som molt de tocar-nos, d'abraçar-nos, i ells es provoquen rebuig. A l'hora de rodar canviàvem el xip, ens posàvem en un altre lloc, i amb la Belén havíem assajat molt. Vam treballar de manera molt professional.

Greta i Eduard Fernández Sant Sebastià/Efe

La Belén Funes ja t'havia dirigit al curtmetratge La inútil. Expliquen que és una directora que està molt a sobre dels intèrprets...

Dirigeix molt, moltíssim. I això em va treure un pes del damunt brutal, perquè en tot el procés la Belén està sempre present, recolzant-te, és una "machacona" i una "curranta"... Ha confiat moltíssim en mi, m'ha cuidat, i estic molt agraïda per com em va tractar, per com parla de mi... és una persona meravellosa.

Creus que hi ha un punt d'inflexió després d'Elisa y Marcela i de La hija de un ladrón?

Fins ara havia fet coses més petites, però sempre he tingut molt clar el tipus de cinema que volia fer. Sembla un tòpic, i potser ho sigui. He fet molts castings, i suposo que en alguns papers no he acabat d'encaixar, no era el tipus d'actriu que buscaven. Costa trobar el teu espai, o fas sèries que ho peten i tens molts followers a les xarxes, o pots fer molt de cinema... o som molts els que estem a la zona del mig. Hi ha una part que no es veu: costa molt que et donin personatges, i jo tinc moltes ganes de currar, aquí i fora, a França, a Alemanya... Em diuen que a partir d'ara arribarà més feina, però després de rodar Elisa y Marcela La hija de un ladrón he estat mesos sense fer res, i això et posa en alerta. I tinc paciència, eh... però també he de pagar un lloguer. Suposo que, com aquell que diu, estic començant.

Fa tota la pinta que a partir d'ara les ofertes t'haurien de ploure...

Mira, des de que tinc memòria, mon pare té sobre la taula tres o quatre guions boníssims per escollir. I suposo que, veient això des de petita, al principi vaig pensar que em costaria menys. I no m'ha anat malament, eh... Però ell no ha de ser un referent, un exemple, en aquest sentit, perquè això seu és una excepció. A mi això no em passa. A ell també el sorprenen aquests mesos meus de no tenir ofertes per treballar. Però jo no soc de fustigar-me gaire, soc molt realista, i així són les coses: al meu pare li va d'una manera i a mi em va d'una altra. I tinc amigues actrius a les que els va millor i pitjor. Tinc paciència, i entenc que les coses demanen el seu temps. Tant de bo aquesta pel·lícula ampliï la mirada que es pugui tenir de mi com a actriu. 

Greta i Eduard Fernández. Festival de Sant Sebastià. ACN

I quina és la imatge que tu tens de tu mateixa como a actriu?

Doncs jo em veig capaç de fer qualsevol cosa, evidentment. També és veritat que aquí hi ha poc atreviment de directors i productors a l'hora de canviar la imatge dels actors i de les actrius, a arriscar-se amb nosaltres. I tampoc sé si encaixo gaire dins els patrons que hi ha. Sí tinc clara la imatge del tipus d'actriu que vull ser: Marion Cotillard, Bárbara Lennie, Nathalie Poza, Meryl Streep... aquest tipus d'actriu que escull molt bé el què fa, que interpreta personatges molt diferents, que arrisca. És el què m'agradaria, que els projectes que aconsegueixi vagin en aquesta direcció. També és veritat que som joves, i que volem currar, currar, currar... Però m'encantaria que els papers que faci m'enamorin d'aquesta professió.

Deies que estàs començant, però ja fa 13 anys de la teva primera aparició al cinema, sent una nena, a Ficció (Cesc Gay, 2006). En quin moment vas deixar de dubtar i vas decidir que et dedicaries a la interpretació?

(s'ho pensa una mica...)De petita flirtejava amb la idea, però no acabava de prendre-m'ho seriosament. De fet, ja més endavant, em recordo veient-me a la tele, a La Riera,pensant que no m'agradava gens el què feia, que potser no m'hi volia dedicar. M'ha costat molt veure'm en alguna cosa i pensar... ¡aaaaaaaah, això! Així que, tot i que els actors no acostumem a dir-ho, no em costa reconèixer que estic tan orgullosa de la meva feina a La hija de un ladrón. És el tipus de pel·lícules que m'agraden. Una història hiperrealista, a la línea dels Dardenne, de films com Rosetta, aquest rotllo francès...és el cinema que m'ha interessat sempre.

Es dóna la circumstància que els dos personatges protagonistes que has fet han vingut de la mà de dues dones cineastes. I que una, Isabel Coixet, havia produït els curts de l'altra, Belén Funes. És una casualitat? 

I abans d'això vaig fer la sèrie Matar al padre, amb la Mar Coll, que havia tingut a la Belén com a script a Tres dies amb la família, on jo feia un paperet molt petit. Hi ha una connexió ben curiosa... No sé si és casualitat que siguin dues directores les que m'han donat aquests personatges protagonistes, no m'ho havia plantejat mai, de veritat. Però em fa molt feliç, perquè són dones amb discursos que m'agraden especialment. I és fantàstic que una directora jove i dona, com la Belén, hagi pogut fer una pel·lícula com aquesta.

Citaves Matar al padre, de la Mar Coll.Tornant a l'Eduard, és necessari matar al pare per perdre l'etiqueta de "filla de..."?

Home, hi ha pares i pares. I hi ha fills i fills. Jo mai no he sentit que ser la filla de l'Eduard Fernández fos un pes a la professió. Mai. Ja et deia que, de petita, no sabia a què em voldria dedicar. El meu pare era actor, ok, pero res més... Mai m'he comparat amb el meu pare; també és vertitat que som home i dona, potser la cosa canviaria una mica si fòssim dos homees o dues dones. D'altra banda, ell sempre m'ha donat moltíssima llibertat, sempre m'ha empentat a fer el que volgués fer. De fet, crec que moltes vegades em permet molt més del què es permet a sí mateix. De vegades l'he vist animant-me a fer un paper i he pensat: Però si tu no el faries! No el faries mai! Suposo que ho diu perquè perdi la por. Mon pare és protector, pero en la seva justa mesura, gens excessiva. M'agrada que em doni consells. I respecta les meves decisions. Així que tenim una relació molt sana, en aquest sentit. 

greta fernandez EP

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat