Facin lloc a la seva biblioteca: Granados, crónica y desenlace (Libargo 2019) defensa una visió detallada sobre Granados i una hipòtesi de la seva mort que ens durà a canviar-ho gairebé tot. Es tracta d’un estudi nascut a partir d’unes dades obviades per altres biografies, davant les quals brinda un coneixement nou, més rellevant i referendat per un aparell documental ingent que cobreix els més variats aspectes informatius. La lliçó d’historiografia i investigació duta a terme per l’autor, Josep Maria Rebés (Madrid, 1955), aborda sense presumptuositat i amb objectivitat una infinitat d’articles i llibres precedents. L’autor no assenyala directament las errades, informacions falses o l’ampliació de continguts de monografies i treballs anteriors. Només amb les proves aportades, els deixa fora de joc.

Josep Maria Rebés (Barcelona, 1955) és informàtic de professió, va estudiar música a la prestigiosa Acadèmia Marshall i des de fa anys s’ha convertit en un actiu dinamitzador de la viquipèdia catalana corregint i ampliant biografies, especialment vinculades a la música, i reconeixement a figures que encara malden en un oblit que ens sentencia culturalment com a societat. Els darrers anys la seva signatura ha llegat diverses cròniques de concerts en webs especialitzades com Núvol i Mundoclásico.com. En aquesta darrera, ha publicat un seguit d’articles extrets del seu llibre que, com aquest, en un joc de paraules fàcil, han esdevingutun bon “Rebés” a tot al que es coneixia sobre la vida i context relacional de Granados.

La crítica especialitzada està reconeixent el teu llibre com una aportació fonamental. Granados, crónica y desenlace marca un abans i un després en el coneixement sobre el compositor. Et sorprèn l’acollida tant favorable?

Agraeixo molt aquesta acollida, he treballat molt per a oferir una informació contrastada, documentada i fiable. La bona acollida fa referència bàsicament a aquest aspecte del treball i més que sorprendre’m em satisfà moltíssim que sigui reconegut.

Però és que a més, tu no ets musicòleg de professió. En certa manera, el llibre deixa en evidència moltes llacunes per manca d’investigació i a la musicologia espanyola en general. Allò que durant anys es plantejava en parlar de la biografia de Granados, era certa: calia una biografia nova i acurada tot i els precedents de Walter Aron Clark i la Carol Hess, tots dos nord-americans. 

Carol Hess va fer una feina tremenda amb Granados, partint de biografies més o menys lliures, sense gaire documentació, duent a terme una gran tasca d’investigació. Va escriure en un temps, 1991, en què Internet no era una eina de treball i per tant amb moltes més dificultats per a investigar que les actuals. Va fer una obra cabdal a l’entorn de la vida de Granados. El meu llibre li està dedicat. Walter Clark va recollir el relleu i va afegir noves dades afegint un vessant musicològic més important que el biogràfic, amb anàlisi de les composicions més significatives.

En aquest sentit, tu no treballes la música al teu llibre. 

Considero que l’aportació de Clark en aquesta línia és prou bona i jo no sóc un especialista en música. No podria aportar res de nou. Però tampoc és el que buscava ni el que m’ha interessat: el que mancava era una cronologia i una perspectiva nova d’alguns fets sobre la seva vida. Especialment, calia reflexionar el per què d’un viatge de tornada a través de la zona en guerra del Canal de la Mànega.

Una pregunta obligada: com sorgeix la teva iniciativa d’escriure aquest llibre?

Sorgeix arran de les informacions que van començar a publicar-se el primer Any Granados. Quelcom no em quadrava sobre la mort del compositor: com és que va optar voluntàriament per una tornada a través de la zona en guerra? Les respostes habituals de les seves biografies no em semblaven prou documentades (tenia presa per arriba a casa, desitjava retrobar-se amb els fills, etc.). Per això vaig decidir cercar les fonts documentals referents a la seva mort. I així vaig acabar escrivint la cronologia de la seva vida com a pas previ al desenvolupament del llibre, sempre a partir de documents primaris i molt excepcionalment basant-me en afirmacions de tercers. Vaig aprendre fa temps d’una amiga de Catalunya Música, l’Ester Pinart, la virtut de la referència documental: cada afirmació ha d’anar acompanyada de la font d’on s’ha tret. Aquesta, diguem-ne, obsessió meva per la documentació de les afirmacions és la que em va portar a escriure una cronologia de Granados basada en el que jo trobava i no en el que altres afirmaven. Aquesta cronologia es va convertir mica en mica en el llibre.

Una de les moltes aportacions significatives d’aquest Granados, crónica y desenlaceés la genealogia de la família Granados i de la seva família política, els Gal. D’on procedia cadascuna d’aquestes famílies?

Com deia, he intentat documentar tot el que he escrit. Segons molts autors, Amparo Gal, l’esposa d’Enric Granados, era de família valenciana. En realitat no és pas cert, malgrat que ella i els seus germans van néixer a la capital del Túria. Els seus pares i avantpassats eren tots catalans, la majoria de Barcelona. Fins als besavis, trobem que tots van ser barcelonins tret d’una besàvia de Girona i d’un avi de Tarragona. Enric Granados i els seus germans foren fills d’un espanyol de Cuba, descendent també d’espanyols de Cuba, i d’una santanderina, descendent també de gent de Santander. He pogut rastrejar els avantpassats d’una i de l’altra família fins als besavis del matrimoni Granados-Gal.

I com vas trobar aquestes proves? 

Aquestes dades provenen de registres civils i eclesiàstics, en algun cas de registres de cementiris recollits a llibres de l’època, com ara la data de defunció de l’avi del compositor, el capità Manuel Granados. Pel que fa a Amparo Gal i als seus germans, cal dir que els registres valencians es van cremar arran de la guerra civil espanyola, i ens és impossible saber del cert quin dia van néixer els cinc germans. En tenim només dades aproximades provinents de l’edat declarada als registres de matrimoni o de defunció, que aquest sí els que hem pogut consultar.

I en la mateixa línia, gràcies a la consulta dels registres civils de 1892 has constatat la data exacta del casament entre el compositor amb Amparo Gal. Tant dubtosa era la informació al respecte?

La data del casament ja l’havia feta pública Walter A. Clark en el seu llibre Granados: Poet of the Piano. El que sí vaig voler fer és verificar-la en hemeroteques de l’època i vaig trobar que en un diari s’indicava un lloc de casament diferent al del registre civil. La inscripció del registre diu que es van casar a “San Pedro” (amb seguretat es refereix a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona) mentre que un diari parlava de la Basílica de la Mercè. Òbviament en el llibre tots les informacions que he trobat.

En certa manera, tu construeixes una història social de l’entorn de Granados. Com era el seu cercle d’amistats? 

Sorprèn força que el cercle més íntim d’amistats del compositor no estigués compost de músics. Sí que tenia grans amics músics (entre ells Malats i Casals) però el cercle d’amics que es reunien sovint, a casa seva o a casa d’algun d’aquests amics, estava format bàsicament per escriptors i pintors: Rafael Moragas (escriptor); Josep Pous (dramaturg i polític); Manuel Rodríguez Codolà (pintor); Romà Jori (pintor i periodista); Jaume Brossa (escriptor); Jandro Soler-Rovirosa (escenògraf); Josep Maria Miró (empresari i esportista); Josep Maria Roviralta (poeta i pintor); Maria del Carmen Castellví, comtessa de Castellar i de Carlet (poetessa); Salvador Armet (el seu marit, folklorista i crític musical); Marià Andreu (pintor) i Carles Pellicer (pintor), entre altres. I, per descomptat, també hi havia José Achón i els fills d’Eduardo Conde, el seu mecenes, segons l’anomenen les biografies de Granados. Jo m’estimo més considerar l’Eduardo Conde com a algú que va voler protegir l’Enric Granados com un pare després de la mort de Calixto Granados, el pare del compositor.

Com dius, entre les diverses personalitats en que incideixes, la família Achón té un pes molt rellevant. Com s’ubica José Achón en l’entorn de Granados? 

José Achón fou un cunyat de l’esposa d’Enric Granados, un home nascut de pares francesos i que es va casar amb Paulina Gal. La família Achón es va instal·lar a Barcelona en la dècada del 1830, obrint un negoci de tint de roba que va ser molt important a la ciutat, mentre participaven activament en la vida francesa a la capital catalana, a través del consolat francès. Un fet curiós és que la fàbrica dels Achón va estar a l’antic claustre de l’església de Sant Francesc de Paula del carrer Sant Pere més Alt. Doncs bé, en aquest terreny, al número 13 del carrer, s’aixeca avui en dia el modernista Palau de la Música catalana, seu de l’Orfeó Català, on Granados va estrenar algunes de les seves obres. La família Achón vivia a prop de la fàbrica, al 15 del mateix carrer, en la cantonada de l’actual carrer d’Amadeu Vives.

Com et referies abans, sorprèn que hi hagués pocs músics en aquest cercle. Ni tan sols un modernista com Morera?

No dic que no tingués amics músics, però no formaven part del cercle immediat amb els que compartia vespres literaris i musicals. Aquest escriptors i pintors van ser els que van conèixer de primera mà el primer quadern de Goyescas, per exemple.

Per cert, recordo haver llegit que Pau Casals afirmava haver ajudat en l’orquestració de l’òpera Maria del Carmeni en els assajos per a l’estrena de l’obra en Barcelona. Va ser així?

Segurament ho devies llegir en les memòries de Casals que es van dictar i escriure molts anys després de tot allò que expliquen. La biografia més important de Casals, la de Herbert L. Kirk, conté nombrosos anacronismes, com ara el que Casals va ajudar quan tenia quinze o setze anys en l’orquestració de María del Carmen. Quelcom impossible atès que l’obra de teatre de Josep Feliu i Codina, origen de l’òpera, es va estrenar quan Casals tenia vint-i-dos anys. Casals va dir que havia ajudat als assajos de l’òpera per la seva estrena a Barcelona, però l’òpera es va representar per primer cop al Gran Teatre del Liceu el 1933, molts després de la mort del compositor. El que sí és possible és que l’ajudés durant els assajos per l’estrena absoluta de Madrid de 1898, la qual cosa no apareix a les biografies del violoncel·lista.

Les correccions que has aportat desmunten alguns punts que fins ara s’havien donat per inqüestionables de la vida de Granados. Fins a quin punt has canviat la seva història?

Més que canviar-la el que he fet ha estat puntualitzar-la, treure-li els “es diu què”, sense indicació de fons documental, per deixar en el seu lloc els “tal document afirma què”. De vegades això ha fet que algunes afirmacions anteriors esdevinguin com a poc incertes, de vegades simplement falses. Afirmacions sense confirmació no tenen lloc al meu llibre. No cal indicar quines no són ajustades a les proves recollides, simplement no les esmeno. La investigació m’ha permès establir, per exemple, que Granados havia de passar per París durant el retorn de Nova York i canviar allà d’estació i de tren per a agafar el de Barcelona. Les afirmacions de què anava directament de Dieppe a Barcelona cauen per una raó ben senzilla: no hi havia cap tren directe de la ciutat costera francesa a la capital catalana. Establir fets concrets ajuda a comprendre una biografia sense adornar-la del romanticisme típic de les hagiografies. I ara la pregunta és: un cop a París, no hauria visitat ningú a la capital francesa? Bé, de fet ja havia quedat amb un amic allà: el pintor Josep Maria Sert, un fet que ignoren les seves biografies anteriors.

Hi ha dos detalls del viatge de tornada de Nova York relacionats amb objectes de valor que mostren dos aspectes de la personalitat de Granados: la “copa de l’amistat”, com a exemple de l’estima que li tenien els seus amics, i el de l’or amagat al cinturó de Granados.

Granados va cobrar els seus drets d’autor de Goyescasdel Metropolitan Opera en or, quelcom força extravagant. El compositor duia les peces d’or amagades al seu cinturó, una mesura habitual a l’època en Espanya, i va morir amb l’or a sobre. La “copa de l’amistat” va ser trobada al vaixell Sussexi repatriada a Barcelona juntament amb la resta d’objectes personals del matrimoni Granados-Gal. Va ser exposada al públic barcelonès a la seu de la Unión Musical de Barcelona i actualment es troba al Museu de la Música de Barcelona. La copa la van signar els amics de Granados que es trobaven a Nova York, entre ells els matrimonis Schelling, Casals i Paderewski. El que no van trobar al vaixell van ser els diners, en efectiu i en xecs, que portava Granados de tornada a Barcelona. Els duia també al cinturó?

Tot plegat t’ha permès construir una hipòtesi sobre els motius pels quals Granados avança la seva tornada cap a Barcelona, segons tu passant per Londres i intentant aturar-se a París. Aquesta teoria contradiu tots els biògrafs que parlen d’un retràs en la tornada cap a Europa.

Es tracta d’una conjectura, segons la qual Granados volia tornar per París perquè havia de tractar amb el director de l‘Òpera de París, Jacques Rouché, el permís per a estrenar Goyescasa Buenos Aires. Granados ja havia signat a Nova York aquest contracte per a l’Argentina, sense que donés la seva autorització expressa l’empresari francès, que tenia els drets de representació en exclusiva. Havia donat permís per a la estrena a Nova York, però res més. La hipòtesi segons la qual Granados va endarrerir la seva tornada, arran del concert a la Casa Blanca davant el president Wilson, no m’ha convençut mai. De fet, vaig començar a escriure sobre la vida de Granados intentant respondre a la pregunta de “per què va voler arriscar la vida”? Per mi, Granados va avançar la seva tornada, prevista per a primers d’abril, amb l’objectiu de passar per París per a poder convèncer Jacques Rouchet de que el deixés estrenar a Buenos Aires. Per això va fer la tornada per Londres i París travessant el Canal de la Mànega, aleshores zona de perill durant la I Guerra Mundial.

Un altre aspecte nou és la cronologia que és la més completa mai publicada fins ara. 

Cert, fins ara i fins on conec, no existia cap cronologia de la vida de Granados, tret de dades aïllades i puntuals d’estrenes d’obres i unes quantes referències a fets puntuals de la seva vida personal. Escriure-la va formar part del meu mètode de treball, un cop feta només calia publicar-la. Algun editor em va suggerir treure-la si volia publicar el llibre! La cronologia inclou tot allò que va fer el compositor i que es pot trobar a hemeroteques i altres fonts d’informació: concerts, viatges, actes socials... absolutament tot.

No menys importants són les mini-biografies de personalitats com Francesc Xavier Jurnet de l’annex IV o com el seu professor de música de la infància, el capità José García-Junceda i Mesanza, recollit a l’annexII.És correcte queaquest últim va ser un autèntic maldecap poder identificar-lo?

Del capità parlen totes les biografies de Granados, tot dient que es deia José Junceda, el nom que es troba a les memòries manuscrites del compositor. Va ser un maldecap trobar el seu nom complet, perquè als registres militars no consta cap José Junceda. Vaig buscar també Junceda com a segon cognom i vaig trobar José García-Junceda y Mesanza, amb el primer cognom compost. El segon cognom em va fer esclatar d’alegria: el pare del compositor, Calixto Granados, va ser enterrat en el nínxol d’una dona que duia el nom de Patricia Mesanza. A partir d’aquest punt la resta va ser fàcil: vaig trobar un llibre sobre el dibuixant Joan [García-]Junceda on s’explicava la relació dels Granados i dels García-Junceda, vaig sol·licitar i rebre l’expedient militar del capità de l’Arxiu General Militar de Segòvia i vaig poder reconstruir la seva vida. Amb ella va quedar també clar en quina època va ser el professor de Granados.

D’altra banda, sorprèn que Libargo, una jove editorial de Granada força avesada a la publicació de caire acadèmic, hagi comercialitzat el teu llibre. A l’hora de cercar editorial amb quines dificultats et vas trobar?

He trobat dues dificultats, ambdues comprensibles: d’una banda sóc un autor novell, es tracta del meu primer llibre publicat, i d’una altra la cultura musical no dóna prou beneficis, malauradament. És cert que podia haver editat el llibre jo mateix però he preferit fer-ho amb una editorial. Libargo va confiar en mi i en el llibre. Els estic molt agraït per això. Altres editorials es van mostrar també interessades en la seva publicació, però en unes condicions que no em permetien acceptar. Com ara la de treure capítols. Altres, per acabar, ni tan sols van contestar l’oferiment de l’obra o em van dir que estudiarien la proposta i mai van contestar. Suposo que hauria estat diferent si hagués comptat amb alguna mena d’ajuda institucional, com ara la de la gestora de l’Any Granados (hi vaig fer tard en aquest cas), però no va ser així. Com he dit abans, vaig començar a escriure el llibre justament en l’any que més articles s’havien publicat del compositor, el mercat estava saturat de publicacions sobre el compositor. No els devia semblar una bona estratègia editorial publicar un llibre sobre aquest tema després de dos anys de celebracions sobre Granados.

Libargo l’ha editat fidel al seu estil utilitari, amb lletra còmodament llegible encara que sense cap ventall il·lustratiu: ni imatges inèdites, ni fotografies, ni portades de premsa, ni programes de concert, ni cap altre document d‘època consultat i estudiat per l’autor. Tot i amb les seves cinc-centes pàgines, un estudi d’aquesta profunditat requereix la inclusió d’aquests materials. Especialment d’aquelles fotografies menys reproduïdes o amb l’abundosa identificació de personalitats dutes a terme per primera vegada, un segle després, gràcies a tu. Per què aquesta significativa absència?

L’absència de documents gràfics és voluntària per part meva. Primer perquè el llibre, com ara el de Carol Hess, és una sort de material biogràfic i bibliogràfic (incloent-hi el hemerogràfic) però no pas una biografia novel·lada. Segon perquè fa poc es va editar un bon llibre d’imatges sobre la vida de Granados, sota el títol de Granados, el so de la mirada, de la periodista Mònica Pagès i publicat per Pagès Editors. Aquest llibre conté tot allò que es vulgui consultar sobre fotografies i programes de concert. El meu conté la biografia, el de Mònica les imatges. Em va semblar que no calia publicar-ne més imatges, que no calia repetir l’oferta.

Per últim, ja estàs treballant en la biografia d’un altre dels grans compositors catalans del moment com Joan Manén. La teva tasca amb Granados la dones per acabada? Què més afegiràs en futures revisions del llibre? 

No es pot dir que el treball sobre Granados hagi arribar a port: no deixo de trobar petits detalls aquí i allà, ni deixo d’investigar el forats de la seva biografia ni els punts foscos que encara romanen sense explicació, com ara el seu viatge a Leipzig. Si algun dia es fa una segona edició del llibre, de ben segur que aportaré més dades.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Enrique Granados 1914
Avançament Editorial

'Granados. Crónica y desenlace'

Josep Maria Rebés