El dia 16 de gener, el tinent general retirat de l'exèrcit britànic Sir John Kiszely, de 70 anys, va penjar a la xarxa social Twitter una fotografia del seu pare Janos Kiszely, un metge d'origen hongarès, durant la seva estada com a voluntari a les Brigades Internacionals que van lluitar a la guerra civil espanyola. 

Poc després de penjar-la, un altre usuari de Twitter, historiador militar, va mostrar la seva sospita que la dona que atenia al seu llit de mort el jove doctor Kiszely podia ser la fotògrafa Gerda Taro, la primera fotoperiodista de guerra, ferida de molta gravetat durant la retirada republicana de la Batalla de Brunete i morta amb encara no 27 anys. Un nom sempre relacionat -i sovint ocult darrere seu- amb Robert Capa, amb qui van ser parella sentimental i professional. 

Després de revolucionar les xarxes, la història va fer un nou gir, quan el periodista Carlos del Amor va demanar al general Kiszely si podia ensenyar el darrera de la fotografia.

Tot semblava encaixar: malgrat l'error d'anomenar "Frank" a Capa, com veurem en l'inici, més un pseudònim col·lectiu que no pas un nom concret -encara que també s'apunta que el doctor podria haver escrit "Frau", senyora en alemany-, s'hi feia constar que la fotògrafa treballava pel Ce Soir, pel qual cobria el conflicte espanyol i que havia estat assassinada a Brunete. Malgrat aquestes evidències, el periodista Fernando Olmeda, autor de la biografia Gerda Taro, fotógrafa de guerra, té seriosos dubtes que sigui ella. D'altres investigadors, però, li donen força veracitat. Sembla que la fotografia -que el militar anglès va rebre d'un company del seu pare a la guerra d'Espanya, després de la mort d'aquest, fa trenta anys- havia estat publicada anteriorment en un llibre sobre la sanitat de les Brigades Internacionals, on es parlava del metge però no es feia referència a la pacient, i que a l'Imperial Museum of War es conserva un testimoni d'audio on el doctor explica que, efectivament, va tractar la fotògrafa alemanya. 

La trobada inesperada de la que podria ser la darrera foto de Gerda Taro ha despertat un enorme interès sobre la fotògrafa, però qui era realment aquella jove intrèpida que va morir tràgicament a la guerra civil?

Una jueva roja al París dels refugis

No és fàcil acostar-se a una llegenda que, malgrat l'oblit, ha fet escriure milers de pàgines, entre el mite romàntic que ens ha arribat fins avui i l'heroïna que es va crear políticament poc després de la seva mort. Nascuda a Stuttgart l'1 d'agost de 1910 com Gerta Pohorylle, era filla d'una família burgesa jueva polonesa originària de la Galitzia. Tot i aquests origens, de ben jove Gerta es va involucrar en moviments d'esquerres i obrers, fet que sumat al seu origen jueu va fer que en ple ascens del nazisme -i després d'haver patit detenció per distribuir propaganda antinazi- emigrés a París, una ciutat que acollia refugiats de tota l'Europa d'entreguerres. Allà, fent feines de tota mena, hi va conèixer, precisament, un altre emigrat d'origen jueu, l'hongarès Endre Ernö Fiedmann, que fugint del seu país havia passat per Alemanya abans de recaure a la capital francesa, on intentava guanyar-se la vida, sense massa èxit, com a fotògraf. Friedmann i Pohorylle es van enamorar. Ell li va ensenyar a fer servir una càmara. Ella va tenir una idea genial: en comptes de signar amb els seus noms de jueus emigrats ho farien sota la identitat d'un inexistent i famós fotògraf americà traslladat a Europa, Robert Capa, a qui la parella representaria davant la premsa francesa. A partir de llavors, Capa seria "l'autor" de les fotos dels dos joves fotògrafs. 

"Robert Capa" viatja a l'Espanya en guerra

L'estratègia va començar a donar fruits, ja que venien les fotografies tres vegades més cares que els fotoperiodistes francesos, fins que l'esclat de la guerra civil espanyola arran del cop d'estat de l'exèrcit sublevat va fer que la parella es traslladés a la Península per retratar l'horror que, per ells -i per tants altres joves antifeixistes, com Janus Kiszely- representava la lluita de la democràcia contra el feixisme, en un context totalitari, previ a la Segona Guerra Mundial. L'agost de 1936, Gerda Taro i Robert Capa, pseudònims amb els que passarien a la història, carregats amb una Rolleiflex, ella, i amb una Leica, ell, van arribar a Barcelona. Allà Taro hi va realitzar una de les imatges icòniques de la seva trajectòria: la fotografia d'una miliciana practicant el tir amb un revòlver a la platja. Inicialment, mentre treballen per la revista Vu, continuen signant com a Capa, fins que comencen a fer-ho amb Capa&Taro. Al setembre de 1936, la fama de Robert Capa no havia fet més que crèixer, amb la icònica i polèmica 'Mort d'un milicià' com a fotografia estrella. Una fotografia que podria ser perfectament obra de Taro.

Taro s'allunya de l'objectiu de Capa

La implicació de Gerda amb la República es va fer cada vegada més estreta, mentre alhora s'anava distanciant del seu company i mentor. Tot i la insistència d'ell, Gerda va rebutjar diverses peticions de matrimoni que Capa li va fer. Aviat fa la seva aparició el nom de Gerda Taro -o Taro Photo- signant les seves pròpies fotografies a les pàgines de Ce Soir, dirigida pel poeta comunista Louis Aragon. Taro va retratar amb la seva càmara pagesos d'Aragó, soldats i orfes de guerra que fugien del front, o a Ernest Hemingway, amb qui va coincidir a Madrid. La seva figura encandilava els poetes, com Rafael Alberti -a qui va ensenyar nocions de fotografia-, que recordava a La arboleda perdida que "tenia el aborozo del peligro, la sonrisa de la juventud immortal, dinámica, valienta, tal vez inconsciente, pero en cualquier caso decidida e irresistible"; o José Bergamín, que la va batejar com la "cazadora de luz". Gerda Taro no retratava només la reraguarda, sinó que anava al front, amb la seva càmara i una petita pistola, per ser a prop de l'acció que va retratar en reportatges com el de la batalla de Brunete, publicat a Regards pocs dies abans de la seva mort. Un reportatge fet en solitari que és el seu darrer treball.

El terrible accident de la "joven rubia" 

Abans de marxar a retratar la situació al País Basc, Capa havia dit al brigadista canadenc Ted Allan que cuidés a Taro, de la qual el jove soldat s'enamoria i amb qui, segons la seva novel·la Otro mundo es posible, va mantenir una relació sentimental poc abans del terrible accident que van patir en plena retirada de Brunete. Una retirada que aviat es va convertir en una desvandada provocada per un fort contraatac de les forces franquistes sota el foc mortífer de l'aviació i que Gerda Taro no va parar de fotografiar. El 26 de juliol, Taro va pujar a l'estrep del cotxe del general Walter -el polonès Karol Świerczewski- comandant de la XIV Brigada Internacional. De cop, un bombardeig enemic va crear el pànic i el caos i Gerda va caure del vehicle després que aquest topés amb un tanc, essent atropellada pel T-26 de fabricació soviètica que conduïa el jove Aníbal González. Malferida, aguantant-se els intestints amb les mans, Gerda Taro va ser conduïda a l'hospital anglès de L'Escorial, on va morir, preocupada per les seves càmeres noves i sota els efectes de la morfina. Tenia, només, 26 anys

L'oblit i el mite

Robert Capa va rebre la notícia de la mort de Taro mentre era al País Basc. La seva relació s'havia convertit en un mite romàntic, una història d'amor i aventures de guerra, i segons es diu, a partir de llavors ja no va ser mai el mateix. Creador de l'agència Magnum, amb David Seymour "Chim", Henri Cartier-Bresson, George Rodger i Bill Vandivert, Capa va cobrir fins al final la tràgedia espanyola, i a partir de llavors cobriria la segona guerra sino-japonesa, la Segona Guerra Mundial -especialment, el desembarcament de Normandia-, la guerra araboisraeliana de 1948, fins a morir a Indoxina l'any 1954, després de trepitjar una mina antipersona. Bona part de la producció de Taro va ser atribuïda, durant anys, al seu company. Tot i referir-se en entrevistes a Gerda, no va fer massa per recordar la seva obra, atribuint-li el mèrit que es mereixia per ella mateixa. Es diu sovint que darrera de tot gran home hi ha sempre una dona. En aquest cas, darrera del nom de "Robert Capa" hi havia el nom i l'obra fotogràfica de Gerda Taro.

En paral·lel, el Partit Comunista francès amb Aragon al capdavant va celebrar uns funerals multitudinaris a l'heroïna antifeixista en que van convertir ràpidament a Taro. Al seu funeral, al cementiri de Père-Lachaise, hi va intervenir, a més del poeta francès, el xilè Pablo Neruda. La guerra d'Espanya es va acabar i aviat França va caure sota la bota del nazisme; i a la joveníssima Gerda Tardo la va anar guanyant l'oblit. Almenys, fins que una fotografia penjada a Twitter pel fill d'un brigadista internacional l'ha tornada a l'actualitat.

muerte gerda taro