La periodista i cronista cultural Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) va debutar en la narrativa amb Argelagues, una novel·la protagonitzada per tres dones d'extracció humil que lluiten per tirar endavant la família i construir-se un futur. Una novel·la, basada en les dones de la seva família, també és un fris sobre el segle XX, amb la immigració del camp a la ciutat, l'auge de la indústria tèxtil del Vallès, els canvis socials, la guerra civil i el franquisme com a teló de fons. Ara torna a les llibreries amb Ca la Wenling, una novel·la que retrata un altre univers femení, el de la immigració xinesa a Barcelona, a través d'una perruqueria que esdevé el lloc de trobada i d'intercanvi de dones ben diferents. 

Gemma Ruiz Periodista - Sergi Alcàzar

Quin és l'origen del llibre?

Amb Argelagues se'm va activar la cosa d'escriure i anava pel carrer, pel metro, per tot arreu, fent notes fins i tot abans d'acabar la primera. Hi he estat treballant ben bé quatre anys. M'agraden molt els llocs que et fan sortir de la teva bombolla, i per això prenia moltes notes als bars, al metro, a llocs on pots trobar gent d'un perfil sociològic, ètnic, cultural diferent... Si no, no sortim de la nostra bombolla i ens creiem que som fantàstics. La idea inicial, però, era fer un llibre de relats.

I com va passar d'un llibre de contes a una novel·la? Un d'aquests contes es va fer gros?

Anava espigolant d'aquí i d'allà i, de sobte, notes que anava agafant de perruqueries i llocs de manicura van començar a agafar gruix. Vaig descobrir que m'interessaven les perruqueries, un espai de seguretat per a moltes dones, un espai de parar la roda de hàmster del ritme frenètic de vida que portem. M'agradava perquè era un espai històricament molt bescantat, per ser un espai femení i, si a sobre està regentat per gent racialitzada, ja no et dic jo la de tòpics que hi aboquem. Que fos el cor d'una novel·la em va semblar interessant i, a partir d'aquí vaig començar a acumular les experiències que tenia apuntades, vaig començar afegir-hi coses que passaven fora i vaig fer que tot confluís en aquest cor de la perruqueria. A més a més hi vaig sumar la investigació, els viatges, per acabar de falcar un món que a mi m'interessava i que volia contribuir a fer que la gent també s'hi interessés.

Què té d'especial una perruqueria?

La perruqueria és un espai de relació i de confidència on s'hi pot barrejar gent que, a priori, no es troba. De generacions diferents, per exemple, però també de cultures diferents. I en aquest sentit, és curiós veure com interactuen les senyores grans amb les persones que venen de fora, la franquesa que gasten, la manera d'ajudar-se... Al capdavall és la tribu, la xarxa, el bon veïnatge de tota la vida. Tens l'oportunitat al davant d'interactuar i aprendre. Per mi la novel·la és una crida a no perdre aquesta oportunitat d'enriquir-nos amb les experiències dels altres. A més, ajudar amb una trucada, per exemple, si tu tens competència lingüística i l'altre no, no és una molèstia. Al contrari, és un plaer. Encara que hi pugui haver dificultats de comunicació òbvies, com no et pots interessar per la persona que et talla els cabells, et pesa la fruita o t'atén a la bugaderia? Ni preguntar-los d'on són i quins problemes tenen? Som persones, doncs, exercim de persona amb els qui han vingut de fora. Sembla que estem demanant qui sap què, quan és bàsic!

La perruqueria és un espai de relació i de confidència on s'hi pot barrejar gent que, a priori, no es troba

Has passat d'unes heroïnes d'espardenya, com definies les dones d'Argelagues, a una heroïna que ve de l'Extrem Orient. Com vas trobar la Wenling?

La Wenling és un personatge de ficció que, alhora, m'agradaria dir que és real. És a dir, és una suma de realitats. Començant per una família xinesa que ha acabat coneixent arran d'anar sovint al seu establiment, però també per tots els elements d'estudi, d'investigació que tingués el personatge perquè fos el més complet possible per explicar una experiència que trobo que estem massa tancats a voler conèixer. M'agradava que fos un personatge que tingués molts elements. Per això és una construcció, però està basat en la realitat en tots els sentits. En coneixement i en investigació.

La narradora és una documentalista que troba a la perruqueria materials humans molt més interessants que els seus treballs, i que té alguna cosa a veure amb vostè...

Vaig pensar a fer una cirurgiana o una altra professional que fos l'observadora. No volia parlar per ells, sinó que volia el punt de vista d'algú autòcton. De com s'enfronta a una realitat que tots marginem d'entrada i, després, aquí ve cadascú la seva consciència de "a veure, com va tot, com va la canalla?". A partir d'aquí l'evolució que cadascú fa. Volia algú que fos una persona privilegiada. Una persona amb una feina que hagi pogut triar, sense problemes per espavilar-se a la vida... Però, després vaig pensar que perquè fer una cirurgiana i no algú més proper a mi. A vegades ens pensem que per ser periodista ja ets algú conscienciat i els periodistes som igual de privilegiats, d'inconscients i d'inconscienciats. M'agradava algú que tingués uns privilegis molt semblants als meus, per no tirar pilotes fora. Jo també puc haver parlat dels "xinos" així en general, puc haver fet acudits, formo part d'aquest sistema de pensament que els invisibilitza o els bescanta. No vinc de fora, sóc com tothom.

Aquesta novel·la fuig dels tòpics.

És una novel·la sense fanalets vermells. He volgut parlar de l'Orient sense tòpics. Després d'estudiar com l'hem tractat i l'hem convertit en tema d'estudi i, per tant, deshumanitzat, com ens ha arribat a través de pel·lícules, sèries, etc., he mirat de predicar amb l'exemple i, per tant, esporgar aquest llibre de qualsevol temptació orientalitzant. No hi ha fanalets vermells ni descripcions físiques enigmàtiques ni exotismes. Pesos, al capdavall, que posem a persones. Al final és una novel·la que parla de persones de Barcelona, fet amb els mateixos codis que si jo estigués parlant d'una perruqueria regentada per gent de Llofriu. Ni hi ha fanalets, ni el gat que mou el braç, ni noies descrites d'una manera sexualitzada, ni res d'això. Una de les coses que volia era contribuir a esporgar tots aquests tòpics.

Ca la Wenling és una novel·la sense fanalets vermells i que fuig de qualsevol temptació orientalitzant

Gemma Ruiz Periodista - Sergi Alcàzar

La llengua genuïna i molt oral era una preocupació a Argelagues. Com s'hi enfronta en aquest cas, amb personatges que tenen un domini lingüístic limitat?

He tingut molta cura de no escarnir-los. Vaig buscar molt què deien les segones generacions, especialment a Anglaterra, i sempre es dolien de l'escarni de la llengua dels seus pares o avis. En aquest cas, Havia de quedar clara la precarietat lingüística perquè està estretament relacionada amb el fet que treballen moltes hores. L'aposta de vida que han fet és molt alta, han de treballar molt, com feien els nostres avis i besavis, i aprenen la llengua amb aplicacions de mòbil o com poden. Per tant, el nivell de llengua és molt bàsic, perquè no pot ser d'una altra manera, però sense cap element de comicitat. Això de parlar amb la ela i trobar-ho tot tan graciós i que fa tant de mal. Si algú no sap pronunciar millor, és perquè no té més eines, però la comunicació és possible.

En aquest sentit de les segones generacions d'immigrants, al llibre la narradora parla a la filla de la Wenling de La filla estrangera de Najat El Hachmi.

És un llibre que parla de la seva experiència tenint un peu a cada banda, però falcat aquí. I espero moltes veus com la de la Najat. Com que al llibre hi ha molts homenatges a moltes escriptores, ella hi havia de ser.

La narradora és molt lectora i acaba deixant la lectura per anar-se fixant en les històries que van succeint al voltant de la perruqueria. Algunes històries, especialment dures.

La perruqueria és un espai segur, com dèiem, on les dones troben aquesta sororitat, aquesta germanor i companyonia, i, per tant, aquí pot sortir tot. Quan estudies i grates una mica la història –i no cal anar molt lluny, només cal veure el Me too o el Cuéntalo– veus que hi ha moltes històries duríssimes. Hi ha violència sexual contra elles, sempre, moltíssima i a tot arreu. Forma part de la nostra història i no és un accessori, sinó que està relacionat amb el fet que no hi hagi més dones a més posicions, perquè ens han travat un peu. O tots dos. Per mi és important que surti perquè és l'explicació de per què continuem en posicions subsidiàries. Aquestes històries les he anat recollint d'aquí i allà –moltes són ficcions que tenen una guspira de realitat–, però em semblava que podien confluir en aquest cor que és la perruqueria.

A Argelagues partia de l'experiència dels avis. Aquí també hi ha moltes dones grans.

Així com la perruqueria volia que fos el cor literari perquè és un espai molt bescantat, les dones grans també són les més bescantades per la societat. Que si la tieta, que si la Teresina, sempre se'ls penja etiquetes menystenint-les i tenen moltes coses a dir i molts recursos lingüístics per dir-les, amb una franquesa que jo la trobo molt enriquidora. I unes històries molt potents que moltes vegades no volem escoltar.

Les dones grans també són les grans bescantades per la societat

A vegades amb un rerefons molt dur.

I com que les iaies passen desapercebudes, com un personatge entranyable però molt poc valorat, en aquesta novel·la he volgut combatre-ho.

Ca la Wenling és una novel·la feminista i antiracista?

En el sentit més polític de la paraula, total. És una invitació a veure el món sense estereotips de gènere i sense estereotips de raça. A mi em mou contribuir a esporgar aquestes teranyines que ens ennuvolen el cervell.

Com ha evitat prendre'ls-hi la veu. Parlar per ells?

Tot el que s'explica passa per la narradora, que jo necessitava que observés que també forma part d'aquest pensament racista. Algú que pogués ser conscient que venia d'aquest món i adonar-se'n. Un narrador omniscient que ho sap tot de tothom no hi podia ser. A Argelagues tot el que explicava formava part de la meva tribu, em podia sentir lliure de parlar per tothom a través d'un narrador que era com Déu. Aquí necessitava que el narrador estigués implicat com a observador, que confrontés la seva visió i no fos algú que ho sabés tot d'unes persones de qui no sabem tot perquè amb prou feines els hi preguntem d'on van venir.

Abans deies que t'havia sorprès molt aquesta manca de contacte amb persones que tenim tant a prop com és una perruquera o una manicura...

M'indignava tant i em deixava tan perplexa la mà de gent que ni mira a la cara de persones que estan tan arran teu a la perruqueria o en un establiment de manicura. Aquesta falta d'humanitat em va empènyer a veure si era un cas aïllat o no, i va ser el motor per gratar en aquest racisme i classicisme que tenim tan empeltat.

Moltes vegades, a més, és un racisme institucional.

Si anéssim a les cues que s'han de fer per renovar papers veuríem funcionaris que tracten molt malament a la gent que espera perquè no saben bé l'idioma, perquè no entenen els processos burocràtics tan enrevessats...! Si a vegades les institucions tracten malament al ciutadà que té plenes capacitats lingüístiques i coneix els seus drets, imagina't amb el cas de persones migrants!

Compara l'aïllament de la protagonista amb el descrit a L'analfabeta d'Agota Kristoff.

A mi em va commoure molt aquesta petita biografia d'Agota Kristof perquè realment és un molt bon extracte del què és una experiència de migració. És com quedar envasat al buit de tots els teus recursos. Sortir d'aquest envàs i enfrontant-te al món és una heroïcitat. Els tenim per gent que no tenen importància i aquestes persones que vénen de la Xina, del Perú, d'Angola, són realment herois. Tenen una fusta d'herois que no tenim ben calibrada.

Les persones que venen de la Xina, del Perú, d'Angola, són realment herois

Ha hagut de fer una autèntica immersió en cultura xinesa pel llibre?

He hagut d'estudiar molt i em va ajudar molt el Centre d'Estudis de l'Àsia Oriental de la UAB dirigida per Joaquín Beltrán i Amèlia Sáez, que tenen uns llibres amb un rigor i una humanitat sobre les persones que van Qingtian, d'on provenen la majoria de xinesos que viuen a Catalunya. I evidentment m'ha ajudat molt el viatge al cor d'on són la major part dels xinesos europeus.

Quines afinitats culturals hi ha trobat amb els xinesos?

Observant-ne les interaccions veus que són tarannàs molt similars. Molt empàtics, molt d'obrir-se. Només fa falta que vegis l'oportunitat de poder-t'hi comunicar perquè es produeixi aquesta connexió.

Al llibre el lector pot descobrir la història cultural de la manicura: de la Revolució Francesa a la guerra del Vietnam.

Comences a rascar perquè t'indigna la manca d'empatia humana, però també penses, què coi hi fem tantes dones aquí enllacant-nos els dits? Comences a tibar, tibar i descobreixes aquestes històries vinculades a la manicura, que potser en una idea inicial era més gros però s'ha anat deixant enrere perquè em va atrapar molt més la veu de les persones.

Quines notes està recollint ara?

M'he quedat tan feta caldo, perquè a més hem fet l'audiollibre i l'estem traduint al castellà, que he arribat aquí esgotada. Tinc alguna idea al cap, però de moment no he escrit res... (riu)

La novel·la és una invitació a veure el món sense estereotips de gènere i sense estereotips de raça

Gemma Ruiz Periodista - Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat