Somriure impecable i mirada d'ulls blaus còmplice i serena. Així és com va mostrar-se ahir l'escriptora Vivian Gornick (Nova York, 1935), una de les caps de cartell del festival Primera Persona del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Reconeguda com una de les veus més lúcides de la crítica i l'assaig contemporani als EEUU, els europeus no vam descobrir Gornick fins al 2017, quan arriba al continent el manuscrit La dona singular i la ciutatpublicat als EEUU el 2015. Però aquest manuscrit no va venir sol. Va venir amb Vincles ferotges (L'Altra Editorial), memòries publicades originalment al seu país d'origen l'any 1987. "Estic francament sorpresa de què 30 anys després que hagi escrit un llibre, de sobte, es descobreixi a tants altres països. Entenc que passés alguna cosa similar amb Lucia Berlín, encara que és un cas diferent, i és més comprensible que estigués per descobrir, perquè ella havia mort. Però jo he estat aquí tot aquest temps!", exclama l'autora. Gornick, que és professora d'escriptura creativa a la New School i escriu per diversos mitjans, reconeix que "hi ha hagut un despertar, que probablement té a veure amb un canvi social i una revolució de gènere, ja que a mi sempre se m'ha associat amb feminisme". 

Vivian Gornick/ ACN

El jo com a mètode

Malgrat ens diuen que està cansada i és poc amiga de fer-se fotos, Gornick aconsegueix guanyar-se els seus interlocutors. Sedueix en persona de la mateixa manera que ho han fet els seus llibres, perquè evidencia que amb les paraules adequades es poden expressar emocions molt precises. Paral·lelisme que es pot establir amb el gènere que ha cultivat: les memòries. 

"No escric sobre mi mateixa, m'utilitzo a mi mateixa, faig servir la meva pròpia experiència per escriure. Si només escrivís sobre mi mateixa, faria escriptura confessional o terapèutica", raona Gornick. "La no ficció, tal com jo la concebo, com l'explico i l'ensenyo, és una narrativa estrictament personal en la que em faig servir a mi mateixa com a objecte per poder parlar d'una realitat exterior".

Tanmateix, assenyala, "no es tracta de fer un registre ràpid de la teva vida, sinó que consisteix en triar com ho faria un novel·lista per conformar una narració de caràcter emocional".

La vigència de la lluita

Vinculada al feminisme des que el Village Voiceli va encomanar que escrivís un reportatge sobre el moviment que estava esclatant als Estats Units, continua avui dia associada a la lluita de gènere. Vincles ferotgesés el relat de la seva pròpia experiència. Explica com és créixer entre models femenins oposats i als que Gornick s'ha d'enfrontar fins a l'edat adulta per trobar-se a ella mateixa. 

No obstant això, assegura, "aquests llibres són memòries, no pamflets". Cada memòria està dominada per una veu, un punt de vista i un interès particular, exposa l'autora. 

El primer llibre, Vincles Ferotges "el vaig escriure pensant en què jo no podia abandonar la meva mare, perquè jo m'havia convertit en la meva mare. Intento dramatitzar aquesta lluita per recuperar la meva pròpia vida". D'aquí és comprensible que el moviment feminista fes seva aquesta lluita. "El que crida l'atenció és que aquesta lluita encara és vigent i no només aplicable a les dones, es pot aplicar a qualsevol altra persona".

Visiblement emocionada, Gornik explica que el final del llibre ja estava al seu cap abans de començar a escriure'l. "És la darrera escena, en què ella em diu vés-te'ni jo tinc un peu a dins i un peu a fora. Jo volia explicar la història de com un s'ha de guanyar la seva pròpia vida. Milers de dones ho van entendre en el seu dia i avui, quan es torna a publicar aquest llibre, sembla que tornem als anys 80. Només per això ja es justifica, així que no ha envellit tant".

La gran pregunta, però, aquella que es percep que Gornick està cansada de què li facin, és la que inevitablement s'ha de formular: A què creu que es deu aquest despertar del feminisme? Què opina ella, que va viure una onada feminista als 80, del ferotge alçament actual en contra de la cultura de l'assetjament?

La resposta és clara: "hem avançat, però molt poc. I és per això que les dones estan enfadades. En la meva època no hi havia aquesta ràbia, i en canvi avui dia sembla que qualsevol dona de 30-40 anys hagi de voler sang. El terme assetjament sexual va ser encunyat per una dona a Washington fa 50 anys i fixeu-vos on som avui dia".

El que causa que el canvi social sigui tan lent, explica Gornick, és que qualsevol altra dicotomia, com la de raça, és més fàcil de gestionar, perquè estem més separats. "En canvi la divisió entre homes i dones és la més difícil de resoldre, i el que ens queda. Perquè ens fiquem al llit amb l'enemic, tenim una sèrie d'intimitats que compartim i això complica l'avenç".

Vivan Gornick/ ACN

La ciutat, i no l'amor

El segon llibre, La dona singular i la ciutat,està escrit 25 anys després per aquella mateixa dona, que no es troba millor al món que l'anterior. "L'únic que canvia és que té la ciutat que la reconforta. Al segle XIX una llarga llista d'homes escriptors com Baudelaire, Benjamin, Dickens, van escriure des de la figura del flâneur, aquell que passeja per la gran ciutat i a partir d'aquí mostra l'aïllament de l'ésser humà entre tanta multitud. Jo pretenia  contribuir en aquesta estela literària i fer-ho des d'una veu femenina. La narradora és una dona divorciada, feminista i madura que camina per la ciutat seguint els passos de tots aquests grans escriptors".

I és ara, des de la maduresa que li atorga l'experiència i dos matrimonis a les espatlles, quan Gornick es pot permetre determinades llicències com la d'advertir-nos a tots: Eps, l'amor és un element important i ajuda a tenir una vida completa. "Però l'amor no ets tu. No basis la teva identitat en l'amor, que és allò que a mi em van ensenyar quan era petita i em va empresonar la ment i l'esperit del treball. Has de tenir la teva pròpia experiència".