Té més a veure amb l’instint que amb la crítica, però la qualitat d’un llibre també es mesura a partir del temps que passa fins que te’l pots treure del cap. Feia uns dies que l’havia llegit i El corazón de la fiesta no marxava. És l’última novel·la de Gonzalo Torné (Barcelona, 1976), que explica la relació d’una noia castellanoparlant de classe baixa amb un pijo català que és el fill bastard del “rei de Catalunya”. La novel·la parla de diners, de poder, de classe i d’identitat; uns temes que la literatura castellana feta a Barcelona ha explorat amb plaer des de l’èxit de Marsé i els seus companys de festa. Aquest llibre podria ser l’eco desencantat d’aquella celebració, però és més aviat la confirmació del triomf del seu escenari. És una novel·la que s’insereix de ple en l’espai públic; que és política, combativa, parcial, violenta. Torné sap que escrivint-la ha anat al cor de la bèstia. Un llibre també s’explica pels seus efectes i la progressia espanyola barcelonina ja està aplaudint amb les orelles perquè veuen que la festa continua. Mentrestant, els lectors catalans se’l miren amb recel. Fer aquesta entrevista em feia mandra, perquè sabia que havia de posar la política al centre del tauler de joc i, a mi el que em fascina de Torné és la seva manera d’entendre la literatura – perquè sap que és un joc seriós i escriu en conseqüència i perquè té claríssima la jerarquia que imposa la tradició. Però la literatura és un espai de tensions i conflictes, i ja fa temps que hem descobert que en aquest local s’hi juga: 

Gonzalo Torné/ACN

Suposo que saps que, en algun moment de la lectura d’aquesta novel·la, el lector pensa en Últimas tardes con Teresa

És una novel·la que vaig llegir fa dos estius. Marsé és un escriptor que tinc proper des de fa poc, no és un escriptor que hagi format part de la meva formació. Hi té punts en contacte: hi ha la típica història inter classe, que com que aquest cas és inter classe catalana té certa relació; però fins i tot en aquest cas és prou diferent. Ell marcava molt la classe social dels dos personatges; i en el meu cas està exageradament marcada la del catalanoparlant polític burgès, però la noia, la Violeta, en principi és més aviat despolititzada. També hi ha el fet que han passat vint o trenta anys: les condicions socials i polítiques són diferents, el marc és també diferent – no és el mateix integrar-se en una família políticament marcada que en una família que només és rica –. Crec que “El corazón de la fiesta” entra dins d’una llarga tradició que podria remuntar-se a Stendhal, d’amors interclassistes, que a mi m’interessa molt. Després hi ha tres coses que per a mi la diferencien de la de Marsé. En primer lloc el to, el de Marsé no té res a veure amb el meu. En segon lloc, la preocupació pels diners – aquesta novel·la és un malson sobre els diners – i per últim el fet que tota aquesta història d’amor inter classe està embolcallada per una història d’amor de dos personatges que estan fora de la història principal i ofereixen un contrast. 

Al llibre de Marsé hi havia un sistema social i de classes i de poder molt marcat, molt clar i determinat, i l’escriptor posa uns personatges a jugar en aquest tauler. Allà, es produeixen relacions entre els personatges però el sistema queda intacte. A El corazón de la fiesta, per sobre dels personatges i del sistema hi ha els diners, que són un element superior que ho contamina tot. 

Hi ha dos elements superestructurals, per dir-ho en termes “marxistes”: la corrupció i la preocupació pels diners. Els diners són una presència a tota la novel·la, m’interessava molt fer-ne una reflexió a fons. Jo volia fer un gest literari amb ells. A partir de Virginia Woolf i de Joyce hi ha una interiorització de la novel·la: Joyce posa un micròfon al cap del personatge i enlloc d’un narrador explicant ordenadament des de fora el que li va passant ens posem dintre del seu cap, i en aquest cap hi ha moltes veus. Jo el que he intentat és interioritzar els diners com si fossin una veu més dels personatges, una de la que no poden escapar. 

A la novel·la el procés de pressió mental i degradació mental que els diners produeixen sobre les persones el veiem actuar sobre la persona de classe baixa, la Violeta Mancebo. En aquest sentit, la moralina habitual està diluïda perquè el personatge de classe baixa no és aquell personatge que és pur i a qui no li importen els diners, com passa en aquestes novel·les on els rics són sempre molt dolents. De fet, en aquesta novel·la els poderosos no són rics, són polítics. El polític no és una persona que generi diners, no és un empresari, es un gestor de calers públics, un representant públic, un treballador nostre. A la novel·la no hi ha empresaris i gairebé no hi ha classe mitja. La idea era explicar a través d’una persona que no forma part de la classe política com els diners, aquesta obsessió pels diners, afecta la classe política. 

Però el Bastardo, el protagonista d’aquesta història d’amor interclassista, no és pròpiament un polític, és el fill d’un polític. 

El Bastardo és dels pocs que no està preocupat pels diners, és un beneficiari dels diners i de la corrupció. Ell està satisfet de la seva posició jeràrquica, ell es presenta sempre com un majordom, com un servent. Li diu a la dona “no m’emprenyis, jo ja estic bé així”. Fa el paper del conformista. 

Una de les coses que més m’agrada del llibre és que una de les protagonistes no aprèn absolutament res durant tota la novel·la.

Això era clau. És una bildungsroman perversa. Però és que pensava: totes aquestes novel·les d’iniciació són una trampa. Això que a un personatge li passin moltes coses i de cada experiència aprengui alguna cosa... jo conec un munt de gent que té 70 anys i són uns cafres i no saben res.

¿Per què la història central de la novel·la ens la presenten uns altres personatges que no són els protagonistes? 

El Joan Marc i la Clara, els narradors, són personatges coneguts pels meus lectors de “Hilos de sangre” y “Divorcio en el aire”. Em feia gràcia recuperar-los i que presentessin la història. També volia que la tanquessin, per diferents raons, i durant molt de temps no sabia per què. Al final me’n vaig adonar que volia, per sota de la història d’amor implicada amb l’espai públic i amb l’espai dels diners, crear una història d’amor entre dos personatges que fos una mena de representació de la lleialtat privada davant la deslleialtat pública. És una història que es desenvolupa per sota de la història central, que és bastant desagradable i opressiva, de dues persones que, tot i estar en tensió, mantenen un cert joc, una complicitat. El Joan Marc i la Clara expliquen la història d’uns altres però en realitat sempre estan parlant d’ells.  

La tercera part de la història em sembla moralista. És una part on el narrador explica la història dels personatges implicats i els jutja. Els menysprea i se’n vol distingir. 

No crec que sigui moralista. Aquests narradors externs trenquen precisament la noció de Marsé, trenquen amb la idea que el “català” sempre és ric i poderós i l’”espanyol” sempre és pobre. Això és mentida. Qualsevol que visqui a Catalunya sap que hi ha obrers catalanoparlants – aquí no surten perquè no hi havia manera d’encabir-los –, i sap que hi ha una classe alta castellanoparlant que pot arribar a menysprear moltíssim els catalanoparlants i el poder catalanista. Jo necessitava posar això sobre la taula per donar més amplitud al joc. Joan Marc, el narrador, podria ser un d’aquests pijos que surten pel dia de la Hispanitat. I ell està desacreditat com a narrador pràcticament des del principi. La Clara el té per un pallasso... 

Jo no el veig com un pallasso, més aviat se’l fa sortir com un quinqui entranyable...

Aquest és el joc del personatge, que al mateix temps te una gran capacitat de suggestió, de fet té clubs de fans... Però, per dir-ho en plata: la novel·la és parcial, és absolutament parcial. Pren partit. Però també Déu pren partit, per Isaac, per Jacob, contra el pobre Job... i si ho fa ell, que es omnipotent, ja em diràs com ho puc evitar jo. L’última frase de la tercera part, “Pere Masclans nunca fue otra cosa que un enano en el mundo del dinero, y en el nuestro un estafador de mierda”, la puc subscriure, i és una frase mig dickensiana, que és un escriptor moralista, però sense moralines, li costa mil pàgines de brega arribar a una “conclusió”. És cert que la tercera no és una part tant narrativa, el gran esforç narratiu l’he fet a la segona part, que és el gruix del llibre. He fet un gran esforç per explicar narrativament coses que crec que són difícils d’entendre per a un lector exterior: dono molts punts de vista, intento obrir moltes perspectives de discurs... I al final, segurament perquè ja no podia més, però també perquè pensava que era interessant extreure'n les conclusions històriques, o sociohistòriques, faig una tercera part que és més “periodística”. És una part que no deixa de ser un clàssic: el narrador fa un viatge per Catalunya des del nord i baixa fins al Delta, i va recollint tots els personatges que han participat a la festa... 

Qualsevol que visqui a Catalunya sap que hi ha obrers catalanoparlants, i sap que hi ha una classe alta castellanoparlant que pot arribar a menysprear moltíssim els catalanoparlants

Gonzalo Torné/ACN

¿On queda, aleshores, el novel·lístic?

Per a mi està en que tots els personatges que apareixen desmenteixen una mica el que s’ha dit a la segona part. És a dir, obren noves perspectives. La filla del Masclans dóna una visió de la família que no havíem vist, el Bastardo es fa una mena d’exculpació... Vaig pensar que el Joan Marc havia d’opinar el que opina per coherència del personatge. És cert que jo li dono l’última paraula, tot i que  prèviament ho contrapunto amb la llarga explicació exculpatòria del Turris, que té frases ridícules, té frases serioses, té frases que estan bé... i prèviament a la segona part li he donat els dos millors discursos (un sobre les fronteres on hi ha una justificació del nacionalisme que jo no comparteixo al cent per cent, però defensa que en un món que et mata cal agafar-se a alguna cosa i que hi ha valors que són més transcendents que un mateix). ¿Moralisme? La novel·la és una discussió continua: moral, política, existencial, sentimental... El meu anhel és escriure novel·les que es discuteixin a elles mateixes. 

Per a mi hi ha una idea molt clara al final del llibre que és la de desacreditar qualsevol mena d’intent de projecte col·lectiu que vagi més enllà d’una relació personal. 

Totalment. Però jo això ho plantejo com a drama meu, també. El que ve a dir la novel·la és que la meva generació, que és una generació prèviament molt despolititzada, va deixar totalment l’espai lliure als professionals de la política. La nostra gran preocupació era on ens faríem la segona residència. No era tant així, però una mica estava a l’aire. Després arriba la crisis i dius... què ha passat aquí? Han robat aquests, han robat els altres... Això ha passat perquè l’opció que a mi em resulta molt simpàtica com a ésser humà, que és la de mantenir-se al marge, té uns riscos polítics dificilíssims. Els risc és que si no fas política te la fan. És l’opció que jo defensaria personalment però està discutida al llibre perquè a mi em preocupa. Jo no tinc cap ganes de participar a l’espai públic. Jo no tinc ganes de fer política. Però els polítics sempre tenen idees per nosaltres. 

Jo no tinc ganes de fer política. Però els polítics sempre tenen idees per nosaltres

Hi ha un gran convenciment que els valors que estan sintetitzats i al·legoritzats en aquesta família Masclans, que remeten a la família Pujol, són com un ADN de la configuració política i social de Catalunya.

Jo no pretenc fer una radiografia social. Per exemple, aquí no hi ha la classe mitjana, només hi ha pinzellades del catalanisme o del independentisme d’esquerres. La novel·la està extremada al servei del conflicte literari. Tenim una família que frega la xenofòbia catalanista i tenim una família on el pare és un ressentit espanyolista, i després tots els grisos i clarobscurs que em calen. Jo no pretenc principalment representar la societat catalana ni denunciar la corrupció, aixó ja ho trobes al diari. Jo treballo per la intensitat i pel comentari de la vida, per oferir una visió complexa del fet d’estar viu, i perquè no puguis pensar en un altra cosa durant l’estona que estàs llegint. 

Els Masclans representen una certa traïció al catalanisme cultural, i fins i tot a l’independentisme: conformisme econòmic i autonòmic... Això està, però els Masclans m'interessen com a camp d’estudi de per què els polítics peninsulars és corrompen amb tanta freqüència: són gent amb poder, amb diners, amb reconeixement social... i a València, a Mallorca, a Andalusia... acaben amb un final lamentable. S’ha parodiat moltes vegades, però si la corrupció és un rellotge les parodies ajuden a transparentar el funcionament, i el que jo volia era veure quina relació té el polític amb el seu rellotge, quines dependències, quines pors de que és trenqui, com deixa de viure per mirar-lo a cada moment... Com s’arriba a això. 

Un dels mèrits narratius de la novel·la és el to, que és arriscadíssim, perquè sempre està al límit de ser inversemblant. Fas que personatges que podríem qualificar de vulgars parlin com si fossin Shakespeare, i funciona.  

No sé escriure d’una altra manera. El meu objectiu era que la Violeta fos tonta, parada i que no sabés expressar-se... però m’avorreixo, no puc! Al final m’he deslliurat totalment. Sempre m’ho han criticat però l’altre dia llegia Virginia Woolf i deia que del que es tracta és de no entregar ni una sola frase que estigui morta. Proust no te una sola frase morta. Iris Murdoch no escriu frases mortes. Si ho penses, tot intent de copiar el discurs popular, la parla quotidiana... és una carallotada que no es pot creure ningú. Escriure com la gent del carrer... en fi, no tothom parla igual al carrer... i, en general, al carrer no diem res. Una novel·la treballa amb les coses que no diem al carrer ni a tuiter, de manera que no les puc dir com al carrer o com a tuiter. Faulkner posa a parlar seus mestissos analfabets al porxo com si fossin Tàcit i funciona, vull dir que prefereixo escoltar als personatges de Faulkner que a dos ximples. Fins i tot els ximples de Faulkner són veus de gran sofisticació avantguardista. Suposo que Faulkner pensava que la gent és molt intel·ligent quan li cal. Tot això de la “versemblança verbal” i del “registre” m’importa una merda. No vull dir que jo m’apropi a la Woolf o al Faulkner, però prefereixo estimbar-me en aquesta direcció que preocupar-me de si la parla dels personatges s’adequa a bla, bla, bla...

El concepte de la vitalitat és central a la novel·la. Hi anem tornant i es va repetint. La vitalitat és el que separa els personatges que saben viure plenament i els que no en saben. La sensació que no hi ha res més interessant que la vida és constant al llibre...

El vitalisme és el combustible de la novel·la. L’altre dia a Madrid em va dir “vitalista demoníaco”, i em va encantar, quan perdi definitivament la vergonya em faré una samarreta. Ja més seriosament el cineasta Luis López Carrasco em va dir que a totes les meves novel·les els personatges són vistos des de les galàxies, des de les estrelles; i que normalment això s’utilitza per empetitir a la gent, per buidar-la de contingut... i que jo ho utilitzo per al contrari: per dir que ja que estem aquí, doncs hem d’aprofitar-ho. No ho havia pensat, però sí, a mi m’encanta la vida, deu ser el rasgo autobiográfico que deixo en els meus personatges. 

Si no tens entusiasme és molt difícil que et surti bé alguna cosa... 

Et surt bé obeir. La idea aquesta del majordom, del serf, de l’intel·lectual ensinistrat... això no és viure per mi, però així és com viu aquest tipus de gent. El que li agrada a la Clara del Joan Marc és que li agrada viure. Hi ha una frase a la que li vaig donar moltes voltes: “Hemos leído cientos de elogios dedicados a las personas que nos ofrecen un hombro donde llorar, pero ¿quién se ocupa de las criaturas irresponsables que nos empujan a brillar en nuestros mejores momentos?”. Aquesta gent que no et rebaixa quan estas en vena és molt important. 

A mi m’agrada perquè és una hòstia molt bonica a tota la literatura vivencial i de superació... 

És un despropòsit. Novel·les sobre un pare que bevia... No hi ha alcohòlics a Espanya, saps. I s’esperen a que es mori el pare per fer la novel·la, i per dir que ell ho passava molt malament, però molt, una cosa horrorosa. Novel·les sobre parents morts, sobre suïcidis de veïns, sobre un germà que va caure per l’escala... Però el cas no és tant el tema, és pot fer una gran novel·la de qualsevol tema. El cas és que el narrador és presenta com si fos la primera persona que passa per un dol o que li fa mal el queixal. I també aquesta dèria megalomaníaca de convertir-se en el representant de tot el col·lectiu. La medalla testimonial. Fins i tot hi ha algun cas de representació putativa. L’escriptor que surt a denunciar que matem a les dones. ¡Las matamos! Doncs molt bé, home, sort en tenim de tu que t’hi has fixat i ara ens ho solucionaràs. Són novel·les on tot el valor està en el gest, a la seva manera són avantguardistes, happenings gestuals enquadernats, vull dir que no cal llegir-les, pretenen imposar el seu “valor a priori”. Podrien portar a la portada el seu valor en greuges. 

Ara que parles de matar, la reflexió sobre la violència també hi és a El corazón de la fiesta. Sense paternalismes. 

Si una novel·la funciona ens asseiem a la taula dels adults, el paternalisme és un insult als lectors. La violència era molt important perquè també és una novel·la sobre el poder, i el poder al final és la possibilitar de fer-se valer mitjançant la violència. Un dels moments claus sobre això per a mi és l’1 d’octubre, i una frase tremenda d’Arcadi Espada que deia que les línies vermelles es marquen amb sang. 

És veritat. 

Sí, però ho oblidem. ¿Com s’expressa l’autoritat del Yúnior sobre el Bastardo i la resta de dones de la seva vida? Que els fot una pallissa. A la novel·la hi ha flirtejos amb la violència. Pot ser que siguin agressius els veïns, hi ha una escena de relacions no consentides de la Clara i un mig nòvio... són indicis de que el poder és violència. El diàleg arriba fins on el que té poder exerceix la violència. Aquí s’acaba el diàleg. No apareix al llibre, però tinc al cap les imatges de l’1 d’octubre, perquè la força de la violència em va impressionar. 

El diàleg arriba fins on el que té poder exerceix la violència. Aquí s’acaba el diàleg. No apareix al llibre, però tinc al cap les imatges de l’1d’octubre, perquè la força de la violència em va impressionar.

També hi ha voluntat de jugar amb la idea de la jerarquia. En principi creiem que els límits del poder són molt clars, però resulta que no. 

Els suposats dèbils de vegades amaguen la seva voluntat de poder. La Violeta és un personatge que si no és més depredador és perquè no té més poder. Ella diu “jo ja sé que sóc forta en la debilitat, però vull ser forta en la força”. Per això jo crec que amb la Violeta el que estem veient és el mateix camí que ha fet el Masclans, el polític de la novel·la, però des d’una altra posició social, des d’una altra classe i des d’una altra sensibilitat cultural. 

Un altre dels temes de la novel·la és la representació. ¿Un personatge femení representa totes les dones? ¿Un personatge homosexual representa tots els homosexuals? La meva tesi, que crec que és viscuda per tothom, és que és molt difícil que tu encaixis amb tot el que se suposa que ha de fer algú dins la teva esfera de representació. El fet que hi hagi tantes categories representatives creuades fa que les aliances siguin molt imprevisibles. ¿Per què la complicitat entre dones ha d’imposar-se a la de classe o a l’inrevés? Aquesta manca d’encaix està present en molts personatges: per això hi ha dobles lleialtats i tensions... 

Tot l’engranatge de lligams és sofisticat però les relacions amoroses estan per damunt de qualsevol dels altres...

Les meves novel·les són sempre estudis sobre el matrimoni, i també sobre aquesta qüestió de les aliances. Crec que l’avantatge dels llibres és que sense renunciar als valors, a les creences i a les enemistats, en el moment de la lectura hi ha un espai de suspensió del judici i de les conviccions morals. Tu veus altres idees i després en surts reforçadíssim, o no, però cedeixes aquest espai. Per això jo volia evitar la sàtira, perquè la sàtira moltes vegades és un home que parla sol. O rius amb ell tota l’estona o no et deixa entrar. I jo volia que cadascú digués la seva cosa des de la seva ràbia, des del seu to, des de la seva idea. 

Crec que aquesta novel·la marca un punt d’inflexió en el tema central de la literatura catalana en castellà, que és el conflicte d’identitat i de classe. A la tradició catalana no hi ha un equivalent. 

La prova que hi ha dos sistemes literaris a Catalunya és que això ho pots dir tu però jo no. Si jo dic això que has dit tu sembla que ho digui des d’una supèrbia despectiva. Potser sí que la representació tensa de la societat catalana barcelonina l’estem fent més els escriptors en castellà, no ho sé. Tot i que el precedent és català: Sagarra. Vida privada és una passada. 

Costa molt trobar escriptors catalans que descriguin Barcelona com una ciutat de tensions. 

Quan parlo d’escriptors de Barcelona no vull dir que hi hagi una identitat nacional barcelonina, sinó que és un tema d’extensió de la imaginació. No té a veure amb la identitat, si no amb què pots abastar imaginativament. Dostoievski parla de Sant Petersburg i no de Moscou, i és més nacionalista rus que ningú. Però és que senzillament no coneix Moscou, i Sant Petersburg li dóna prou marge. Jo no puc parlar sobre les Borges Blanques perquè no sabria què dir-ne. Els novel·listes treballem amb la por de la gent, amb el diari que llegeixen, amb el tren que agafen, amb les escorrialles de la seva vida íntima... jo quan me’n vaig anar a Nova York me la vaig haver d’inventar, perquè si no fas el ridícul. La ciutat és un vector que pressiona molt a la literatura castellana feta a Barcelona, que en realitat és l’única literatura castellana feta a Catalunya. I a més jo crec que aquesta literatura desapareixerà. 

 Els novel·listes treballem amb la por de la gent, amb el diari que llegeixen, amb el tren que agafen, amb les escorrialles de la seva vida íntima...

Per què? 

Hi ha hagut un canvi, cada vegada hi ha més escriptors joves en català. No sé quants escriptors en castellà nascuts a Barcelona surten, la majoria són gent que ve de fora. Això són dinàmiques que no pots aturar. En tot cas, la literatura en castellà a Barcelona és una literatura feta en “contra” de la literatura castellana de  bona part de la resta de la península, que tenen el problema d’Espanya, el pesat de l’Unamuno, el feixista d’Ortega y Gasset, el Juan Ramón Jímenez buscant poesies pures... la literatura barcelonina en castellà té unes particularitats pròpies, i hi ha una continuïtat. Si tu agafes els Goytisolo, Barral, Marsé, Gil de Biedma, Mendoza, Casavella... tots tenen una sensibilitat especial amb les diferències de classe i complicitats amb la tradició literària catalana, i donen l’esquena als problemes generals de la literatura castellana. Agafes Azorín i és un marcià comparat amb Barral. Agafes Unamuno i té uns problemes existencials que t’imagines a Gil de Biedma partint-se la caixa. O per citar un poeta meravellós, tots aquells chopos i olmos de Machado... Jo no he vist mai una chopera. Si vols un fenomen recent: el columnismo umbraliano per a nosaltres és una horterada.  

Pel que fa a la tradició d’aquesta literatura barcelonina castellana, sigui identitària o no, en aquest sentit jo jugo amb avantatge. Perquè El corazón de la fiesta no estava escrita, però hi ha moltes novel·les que m’ajuden a fer aquesta novel·la. Després els meus referents poden ser Virginia Woolf i Proust o els jueus, però la destresa de jugar amb les classes i la identitat de la meva ciutat no l’invento jo. De fet, els que la llegeixen ja estan llegint sobre aquesta mateixa base. Per a entendre una “lectura” les referències del lector són molt més decisives que les influències de l’escriptor. A mi no em va sorprendre gens l’èxit de La Mort i la Primavera de Mercè Rodoreda a Espanya perquè no té res a veure amb Juan Benet, però com que tots han llegit Benet, ja saben llegir aquesta classe de llibre on les metàfores s’autonomitzen i l’emoció de la lectura pot derivar d’una parataxi reeixida. En canvi, quan Benet va sortir no sabien ni on endollar-lo. Jo crec que la tradició sobretot ajuda a educar el lector. Una literatura projecta un camp d’expectatives. Per això és tan terrible el best-seller. ¿On situes el best-seller dins d’una tradició literària? Si dins d’una tradició el best seller és el que llegeix la majoria de la gent, quan agafin un llibre amb una certa ambició és que no sabran què fer amb ell.

Creus que hi ha una diferència entre la manera com et llegeix el lector català que no està familiaritzat amb aquesta tradició castellana barcelonina i el que ho està? 

Lo bonic de la literatura és que tothom hi entra diferent. A mi em passava molt quan començava que hi havia una idea que de la literatura a Espanya que era una idea de refugi, un espai de bellesa, de Grans Problemes i Grans Frescos Històrics, la casa de la misericòrdia que diu el Margarit, que et venen ganes de cremar la casa amb ell a dins, tot aquell fer-se pena... i molta crítica no sabia ubicar Hilos de Sangre ni Divorcio en el aire. Em comparaven amb Gironella o Lluisa Forrellad, escriptors que estan en boca de tothom... en fi, no tenia res a veure amb el que jo feia, però era el que els venia al cap. Per a entendre’m a mi més és millor haver-se llegit els russos i els jueus, perquè és la tradició en la que jo m’integraria. Després, però això és una cosa molt pedant de dir, crec que vas fent els teus lectors. Ara molta gent ja sap de què va un llibre meu. Fins i tot els lectors que venen d’Años felices, que és un llibre al que jo li tinc molt carinyo però és un llibre diferent dels altres tres... de fet és un regal que em vaig fer per no estar tant enganxat al present.  

¿Tens la sensació de treballar sol amb la teva obra, necessites saber que estàs integrat dins d’un sistema, d’una tradició?  

Crec que un entra i surt de les tradicions, és com els somnis. Quan et despertes d’un somni saps que no és sempre el teu món, però t’ha afectat, has estat allí. Quan vaig escriure Años felices, em va semblar que hi havia una cosa que no s’havia fet a la novel·la anglesa: a Virginia Woolf la narració està interioritzada: els personatges canvien d’opinió els uns sobre els altres contínuament i ho escoltem al seu cap, però en un espai tancat i en un període de temps breu. Vaig intentar que els personatges anessin canviant d’opinió tots els uns dels altres en un període llarg de temps, i aleshores era com una novel·la que creixia en espiral... És igual, el cas es que en aquell moment la meva preocupació era una preocupació “britànica”, per dir-ho així. Quan a la mateixa novel·la hi ha les cartes entre els dos germans i es reprèn el tema de la Guerra Civil, jo tinc present que hi ha prèviament un Sales o un Benet que han tocat aquest tema. De les tradicions s’entra i es surt. 

Pel que fa a mi, treballo sol, perquè no he arribat a crear complicitat amb cap escriptor de la meva generació com per intercanviar manuscrits o fer manifestos plegats. Però treballo en relació a ells. Tinc amistat amb molts d’ells i m’agrada saber que Isaac Rosa està escrivint o que Sara Mesa està escrivint, per exemple. Agafar una pàgina bona del Rubén Giráldez o d’Elvira Navarro em motiva molt. Però ni em passo els manuscrits ni hi ha contacte. Escric tenint present a la gent que em llegeix de prop. El repte, el que em fa companyia, és la comunitat lectora, els amics i els enemics, els que hi són des del començament i els nous, moltes vegades escric una frase pensant en un lector concret, a qui li agradarà, en com el tensaré o l’emprenyaré o el faré riure o és pensarà que sóc idiota. Escrius pels vius, per a la gent del teu moment, la comunitat lectora és la que ens ajuda a ser més atrevits. Hilos de sangre la vaig escriure pràcticament el buit, i això es fa un cop a la vida, ja no tinc ni la força ni la determinació, sense lectors em retiraria, em dona molta confiança tenir-ne tants d’intel·ligents.

La tradició propia l’has de tenir en compte perquè és la teva, perquè és on estàs intervenint. Però crec que no es pot intervenir si només tens present la teva tradició, perquè aleshores estàs repetint models. En això té raó Bloom: la tradició perviu perquè hi ha desviaments perversos del que s’havia fet anteriorment. Es tracta una mica també d’anar en contra de la teva tradició, això es veu molt amb els jueus. L’única sortida que té Roth com a escriptor és fer fills de puta, perquè tot lo altre ho havien fet Singer i Bellow, no tenia una altra sortida. I Ozick encara els fa més cabrons, i aquí s’acaba la literatura jueva en aquest sentit. Ara escriuen llibres sobre fer-se vegetarians. I després de Proust, què podia fer Céline? Doncs el que va fer. En aquest moment podem fer novel·les a l’estil de qui vulguem, tenim molt més temps que els nostres predecessors, i una quantitat d’informació a l’abast immensa. Jo podria fer novel·la a l’estil de Conrad, o als mars del Sud com Stevenson, però a mi això no m’interessa perquè jo necessito fer novel·les sobre la meva societat, i per tant vulgui o no estic treballant amb la meva tradició. És a dir, a favor d’una tradició però en contra dels que em van precedir. O sigui que l’àmbit d’intervenció, vulguis o no vulguis, és el teu. ¿Quin és el teu? Això ja és més discutible. 

Crec que l’avantatge dels llibres és que en el moment de la lectura hi ha un espai de suspensió del judici i de les conviccions morals

Gonzalo Torné/ACN

¿El sistema cultural està marcat per la llengua?

Personalment penso que no formo part de la literatura catalana. Em semblaria un abús retòric. Jo no participo de la literatura catalana quan escric en castellà, quan escric en català sí. Qualsevol dia faig una novel·la en català només per fotre (no, per fotre no, perquè em vindrà de gust, les novel·les donen massa feina). Aquí la disputa és: forma part la literatura d’expressió castellana de la cultura espanyola o de la catalana? La literatura escrita en castellà no forma part de la literatura catalana perquè no està escrita en català, però diria que d’alguna manera forma part de la cultura catalana, sense deixar de participar en la castellana. La cultura catalana és més pobre si no inclou Marsé, és una amputació ridícula. El problema és l’essencialisme: és o no és, dons mira moltes coses són i no són al mateix temps. Les coses poden ser en tensió, en conflicte. Potser les novel·les escrites en castellà a Barcelona que es projecten sobre la realitat social i dialoguen amb la tradició literària catalana siguin una vessant conflictiva de la cultura catalana. 

Diria que en aquesta novel·la hi ha un problema amb la llengua, en el sentit que hi ha voluntat de ridiculitzar amb les paraules. Hi ha frases en català mal escrites. 

Hi ha un ànim burlesc amb l’ús que fan els personatges de l’idioma, però no amb l’idioma. Un dels temes de la novel·la és el menyspreu, i el menyspreu comença amb l’accent. Aquella sèrie de lo Cartanyà que feien a TV3, la gent de Lleida s’emprenyava no perquè aquell deliri s’assemblés a les seves vides, sinó perquè els imitaven l’accent de manera exagerada. L’accent fa grup i elimina. Els errors són fets a propòsit, amb el català i el castellà. És un català barcelonitzat, amb excés de pronom feble per donar-se l’aire de català, i el discurs en castellà del pare de la Violeta és un discurs agramatical. El català és una llengua, per culpa de la situació històrica i del que ha patit, que s’escriu molt vacil·lantment. Parlo amb molts escriptors catalans que tiren molt de diccionari. És una llengua tendra. Fins i tot els catalanoparlants tenen dubtes. De manera que el meu camillero té problemes, i els meus corruptes també.

La idea de Barcelona a la novel·la és que fa de dic de contenció d’una suposada manera d’entendre el país... La Clara diu, a la novel·la, que ningú aconsegueix convèncer els barcelonins que el lloc on viuen els pertany. 

Això és gairebé un lloc comú de la política catalana. Hi ha un moment que Masclans es refereix a la capital i diu: “aquesta ciutat sempre se m’ha resistit”. Crec que aquesta és una ciutat en disputa. Hi ha uns barris molt marcats, i hi ha gent de la part alta que no ha baixat mai a la platja, i al revés. Per això dic que és fascinant, perquè hi ha dos eixos molt marcats: tens l’eix de disputa cultural però també l’eix de disputa social. Dins la sensibilitat castellana hi ha moltes hòsties, però dins la sensibilitat catalana també, i això es manifesta molt a la ciutat. També hi ha vocacions literàries humiliades perquè la ciutat no ha els assimilat i han hagut de tornar al poble, i aleshores la gent agafa uns ressentiments que no se’n van mai, a mi em fan molta gràcia. A banda, tens la immigració de comarques catalanes però també de regions castellanes... la barreja és enorme. 

El fet que jo em consideri bilingüe i tingui un peu en els dos sistemes – tot i que molt més en el castellà – no m’evita veure que hi ha gent de sensibilitat catalana que per a ella l’univers castellà és alienígena, i exactament al revés. Un dels problemes del revival del xarneguisme és que el menyspreu també ve de la seva banda, es complicadíssim definir-se sense negar. I llavors presentar-se com unes víctimes, com si fossin niggers, és ridícul. A més el poder és asimètric. El poder econòmic el podria tenir la comunitat catalana, amb la ficció aquesta de la burgesia, però el poder cultural el té la comunitat castellana. Per a un novel·lista és fascinant. Independentment d’on et situïs tu després com a ciutadà, no sé com és que no estem escrivint sobre això tot el dia. 

En aquesta novel·la demostres que tu tens interès en no prendre posicionaments... 

Per supervivència literària. No hi ha cap novel·lista que vulgui fer això. Un novel·lista situat és un novel·lista mort. Però quan em diuen que estic entre dues aigües... això és una gran mentida. Jo m’he mullat amb tot. Escrivint com a ciutadà he dit sempre el què pensava de totes les coses que han anat passant. No és culpa meva que això no coincideixi amb una sensibilitat marcada. Jo vull un referèndum d’independència de Catalunya i si Catalunya és independent jo estaré molt a gust, igual acabo de Conseller en Cap. Ara, que la unilateralitat ja es veia que no funcionaria també ho he dit. Que no crec que Catalunya sigui un país ocupat també. Que crec que hi ha unes particularitats culturals que són defensables i que no estan sent integrades a l’Estat també ho he dit. Que l’escriptor que espera que les condicions polítiques millorin per fer la seva feina és un cantamañas ho dic ara. Jo estic a favor de la immersió, i la faria molt més dura, perquè el castellà ja està prou defensat. Però el català no corre cap perill, mai l’havia parlat tanta gent, ni hi havia tingut tants lectors, diaris, editorials ni una projecció literària internacional semblant. Jo el que no puc fer és ajustar les meves opinions perquè totes coincideixin amb un perfil disponible. Jo necessito pensar les coses una per una, és la meva feina. 

A la novel·la, el català que expressa la seva identitat amb naturalitat és vist com a folklòric o provincià. 

No ho sé. Crec que aquesta associació depèn de la relació que el lector estableixi amb els Masclans... Si penses que tot atac als Masclans és un atac a la identitat catalana és que has caigut al seu parany de quatre grapes. El matiex passa amb els Mancebo, si ets castellanoparlant com ells... ¿et representa el ressentiment del pare? A mi m’ha sorprès que les primeres lectures de la novel·la converteixin a Violeta Mancebo en un personatge “positiu”, pensava que em caurien garrotades: “estàs agafant la classe mitja castellanoparlant i estàs fent un monstre de les galetes”. Però les lectures són imprevisibles, afortunadament.

No buscava tant negar la identitat com posar-la en tensió. Per a mi, la identitat és una construcció sentimental a partir d’elements reals que només poden omplir una vida si es cedeix a reduir-la dramàticament. De fet, la única “identitat real” és la que et legisla des de fora: ser jueu a l’època de Hitler era una “identitat real”. Quan Roth diu que el jueu no existeix, no nega l’existència de sensibilitats culturals compartides, sinó que aquestes sensibilitats no obliguen a res, no han de substituir necessàriament el teu pensament propi, no et predisposen a una manera de ser, pensar, sentir, estimar o odiar, les pots deixar de banda o reconfigurar. En el sentit que Roth diu que el jueu no existeix, el català tampoc existeix. 

¿Que hi ha uns valors identitaris existents que s’han de defensar? Totalment: hi ha l’idioma, hi ha les tradicions, hi ha una literatura, un patrimoni artístic, mercats... Ara, que el fet de compartir aquests valors t’obligui a ser un tipus de persona, votar un tipus de projecte, i el que no voti això ja no pot ser... Quan la identitat és anul·ladora de la iniciativa personal o de la voluntat personal... està feta la trampa. I qualsevol persona que fa discurs identitari amb poder tindrà aquesta temptació. Jo crec que aquesta és la tensió que es juga a la novel·la. A la novel·la violento no a dues bandes, sinó a moltes bandes i també a mi mateix. Una de les coses que queden més en discussió en aquesta novel·la és l’opció que a mi més m’agrada, que és quedar-me a casa, rient, i que els donin a tots pel sac. Aquesta és la meva posició, però aquí es posa en dubte perquè som els que no vam fer res, som corresponsables. Em violento a mi mateix quan dic que aquesta és una postura defensable però que és una puta merda. Per escriure em cal una cadira que sigui incòmode, el dia que em senti còmode deixaré d’escriure i baixaré a la platja. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat